El llibre "Orígenes de la familia moderna", del francès
Jean-Louis Flandrin, estudia la naturalesa, les condicions i els canvis de la
vida familiar, a França, durant els segles XVI, XVII i XVIII.
En un aspecte de la vida familiar poc conegut socialment, per la seva
mateixa naturalesa, però important cada vegada més per les seves conseqüències,
que aquestes sí que afectaven la vida pública, la societat francesa es debaté
durant aquests tres segles, en un problema, aparentment, sense solució. Més que
un problema, era un entramat de problemes.
La part principal era el fet que, en una pràctica de la vida de parella
"natural", naixien moltes criatures, però una gran part de la
població, la que no era rica, tenia greus dificultats per mantenir-les. I, hi
havia una mortalitat infantil molt alta. No era un fet gens estrany que hi
hagués parelles que arribessin a tenir una dotzena i més de criatures, i se'ls
en morissin més de la meitat.
S'assenyala el fet que el moment més crític per a la supervivència de cada
nadó era el moment de desmamar-lo (la lactància acostumava a durar uns dos
anys) i començar una alimentació artificial. Aquí en morien molts. També
s'assenyala com una causa decisiva l'aigua. No és que fos contaminada, però era
"poc pura", i això per als adults no era problema, però sí per als
nadons.
L'autor assenyala un fet
extraordinàriament important. A la regió del sud-oest (Burdeus, Tolosa...), la
mortalitat infantil era força més baixa que a les zones parisenca i normanda.
Però a la regió del sud esmentada hi predominava la forma de família dita
"extensa", és a dir, pares i fills casats convivint a la mateixa
casa. Una família més nombrosa. Mentre que al centre i al nord lo més corrent
era la família conjugal, on cada fill que es casava marxava a viure sol. Es
creu que una família extensa garantia, per motius econòmics, més seguretat
alimentària als petits.
Però tot això només era el "nucli" del problema. Hi havia fets
marginals que l'agreujaven molt. Sobretot el dels fills/es abandonats. Ja hem
vist abans que, a l'Edat Mitjana, es considerava com una cosa, no sols
acostumada sinó "d'honor", que els fills il·legítims, tinguts per
concubinatge, adulteri o altra causa, eren acceptats, mantinguts i educats a la
família juntament amb els fills legítims. Però a partir del segle XVI, després
del Concili de Trento (1545-63), per pressions de l'Església (no sols la
catòlica sinó també la protestant), es volgué reimposar la moral del
cristianisme oficial (relació sexual només dins el matrimoni, i sense
interferir la possibilitat de concepció). El resultat d'això fou que les
relacions sexuals il·legítimes van continuar, encara que moltes menys, però de
manera clandestina, i esdevingueren una cosa vergonyosa. La conseqüència
pràctica fou que, quan es produïa un embaràs, s'havia de desfer la relació per
evitar "l'escàndol" públic. I, com que la noia en qüestió no podia
mantenir la criatura (i amb prou feines ella), el nen o la nena eren abandonats.
Normalment anaven a parar a una institució pública, on, amb règim de didatge
per part de dones professionals, la mortalitat era altíssima. (Per exemple , a
l'Hospital de Lió, ja al segle XVIII, morien el 70 per 100 dels infants
acollits.)
Un tercer problema era el del didatge. Era acostumat que les famílies
benestants de ciutat donessin els fills a criar a una mainadera del camp. Hi
havia dones camperoles que s'hi dedicaven de manera professional. En un poblet
on hi havia 16 nadons del poble, n'hi havia, al mateix moment, 26 que eren de
ciutat i eren criats per altres dones del mateix poble. Però la mortalitat
també era molt alta. Un exemple: a Rouen, també ja al segle XVIII, les
criatures criades amb mainadera morien durant el primer any en proporció del 90
per 100, mentre que, a la mateixa ciutat, les criatures criades per la mare
morien (al mateix primer any) en proporció al 19 per 100. (Les dades
estadístiques donades poden ser representatives de tot França o no. Són les que
l'autor sabia, en un moment en què les investigacions estaven en marxa quan es
va publicar el llibre, ja fa 40 anys.) Als segles XVI-XVIII se sabia el perill
que representava el didatge professional, i els metges recomanaven l'alletament
matern, però les famílies benestants continuaven aquest costum per tradició. També destaca l'autor que,
aleshores, al revés del que podria ser avui, la mort d'un fill petit normalment
no era sentida com un gran disgust, sinó que s'acceptava com una cosa bastant
normal de la vida.
Però encara no és pas tot. Hi havia un altre problema. I gros. Si, durant
la lactància, que acostumava durar uns dos anys, s'havien de mantenir les
relacions sexuals o no. Estem parlant, en aquest cas, de les famílies
treballadores, que no donaven a criar. És que, aleshores, es creia que les
relacions sexuals podien retirar la llet o perjudicar-ne la qualitat, i podien
influir en la salut del nen. I sovint es deia que les dones, mentre criaven, per
raons de salut, s'havien de negar a les demandes del marit (ja que sempre se
suposava que la demanda era del marit). Doncs en aquest punt, que va portar
discussions, l'actitud dels moralistes (catòlics i protestants) era ben general:
en cap cas la dona no s'havia de negar al "dèbit conjugal", fos quin
fos el perill, ja que, si no, el marit, que segur que no seria capaç de
mantenir una continència tan llarga, probablement buscaria una solució fora de
casa. I el perill d'adulteri del marit, per als moralistes, era pitjor que el
perill de la salut del nadó.
Al llarg d'aquests segles, i parlem de França, aquests problemes mai no
trobaren solució. Es va anar passant. Les comunitats religioses volien i predicaven
una vida de família sana i cristiana. Però les circumstàncies econòmiques no ho
feien possible. Però ja cap al final del segle XVIII, quan ja començaven les
primeres manifestacions de la Revolució industrial, es va anar obrint, no pas
una solució, encara, però sí un notable alleugeriment.
Per una banda, va començar a haver-hi més feina, encara que, de moment,
molt mal pagada. Però era alguna cosa més. Més possibilitats de mantenir els
fills. Però, és clar, la solució no era pas aquesta. O no només aquesta.
Per una altra part, sense que se'n parlés, algunes parelles urbanes, i
després més, i després ja algunes de camperoles, i de mica en mica estenent-se,
sense parlar-ne, van començar a tenir relacions sexuals o bé, unes, amb alguna
obstrucció vaginal, altres amb la pràctica del coit interromput, de manera
d'evitar l'embaràs (encara no se sabia que es pogués usar el preservatiu). I la
natalitat va començar a disminuir, primer
a les ciutats.
Si bé no se'n va fer pas cap campanya pública per divulgar-ho, ni molt
menys, sinó que, tot al màxim, alguna gent s'ho va anar dient en secret, sí
que, quan es va començar a notar que naixien menys criatures, i els confessors
van començar a detectar-ne la causa, aleshores se'n va parlar clarament, com a
resposta, i en dos sentits diferents i contraris. Per una banda, els seguidors
del científic anglès Malthus ho van celebrar, dient que aquesta era una manera
d'adaptar el creixement de la humanitat a les possibilitats alimentàries de la
societat i disminuir la misèria. Però els teòlegs de totes dues esglésies i no
pas menys alguns filòsofs i altres autors, van començar a dir: 1) que això era "enganyar" la
naturalesa; 2) que era una perversió dels costums; 3) que era pecat; 4) que,
per aquest camí, el país es despoblaria, i l'Estat perdria força i importància.
Al llarg dels segles XIX i XX, aquesta pràctica anticonceptiva, o de
control de la natalitat, seria la sortida d'aquell problema tradicional,
disminuint dràsticament, tant la natalitat com la mortalitat infantil, fins a
un punt d'un cert equilibri. A França i a tots els països, de moment els occidentals.
