El meu article anterior “El mite
del rescat” (que ara passaria a ser “El mite del rescat, 1”) mereixeria una
sèrie de consideracions complementàries.
1) El poble d’Israel, poble
escollit per Déu per ser una espècie de maqueta o projecte del seu Pla sobre la
humanitat, provisional, extensible més endavant a la resta del món, com així ho
creien i ho acceptaven els israelites, si més no els seus dirigents (o així consta en els escrits bíblics),
cometia pecats, com tothom. Aquests pecats són durament blasmats pels profetes,
els quals consideren que les invasions d’assiris (721 aC) i babilonis (587 aC)
són càstigs de Déu a les seves infidelitats.
2) Durant la deportació a
Babilònia (587-538 aC), un profeta, no Isaïes, sinó l’anomenat Segon Isaïes, un
continuador en el seu mateix llibre, reflexiona sobre el fet que el poble està
pagant les conseqüències o el càstig dels seus pecats, i crea un personatge,
simbòlic, que suposem que representa tot el poble, el Servent de Jahvè, del
qual diu que carrega sobre seu les culpes de tots, i que pateix un cúmul
de sofriments, que arriben fins i tot a desfigurar-lo. Aleshores, aquests
sofriments li valen l'expiació de les culpes de tots.
3) Sis-cents anys més tard, l’apòstol Pau identifica el Servent de Jahvè
amb Crist, el qual sofreix i mor com a resultat de les culpes de totes les
persones (hagudes i per haver), i d’aquesta manera n’obté el perdó de tots els
seus pecats. Així considera que totes les persones som comprades, o
rescatades, amb la sang de Crist. Perquè, segons es diu (això ha sigut
desenvolupat al llarg de la història per teòlegs), Déu Pare, ofès pels nostres
pecats, hauria exigit aquest sofriment d’una persona divina, i per tant amb un
valor diví, per perdonar-los.
Diu Pau: Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures. (1
Cor 15, 3)
4) Aquesta idea esdevindrà central en la concepció teòrica del
cristianisme, i serà anomenada la Redempció, i Crist serà, i encara és,
anomenat Redemptor. El concepte de la Redempció dels éssers humans per Crist no
tan sols caracteritzarà la religió cristiana, sinó que més aviat la determinarà.
Vull dir que en serà la característica més important. Els cristians i les
cristianes seran (i, segons la seva concepció, ho seran totes les persones) 1)
creats per Déu, 2) assumits com a fills de Déu, 3) culpables i
estigmatitzats com a pecadors, i finalment, 4) rescatats, i restituïts a
la condició de fills, per la sang de Crist.
5) Vejam. En la qüestió de lo que
pensés el Segon Isaïes sobre la relació entre Jahvè i els i les israelites, no
m’hi vull ficar. És un afer bíblic de la història d’Israel, del segle VI aC.
Però el fet que Pau, que era apòstol, però no historiador, identifiqui aquella
situació concreta i històrica amb la relació universal de Crist amb tota la humanitat...
parlem-ne.
6) Primer voldria tornar a
preguntar si el Segon Isaïes es referia exclusivament als pecats de tots els i
les israelites, o si això podria estendre’s, mitjançant Crist, als pecats de
tota la humanitat. Qüestió important, i que mereixeria alguna demostració, cosa
que ningú no ha fet mai, que se sàpiga. Entre una situació d’un poble en un
moment donat de la seva història i la realitat de tota la humanitat i de tots
els temps, és problemàtica aquesta identificació.
7) Després voldria reflexionar
sobre la relació entre conseqüències del pecat i perdó del pecat. Un pecat
sempre porta conseqüències, generalment sobre altres persones, perjudicant-les.
I també pot comportar un càstig, personal o social, com a conseqüència del
mateix pecat, o de la multitud de pecats, que pot ser una desavinença, una
venjança, una crisi, una situació de dificultat general o de misèria o, fins i
tot, una guerra. I un pecat, o pecats, finalment, segons la recta doctrina, és
perdonat si hi ha penediment i voluntat de rectificar (encara que després no
sigui així, però sí que ho era en el moment del perdó). Però... les
conseqüències del pecat, ¿són una condició necessària per al seu perdó? Si un
pecat, per sort, d’un o de molts, no portés cap conseqüència, quedaria sense
perdó per aquesta causa? No, són dues coses independents.
8) És a dir, si Crist no hagués
mort, ni patit, perquè les autoritats jueves i romanes no haguessin sigut tan
malvades, o perquè ell hagués fugit a un país veí, o per qualsevol altra causa,
aleshores... Déu hauria deixat sense perdó els pecats de totes les persones de
la humanitat de tots els temps?? Qui s’atreviria a dir això?? O, l’anomenada
Redempció, era, o és, realment necessària?
9) Doncs jo diria que, de manera
gratuïta, idealista, teològica, se’ns ha atribuït una condició de rescatats
per la sang de Crist que no es veu gens clar que sigui així. Diria que,
quan Pau va assimilar la condició de totes les persones amb la condició que,
segons el Segon Isaïes, tenien els i les israelites del segle VI aC, es va
passar. Va assimilar una opinió
profètica temporal a la realitat de tota la humanitat.
10) I opino que som fills de Déu,
tant si som innocents com si som temporalment pecadors, que els pecats (que, a
més a més, no són tants i tants com ens han fet creure, perquè quasi tots els
derivats del cos i del sexe no ho són) ens són perdonats de manera gratuïta, si
hi ha penediment, tal com ensenya la paràbola del Fill pròdig, que no hi havia,
ni hi ha, necessitat de cap Redempció, que Crist no és redemptor, sinó Mestre,
i que tots nosaltres no hem de viure angoixats ni pels pecats (però sí fer els
possibles per no fer-ne) ni per la culpabilitat dels sofriments de Crist, sinó
ser responsables però viure alegres.
