Sembla
que són resultats en blanc i negre. I que haurem de veure com es resolen en un
futur.
Hi
ha 3 aspectes molt positius, que val la pena valorar de manera convenient:
1)
És un acord «universal»: hi han participat tots els països que formen part de
l’ONU. L’acord de Kioto (de Copenhagen val més no parlar-ne) va ser molt
minoritari, i no en formaven part ni EUA ni Xina, els dos més grans
contaminants. Per primera vegada podem parlar d’un acord de tots els països del
món.
2)
S’ha acordat en ferm una ajuda als països pobres de 100.000 milions de dòlars
anuals a partir de l’any 2020, que és quan l’acord entrarà en vigor. És un
«fons verd» perquè es puguin adaptar tecnològicament als canvis necessaris per
no contaminar, o sigui per usar energies netes.
3)
L’acord es revisarà cada 5 anys, de manera que es podrà anar adaptant i
corregint sobre la marxa, sobretot en els aspectes en què s’ha quedat curt.
Però
té, desgraciadament, aspectes molt negatius, com ara:
1)
Malgrat lo que va dir el ministre francès, l’acord no és jurídicament
vinculant. Cap país no està obligat acomplir-lo sota l’amenaça d’una
sanció. Tot depèn de la bona voluntat de cada govern.
2)
Es va tirar enrere la paraula «descarbonització» (és a dir: tendència a
disminuir l’ús de combustibles que tenen carboni, com carbó, petroli, gas). Per
exigència dels països productors de petroli. És a dir: es tracta precisament
d’això, però sense dir-ho explícitament. Això és un detall que pot influir
en la determinació pràctica de la política a seguir per alguns governs.
En
conclusió: un acord relatiu, amb aspectes molt bons i altres molt dolents.
S’haurà d’anar veient de 5 anys en 5 anys.
