La lluita dels pagesos per
la llibertat
Durant els segles XI-XV, una
quarta part dels pagesos catalans, sobretot de les comarques gironines (es
calcula que unes 20.000 famílies, d'una població total catalana d'unes
100.000), van patir la «servitud feudal». La servitud feudal era la corrupció
del feudalisme. El feudalisme ja era, en si, un règim de submissió dels pagesos
a uns privilegiats (nobles, però també eclesiàstics). Però aquest règim també
tenia les seves regles i, en certa manera, els seus drets de cadascú. La
servitud significa la imposició d'abusos diversos, més enllà de les regles del
sistema. I a Catalunya, de la servitud feudal, se'n diu «la remença». La
remença era la condició jurídica del pagès que no podia anar-se'n de la terra
que cultivava (suposant que volgués marxar a una ciutat, per treballar de
menestral, o de comerciant, o que volgués emigrar a una altra comarca). Li
calia el permís del propietari o «senyor», i el pagament d'una quantitat
variable, però generalment alta i difícil.
Però hi havia més: diverses
condicions econòmiques, anomenades «mals usos», que es van anar imposant amb el
temps. Com a exemples: si el pagès moria sense haver fet testament, com que el
senyor entenia que el «podia» perjudicar, havia de pagar-li (la viuda o
l'hereu) una quantitat (intestia); igualment si moria sense tenir fills
(eixorquia); si vivia en una casa (el mas) que era del senyor, si se li
cremava, a sobre de quedar-se sense casa, havia de pagar al senyor el preu de
la casa (àrsina). Però hi havia altres coses que no tenien el mateix nom de mals
usos, però també pesaven: el pagès havia de treballar de franc unes jornades en
les terres que el senyor menava directament; la dona del pagès que estigués
criant havia de criar de franc la criatura del senyor; quan moria el pagès, el senyor es quedava la
flassada principal que tinguessin a la casa; i encara hi havia els «regals» que
se li havien de fer, de vegades segons les festes: un pernil, un pollastre,
etc. (Tot això només són exemples.)
Els remences catalans van anar
aguantant la situació durant uns 300 anys, però cap al final del segle XIV
(1380, més o menys), amb motiu d'una crisi que va fer encara més difícil la
vida a tothom, van començar a rebel·lar-se. Hi ha una frase, en un document de
l'època, que diu: «El temps de la servitud és ja passat». I la reina Maria,
esposa del rei Martí l'Humà, deia que la remença era «màcula de la pàtria» i
«infàmia de la nació catalana». Però els amos de la terra no en volien saber
res.
La lluita, de diverses
generacions, va durar uns cent anys (1380-1486). Va tenir diverses fases i
formes: reivindicacions, amenaces, actes violents (com crema de collites),
èpoques de relaxament, èpoques de represa. Al voltant de 1450 es va prendre
l'opció més important: un plet jurídic en tota forma; però el plet l'havia de
resoldre el rei (Alfons el Magnànim). I aquest rei, com sol passar, tenia problemes
«més importats». S'ho va estar «pensant» 5 anys, i després va anar donant
sentències provisionals, ara a favor dels pagesos, ara en contra... Cap al
1462, els pagesos, desesperats, van adoptar la lluita armada: de cada tres
pagesos, un s'incorporava a la guerrilla, i els altres dos es comprometien a
treballar-li la terra i a mantenir-li la família. La guerrilla pagesa va durar
uns deu anys (1462-1472) dins el marc d'una guerra deguda a altres causes. Van
actuar sobretot a les Guilleries, i lluitant a favor del rei, perquè aquest era
enemic dels seus enemics. Acabada la guerra amb mitja victòria del rei (Joan
II), era d'esperar que el rei els fes justícia, però aquest també tenia coses
més importants. Així que al 1484 es van tornar a alçar en armes. Aquesta vegada,
derrotats en mig any.
Però ja un nou rei (Ferran el
Catòlic), menys irresponsable que els anteriors, va obligar les parts a
negociar, i, fruit de la negociació, va ser, el 1486, l'anomenada Sentència de
Guadalupe (perquè va ser firmada al monestir de Guadalupe, d'Extremadura, ja que
Ferran, casat amb Isabel la Catòlica, de Castella, governava indistintament als
dos regnes, i de fet es passava molt més temps a Castella). La sentència deia
així:
«Per tant sentenciam, arbitram e
declaram que los dits sis mals usos no sien, no s'observen, no hagen lloc, no
es puguen demanar, ne exigir dels Pagesos ne de sos descendents, ne dels béns
d'ells, ne d'alguns d'ells, ans per la present nostra sentència aquells abolim,
extingim, aniquilam, e declaram los dits Pagesos, e sos descendents,
perpetualment, éssers lliberts e quitis d'ells, e de cada un d'ells.»
Però aquesta victòria (com totes
les victòries que hi ha hagut i que hi haurà) no va ser total. S'hagueren de
pagar unes quantitats en concepte de multa, pels fets violents, i en concepte
de compensació als senyors pels privilegis perduts. Els pagesos van estar 20
anys pagant unes quotes, fins a completar les sumes imposades. També hi va
haver condemnes a mort, però van ser indultades.
Això significava abolir la
servitud, o remença, però el feudalisme, en els seus trets propis, continuaria
fins al segle XIX. A partir de la sentència, hi va haver una forta millora de
la vida pagesa, expressada en ampliacions o reedificacions de molts masos. I
aquesta conquesta pagesa catalana era el primer cas a Europa d'abolició de la
servitud feudal. Els pagesos d'altres països no ho van aconseguir fins als
segles XVIII o XIX.
