Els miracles sempre són possibles,
però gairebé mai no són probables. De la multitud de «miracles» esmentats en la
Bíblia se n'ha de fer una considerable reducció. Considerem els dels textos
evangèlics, i, després, apliquem el mateix criteri als altres llibres de
l'Escriptura.
La gran majoria, quasi la
totalitat, dels fets extraordinaris relatats de Jesús són curacions de
malalties. El text de Mateu cita 15 curacions individuals, a més d'algunes de
col·lectives, de les quals (les col·lectives) ens permetrem la llibertat de
dubtar i de deixar-les de banda. En tres de les 15, l'evangelista diu que van
ser fetes mitjançant la «imposició de les mans». Era un recurs curatiu popular
oriental (de curanderos). No consistia pas, com podria pensar un lector
occidental, en el fet de tocar la persona malalta amb les mans i que aquesta
quedés curada tot seguit, ni molt menys. Es tractava d'un contacte que podia
durar hores. I durant aquest temps un corrent d'energia natural anava passant
de la persona sana a la malalta (o al seu òrgan malalt). I això podia més o
menys millorar l'estat del malalt/ta. Naturalment, la medicina moderna ha
arraconat aquest mètode i altres, perquè una pastilla pot ser molt més
efectiva. Però aleshores era gairebé lo únic de tenien.
Doncs Mateu diu, en tres
ocasions, que va aconseguir la curació amb les mans. Lo més probable, gairebé
segur, és que també ho aconseguís així en la majoria (o totes) de les altres
curacions. L'evangelista no ho diu, o bé perquè això ja era suposable, o bé
perquè vol remarcar més el poder del seu Mestre. Fins i tot, en alguns casos,
no sols no ho diu sinó que ho exclou, al dir coses com «a l'instant s'aixecà» o
«només de tocar-li la borla del vestit». Tot i així, em permeto afirmar que és
probabilíssim que la major part (potser totes) de les curacions van ser
aconseguides amb la imposició de les mans.
Curacions a part, que és lo més
abundant i més important del tema, es narren alguns altres fets extraordinaris,
molt pocs (sempre referint-nos al text de Mateu): caminar sobre l'aigua,
detenir una tempesta, fer anar un mal esperit a un ramat de porcs i trobar una
moneda en la boca d'un peix. En aquests fets ens permetrem la llicència
d'atribuir-ho a la imaginació de l'evangelista. No sols per la seva
impossibilitat, sinó, sobretot, per la seva inutilitat. (Per curar una
persona d'una malaltia es pot fer lo que sigui, fins i tot un miracle si fos
possible, però per aquestes tonteries, no.)
El fet més curiós és la
multiplicació dels pans (deixem els peixos de banda). Aquest és un cas clar
d'exageració de les quantitats. Totes (o potser gairebé totes) les quantitats
esmentades en la Bíblia i en qualsevol llibre d'història antiga són falses per
exagerades. Era un fet normal. Aquí es impossible que fossin 5.000 homes sense
comptar dones i criatures, no sols perquè en una societat com aquella era
impensable que tanta gent es mobilitzés entre diferents pobles pròxims per anar
a sentir un predicador, sinó, sobretot, perquè no l'haurien pogut sentir,
sense uns altaveus molt potents. Jo imaginaria que haguessin sigut 50-80 en
total. Això seria bastant normal. I els pans podrien haver sigut 5 o potser
alguns més. Perquè es tractava d'un grup apostòlic itinerant, compost en
principi per 13 persones, però tenim mostres que generalment eren més gent. I
per ser itinerant havien de portar a sobre generalment provisions de menjar.
Doncs, si imaginem un grup itinerant d'unes, posem 20 persones, amb una
provisió de 5 pans... És molt probable
que aquest xifra també sigui exagerada, en aquest cas per menys. I lo que de
cap manera és acceptable és que encara en sobressin 12 cistelles de bocins.
M'atreveixo a afirmar que tots van quedar amb gana, però una mica a cada
un potser sí que els va arribar. Després, l'evangelista es va posar les
botes. El fet és que es va presentar un problema d'alimentació, no vital, i
entre tots van fer lo que van poder. Res més. Però en canvi sí que és curiós
que tots quatre evangelistes es posessin d'acord per dir les mateixes
quantitats. Tant que sovint discrepen.
I les tres resurreccions?
Breument, la meva opinió és: El fill de la viuda, sí, per mi segur. La filla
del funcionari, com que s'acabava de morir feia poca estona, no havia arribat
encara a la «mort clínica», i podia haver sigut reanimada. Per mi ho va ser,
encara que l'evangelista no ho digui. I la resurrecció de Llàtzer... per mi,
no. (Demano les corresponents disculpes a molta gent, però no.) Només ho relata
Joan, els altres tres evangelistes no en diuen res. No és lo mateix un fet
esdevingut en un poblet de Galilea (el fill de la viuda) que una resurrecció
prop de Jerusalem, amb la ciutat plena de peregrins per la festa, i pocs dies
abans de la mort de Jesús. El silenci dels altres tres és determinant.
Repeteixo que els miracles, possibles
sempre ho són, i el Creador pot suspendre un moment les seves mateixes lleis
naturals, però no ho fa mai o gairebé mai.
