Sense
adherències negatives
N'hi ha de grosses, d'adherències,
i dolentes, i n'hi ha que envolten l'ideal d'una capa molt bonica, però que compromet,
sobretot, l'alegria del missatge cristià.
Imaginem, i creguem, que hi ha un
Creador, i que tot ha sortit d'ell. I que les persones creades estem destinades
pel Ell a ser felices en la seva presència per sempre. I que, de manera podríem
dir provisional, un poble és cridat, o se sent cridat, especialment pel
Creador, i ens dona uns «manaments» i altres indicacions, no pas sempre
originals, però bons per fer la vida més bona per a tothom (realitat datable fa
uns 2.700 anys, encara que, molt probablement, s'havia anat desenvolupant de
manera progressiva des de segles anteriors).
En un moment donat de la
història, el Fill de Déu es fa persona. I aquest fet té dues significacions: 1)
En fer-se ell persona, automàticament, totes les persones del món, hagudes i
per haver, passem a ser també fills de Déu, en tant que germans del seu Fill.
Aquest fet pot ser un «concepte», però s'hauria de traduir en unes formes de
vida corresponents. 2) El Fill de Déu, anomenat Jesús, Crist o Jesucrist,
comunica, a través de la seva vida, amb fets i paraules, un ideal de vida basat
en la fraternitat universal entre totes les persones, d'arreu del món.
Remarquem el fet que va ser tant curandero com predicador, i que en els textos
que narren la seva vida hi ha més o menys tantes referències a la cura de
malalts com a les explicacions o paràboles. Aquesta fraternitat, igualment, no
ha de ser només un «principi», sinó una pràctica habitual, sobretot quan hi
hagi una situació de necessitat, econòmica, cultural, psicològica..., de
qualsevol persona. La fraternitat es pot realitzar (s'ha de realitzar) de
manera individual (sempre que es pugui), però també, i sobretot, de manera col·lectiva,
mitjançant la societat organitzada, actuació aquesta que, si no es dona, com de
vegades passa, s'ha d'exigir.
En un sentit secundari, però molt
important, la vida fraternal va acompanyada d'uns actes mínims de relació amb
el Creador, individuals i també col·lectius. És lo que s'anomena la «missa»,
acte molt relacionat amb l'eucaristia i també amb la mort de Crist.
Crist va ser assassinat pels
poders polítics d'aquell moment, disconformes amb els seus ensenyaments.
Aquesta mort s'ha interpretat de diverses maneres. Diguem només que va ser un
testimoni d'autenticitat en relació al seu missatge. L'ensenyament de Crist va ser continuat per
l'Església (molt més tard, les Esglésies), que va procurar estendre'l per
altres territoris. Al llarg d'uns 2.000 anys, moltes persones i grups o
entitats, sobretot els més populars, han practicat de maneres excel·lents
l'ensenyament de Crist, sobretot amb pobres i malalts. Un cas important ha
sigut el dels missioners, de primer dedicats sobretot a la promoció religiosa,
però modernament també, i molt, a l'assistència social. En els nivells
superiors, sovint el comportament ha sigut menys exemplar, de vegades molt
menys. A més, en diferents moments, l'actuació de l'Església ha anat sent
influïda, no sols pels ensenyaments dels llibres religiosos, sinó també, de
vegades, per altres idees i/o pràctiques de diferents procedències, no pas
sempre bones. Per això, de tant en tant, hi ha hagut d'haver actituds de reforma
o de canvi.
Per desgràcia, hi ha hagut canvis
francament dolents. N'assenyalarem dos, de greus. En algun moment donat, es va
considerar que les relacions corporals i sexuals només eren permeses dins la
vida matrimonial. Era una limitació molt forta. En els ensenyaments antics, el
sexe només era prohibit en cas d'adulteri o d'incest (en aquest darrer cas, per
motius més aviat de salut). També en un moment donat es va començar a ensenyar
que, si es moria en pecat important, se sofria un turment molt greu i etern.
Això havia sigut sempre desconegut, encara que hi havia hagut referències a
algun tipus de càstig, mai concretat, si s'havia viscut malament. Heus ací dues
adherències ben dolentes, introduïdes de manera fraudulenta. Aquestes
adherències desfiguraven greument el cristianisme, i el feien més burocràtic (i
fins i tot arbitrari) que no pas fraternal. Per una banda el pecat, condició
bastant corrent dels humans, es feia gairebé inevitable. Per una altra banda, es
vivia (si s'hi pensava) en una sensació de por o terror envers el futur,
després de la mort. S'havia de viure pendent d'una «salvació», no mai segura.
No era pas sols això. Hi havia (i
encara hi ha) una altra adherència, que, en aquest cas, havia sigut introduïda
en els mateixos textos religiosos fundacionals (apòstol Pau), que era de bona
fe, i que no feia mal a ningú (directament). Era creure que Jesús, amb la seva
mort cruenta, havia aconseguit el perdó dels pecats de totes les persones, de
totes les èpoques. Si no, no hi hauria hagut tal perdó. Era l'anomenada
Redempció. Era cosa estranya. No concordava amb la bondat constitutiva de Déu. Tenyia
el cristianisme amb un to tràgic i trist.
Invitem tothom a viure el
cristianisme original, sense aquestes adherències (n'hi ha més, però no són pas
tan importants). Compartir el cos i/o el sexe, si no es tracta d'adulteri, s'ha
de considerar legítim. I no s'ha de viure preocupat per cap salvació, que
aquesta està decidida i assegurada des de tota l'eternitat. I el pecat, Déu el
perdona, gratuïtament, si hi ha reconciliació. (Si s'ha viscut malament, hi pot
haver, amb seguretat, algun tipus de càstig, desconegut, però de tipus
temporal.)
Com totes les coses del món, el
cristianisme té un nucli principal, que és lo que el fa ser lo que és, i uns
elements complementaris. El nucli és la fraternitat universal, expressada en
fets (si es pot). Els elements complementaris, que projecten aquest ideal
humanista en una transcendència, que va des d'abans de la creació del món fins
a una eternitat que no s'acabarà mai, són: acceptar (o creure en) la divinitat
de Jesucrist; ídem, la seva resurrecció; ídem la seva presència en
l'eucaristia; els sagraments i el nostre destí etern. (N'hi ha més, però amb
aquests 5 ja fem.) Doncs bé: tota persona que practiqui la fraternitat
universal (si és que pot fer-ho) ha de ser considerada persona cristiana
real. Si, a més, accepta tots o
alguns dels elements complementaris, ha de ser considerada persona cristiana
completa.
Finalment, com és sabut, hi ha
diverses versions cristianes, fruit de desgraciades separacions. Totes són
bones, i les diferències que hi ha entre elles són molt menys importants que
les adherències que hem vist. I en els darrers segles han existit i han lluitat
molt uns moviments laics (marxistes, anarquistes i altres, com ara ONGs) que
també han ensenyat i practicat la fraternitat entre totes les persones del món
i, doncs, han de ser considerats també cristians.
