El llibre "Orígenes de la familia moderna", del francès
Jean-Louis Flandrin, estudia la naturalesa, les condicions i els canvis de la
vida familiar, a França, durant els segles XVI, XVII i XVIII.
En el cas de la relació entre pares i fills, que, en rigor, s'ha de dir
entre "el" pare i els fills, igual com en el cas de la relació entre
marit i muller, també els segles XVI-XVIII van suposar un millorament a favor
dels fills. Però no pas al començament (segle XVI), en què hi va haver un clar
retrocés. Considerem el cas potser més important: el matrimoni dels fills.
Al llarg de l'Edat Mitjana, l'Església permetia el matrimoni d'una parella
fos amb el permís del pare, o sense. Perquè l'Església, considerant que el matrimoni
és un sagrament, definit pel lliure consentiment dels contraents, entenia que
aquest consentiment era lo únic que importava. Però a partir del segle XVI, es
començà a posar el permís patern com a condició obligada. El pare podia decidir
si es feia un matrimoni o no, i, fins i tot, podia decidir el cònjuge. I el
fill (o filla) que el desobeís, pecava. Ara bé, considerant el caràcter de
sagrament, entenia que si, tot i prohibit, es duia a terme, res no podia evitar
la seva validesa. En canvi, les esglésies protestants no acceptaven aquesta
norma, i creien que el consentiment dels pares era tan necessari per a la seva
validesa com el consentiment dels cònjuges.
Aquest dret del pare a decidir sobre el matrimoni dels fills no era vist
com a arbitrari, perquè el matrimoni d'un fill podia influir sobre condicions
de la família que el pare havia de preservar. Suposem que el fill es volia
casar amb una noia molt pobre, cosa que ocasionaria una despesa per part del
pare superior a la normal. Això podia dificultar el matrimoni de la seva
germana, per a la qual el pare també hauria de pagar el dot corresponent. O bé,
es podia tractar de l'aliança matrimonial entre les dues famílies, que podia
interessar o no. Doncs el pare podia limitar la llibertat del fill en funció del
dret de la filla, o de l'interès de la família.
No obstant tot això, al llarg del segle XVII i, sobretot, del XVIII, la
posició oficial es va anar afluixant, no en el sentit de canviar del tot la
norma, sinó en el de suavitzar-la. Era freqüent que es critiquessin els
excessos del pare, en el sentit d'obligar el fill o la filla a unes condicions
que els fessin infeliços.
És que, en general, i no sols en la
qüestió del matrimoni, sobretot després del Concili de Trento (1545-63), hi va
haver una autèntica evolució en la manera com l'Església catòlica va tractar
els pares i els fills. Fins aleshores, només s'havia considerat, moralment
parlant, el deure que els fills tenien envers els pares, pel fet d'haver-los
donat la vida: l'obediència, el respecte, l'ajuda... Però va ser el Concili lo que va plantejar i
fer plantejar cada vegada més els deures que els pares també tenien envers els
fills, no només el seu manteniment de petits, sinó també vetllar pel seu futur,
tan matrimonial com professional. Va començar a entendre's que l'ofici futur
del fill no havia de ser simplement aquell que convenia al pare, sinó el que
convenia al fill, el que el podia fer més feliç.
Per acabar diguem, com a conclusió de tots tres articles, que l'evolució
dels costums familiars dels segles XVI al XVIII, a França, va ser netament
positiva. Al segle XVIII, segle que ja ens introdueix en una societat
relativament semblant a l'actual, es comença a desitjar, i, si es pot, a
aconseguir, una habitació individual, per garantir la intimitat. Del segle XVI
al segle XVIII, es va passant, de trobar normal pegar a la dona, a pegar-li
menys durament, a prohibir pegar-li, a castigar un marit si li pega, i,
finalment, a considerar-la una companya i tenir l'obligació d'estimar-la. També
es passa d'un poder molt fort sobre els fills, com poder-los imposar el tipus
de matrimoni, a valorar cada vegada més la seva llibertat, i a sentir
l'obligació de proporcionar-los allò que més els convingui, fins i tot en
l'aspecte professional. Finalment, en els textos del segle XVIII, es parla
obertament de l'obligació d'estimar l'esposa, els fills, els pares, quan, en
canvi, en els textos del segle XVI només es parlava de la prohibició
d'odiar-los, de desitjar-los mal, desitjar-los la mort...
Hem de dir que aquesta evolució dels costums familiars va ser sempre més
acusada i avançada a les ciutats que a les zones rurals. L'autor fa constar
que, sovint, persones de ciutat que viatjaven s'escandalitzaven per la manera
com els pagesos tractaven les seves dones.
Finalment, tot al llarg d'aquests segles, en la societat francesa, s'anà
estenent un ideal difús: el matrimoni per amor. El matrimoni segons la voluntat
dels contraents, no per la disposició del pare, segons els interessos de la
família. Però, mentre el sosteniment econòmic de la gent girava entorn del
patrimoni familiar, totalment controlat pel pare, aquest ideal oscil·lava entre
difícil i impossible. Només quan la
Revolució industrial va anar establint la independència econòmica de les
persones en funció del seu treball individual, llavors va començar a ser
possible el matrimoni per amor. I encara...
