És indiscutible que la tinc. El
meu somni era: Mèxic, Veneçuela, Brasil, i... d'aquí un any, Argentina. Un bloc
resistent de 4 països importants. Era ben segura la resistència, parar
l'ofensiva que ve del 2008. I iniciar la remuntada.
I ara no pot ser? Molts ho creuen
així. És típic que et diguin: "Oh, i espera't!" O bé: "S'ho
aniran menjant tot". Fins i tot gent d'esquerres, eh!
Doncs no solament no vull caure
en tal derrotisme, sinó que crec que no hi ha (almenys encara) raons suficients
per desesperar.
Mirant-ho fredament, i
referint-nos només a països grans, tenim:
1) Hem guanyat dues eleccions,
tot i que en una es van fer tots els possibles i els impossibles per
impedir-ho. (També n'hem perdut dues.)
2) Hem resistit, i hem fet fracassar,
dues insurreccions, teledirigides. Que no eren només insurreccions, i
violentes, sinó una ofensiva mundial de tota la Púrria informativa. I que ha
fet que milers i milers de persones, fins i tot d'esquerres, encara creguin que
els "manifestants " eren "pacífics" i que els governs eren
"ultrarepressors i sanguinaris". I no vull pas dir que fos al revés.
Al contrari, més aviat semblava que no n'hi havia un pam de net. Però lo que
deien ells era mentida, comprada i calculada. Això és lamentable, i ha sigut
inevitable. Però no se n'han sortit.
3) Estem observant un fracàs latent
de les economies de dos grans països dominats (no pas governats) per la dreta.
I no és probable que aquest senyor (és un dir), com que a més de dolent és
burro, ho millori gaire.
4) S'ha introduït (en aquest cas,
no "nosaltres") un element de dissensió dins el comandament de
l'imperialisme, que pot evitar coses pitjors. Millorar les existent, és poc
probable.
5) I amb tot això, encara hi ha
un món molt dividit. Com sempre, entre orient i occident. No és que puguem
esperar gaire cosa de cap dels dos, però el cas és que no és possible una
hegemonia clara de ningú.
