Un dels conceptes que més «prometen»
de cara al futur immediat, com a garantia d’innovacions espectaculars, és el de
la dita «intel·ligència artificial». Què és, concretament?
Es dona el nom d’intel·ligència
artificial a la possibilitat d’actuacions autònomes per part de màquines o
artefactes que prèviament han sigut ensenyats a fer-les. Han sigut
ensenyats a base d’incorporar en la seva memòria una quantitat de dades
relacionades amb l’actuació a realitzar. Una quantitat que pot ser, o que
normalment és, enorme: milions de dades i d’instruccions relacionades, no sols
amb totes les operacions de la tasca a fer, sinó també amb totes les
situacions, previstes o no previstes, amb què es poden trobar, per tal que, en
cada cas, reaccionin de la manera correcta i necessària. L’aparell no importa
la quantitat de dades que tingui emmagatzemades: en un instant troba la que
correspon a aquella situació o a aquell moment de cada operació a fer. Però...
atenció!: si en un moment donat es trobés davant una situació o un fet
inesperat que no li hagués sigut introduït en la memòria, aleshores no sabria
què fer.
Vejam una sèrie de 5 exemples,
d’entre els moltíssims que n’hi ha, en què pot donar-se, o es dona, l’actuació
d’un aparell d’actuació autònoma, considerat d’intel·ligència artificial.
1) Un programa que tradueix
paraula per paraula, un text d’un idioma a un altre. Fa molt temps que existeix
i que s’utilitza, però és un exemple ben clar de les limitacions de l’anomenada
intel·ligència artificial. S’han introduït en la seva memòria totes les
paraules d’una llengua i de l’altra, i la correspondència entre elles. Però,
com que no totes les paraules, i els seus significats, en cada ocasió, d’una
llengua es corresponen amb els de l’altra, perquè hi ha casos en què, davant de
tal paraula, o en tal frase, una equivalència de paraules normal, en aquell cas
és diferent, resulta que hi ha una quantitat d’excepcions, moltes vegades
imprevisibles si no et trobes davant del cas, que pot ser, fins i tot, que no
s’hagi donat mai, resulta que l’aparell traductor normalment comet una gran
quantitat d’errors, i és imprescindible que una persona ho repassi i ho arregli
cas per cas. Si es publica un text tal
com surt del traductor, el lector es farà un tip de riure.
2) Un cas molt més fàcil. Una
rentadora pot portar incorporada una memòria que, d’acord amb una sèrie
d’instruccions introduïdes, pot distingir, i avaluar, si una peça de roba està
més bruta o no tan bruta. I, proveïda d’un petit dipòsit de sabó, deixar-ne
anar més o menys quantitat. No és encara el cas de les rentadores que tenim a
casa, però segur que arribarà.
3) Un cotxe, o qualsevol vehicle,
ja pot ser conduït per un aparell, sense conductor. I aquesta conducció es considera
que serà molt més segura que la d’un xofer, sempre d’acord amb les instruccions
que se li hagin donat, que han de ser moltíssimes, segons totes les molt
variades situacions en què es pugui trobar. Però... si un dia es trobés en una
situació en què els tècnics programadors no haguessin pensat... aleshores el
vehicle seria molt menys segur que conduït per una persona.
4) Un robot pot fer qualsevol
cosa que se li hagi «ensenyat», sigui mecanitzar una peça metàl·lica, o bé
dirigir un teler, o edificar una paret, o escombrar la casa, o fer un ou
ferrat, etc. Però cal que se li hagin ensenyat no només totes les operacions a
fer, que poden ser moltíssimes, segons la feina, i l’ordre en què s’han de fer,
sinó també totes les situacions inesperades en què es pot trobar, per exemple
que se’n vagi el corrent elèctric, o que la màquina que dirigeix s’espatlli...
5) Finalment, com a exemples,
posarem el més greu i perillós. Es pot sentir, en un acte públic, el missatge,
i fins i tot veure la imatge, d'una persona que és en un altre lloc. És la
videoconferència. No és pas això lo que vull dir. En aquest sentit s'han fet dues
grans innovacions: 1) Es pot veure la imatge de la persona, no pas en una
pantalla, sinó en forma física i corporal, mitjançant una il·lusió òptica,
produïda per unes partícules invisibles, flotant en un determinat espai (el de
la forma del cos de la persona). / 2) I Lo molt més important i perillós: Es
pot sentir aquesta persona, en la seva mateixa veu, dir coses que no ha dit,
coses inventades, atribuïdes per altres. En una campanya electoral, o en una
greu crisi nacional o internacional, amb aquesta substitució de la persona i
del missatge, es pot enganyar moltíssima gent, i «fabricar» un resultat. Vull
dir, molt més de lo que ja es fa ara.
En conclusió: l'anomenada
intel·ligència artificial consisteix en l'actuació autònoma d'un aparell, però
sempre i només en actuacions, o en coneixements, que li hagin sigut prèviament
ensenyats en tots els seus detalls.
Vegem un exemple que serà molt aclaridor:
Suposem que jo introdueixo dins la memòria d'un parell totes les meves dades
personals: Em dic Antoni, vaig néixer l'any 1935, visc a Barcelona, soc
corrector de textos, em vaig casar l'any 1959, la meva dona es deia Rosa Maria,
soc del partit Barcelona en Comú, m'agrada molt la platja, etc, etc.
I imaginem que, un altre dia,
interrogo l'aparell sobre dades meves i ell respon amb tota exactitud les dades
que jo li vaig introduir. Així: com em
dic? - Antoni / quan vaig néixer? - l'any 1935 / on visc? - a Barcelona / com es deia la meva
dona? - Rosa Maria / quan em vaig casar? - l'any 1959 / quan es va casar la
Rosa Maria? - .......
Aquesta pregunta, com que jo no
l'havia informat d'aquesta dada, no me la podrà contestar!! Perquè el raonament natural que faria un nen,
de pensar: Si la Rosa Maria era la dona de l'Antoni, i l'Antoni es va casar
l'any 1959, doncs la Rosa Maria també es va casar l'any 1959, l'aparell no el podrà fer mai!! Bé: la
paraula «mai» no s'ha de dir mai, perquè de més verdes ne maduren. Però...
Per això hi ha persones que
pensem que, d'intel·ligència artificial, no n'hi ha. Que és un mite. Que els
aparells poden fer moltíssimes coses, i en faran, cada dia més. Però sempre a
base de recursos que se li hagin donat, mai a base d'un recurs elaborat per
ells. Que això seria, precisament, intel·ligència.