(A l’Edat
Mitjana, segons lo poc que se sap)
La societat catalana de l’Edat
Mitjana (segles XI-XV) no va ser una realitat històrica més o menys estable,
sinó que va experimentar alts i baixos, i, sobretot, un gran daltabaix. Molta
gent no ho sap.
Tots sabem, i veiem, que una
societat normalment experimenta períodes d’expansió econòmica i períodes de
crisi. Les expansions, anant bé, poden durar 20-30 anys (n’hi ha hagut de més
llargues, però avui, per desgràcia, tendeixen a ser més curtes). I les crisis
poden durar 5-10 anys; una crisi de 10 anys ja es considera molt greu. Res
d’això en aquelles èpoques: tot anava molt més a poc a poc. Un període de
creixement podia durar uns 300 anys, i una crisi en podia durar uns 150. Us
estranya? Doncs això és lo que va passar a Catalunya.
Des del segle XI fins al XIII (i
fins a mig XIV, i prou), la societat catalana va anar creixent en els
aspectes econòmic i demogràfic d’una manera continuada. Els terrenys cultivats
s’anaven expandint, cada vegada hi havia més tallers artesans, les ciutats
anaven creixent, sobretot Barcelona, el comerç augmentava: no solament entre
camp i ciutat, ni amb Aragó i Espanya endins, ni amb França, sinó sobretot
(sobretot!) amb les illes mediterrànies: Sicília i Sardenya: per obtenir-ne
blat (que, malgrat l’augment dels conreus, i a causa del gran creixement de la
població urbana, sempre era insuficient), a base de vendre’ls teixits, cada cop
més abundants.
La població catalana creixia i
creixia, i «creiem» que al segle XIII va arribar a un sostre d’unes 500.000
persones. Però... aquest somni nacional de felicitat, no és que es vagi anar
alentint de mica en mica, NO!!, sinó que va petar, i d’una manera
horrorosa. La Pesta Negra de 1347-48 (vinguda de l’Àsia, a cavall d’un
vaixell) va segar la vida de moltíssims catalans i catalanes. Quants? No ho
sabem. Estudiant els registres parroquials (els únics que hi havia aleshores)
d’alguns pobles, estudiosos arriben a la conclusió esgarrifosa que haurien mort
unes dues terceres parts dels seus habitants. Però aquest fet, de
caràcter local, de cap manera es pot traslladar al conjunt del país.
Però, per què aquesta
pesta, de les quals n’hi va haver moltes, va ser tan mortífera? Tenim un «indici»:
un document escrit després de la pesta diu que l’any 1333 va ser «lo mal any
primer». Era recordat com un primer any de dificultats: escassesa i puja del
preu del blat (el maleït blat, del qual mai no n’hi havia prou per a alimentar
tothom). Escassesa d’aliment, alimentació una mica deficient, organismes una
mica debilitats, i... la pesta de 1347, que podia haver estat una de tantes, va
trobar un camp adobat que l'esperava. Vet aquí.
I què passa quan en un país
disminueix la població? La primera conseqüència és que disminueix la mà d'obra.
I la producció. Moltes terres quedaren sense conrear durant molt temps.
Faltaven pagesos. I encara que es pugui pensar que, si també ha disminuït la
població a alimentar, ja es compensa una cosa amb l'altra, no és així, perquè
les esmentades disminucions no tenen per què haver sigut, l'una i l'altra,
iguals en una comarca que en una altra, i es produeixen desajustos greus segons
els llocs.
De fet, l'única conseqüència bona
del desastre va ser la millora dels pagesos. Com hem vist en un altre full,
molts d'ells patien una greu explotació per part dels senyor i dels amos de la
terra. Però com que ara n'hi havia una superdemanda, i els senyors els
sol·licitaven, ells van anar exigint i els senyors van anar cedint. Aquesta
millora va durar uns 30 anys. Fins que els senyors, que havien cedit de mala
gana, es van enfadar i van dir Prou! I aleshores va començar la gran lluita
social entre pagesos i senyors que hem vist en l'altre full, i que va acabar
d'arruïnar el país.
I tornem al tema: quants catalans
i catalanes hi havia? Quan dic que «creiem» que s'havia arribar a un sostre de
500.000, vull dir que no ho sabem del cert i que ho suposem. Perquè resulta que
el primer cens, que no era un cens sinó un recompte de famílies, al qual
s'havia d'aplicar un coeficient de persones per família (entre 4 i 5, i que
cada autor aplica el seu), va ser «després» de la pesta, i va donar un compte
d'unes 100.000 famílies. La població podia ser d'unes 400.000-450.000 persones.
Clarament inferior a la població que «suposem» del segle XIII.
Però espereu, espereu, que això
no és res. Agafeu-vos! Al final del segle XV, dos-cents anys després del moment
més bo, les dades eren uns 300.000 habitants!!! Què havia passat?? En un llibre
d'història dic, de manera molt atrevida: «Podem dir que la població que s'havia
guanyat en uns 300 anys (1000-1300) es va tornar a perdre en uns 150.» No hi ha garanties que això sigui veritat.
Però sí que es pot assegurar que gaire equivocat no ho pot estar.
I la crisi s'havia acabat?
D'aquella manera. Les activitats van anar augmentant i tot va anar millorant,
però molt a poc a poc. Res comparable amb el creixement dels segles XI-XIII. Al
final del segle XVII, Catalunya arribava a uns 400.000 habitants. Se n'havien
guanyat 100.00 en dos-cents anys, però encara no s'havia recuperat la xifra
mítica dels 500.000 del segle XIII.
I, ja en un altre to, diré que
Catalunya mai va «recuperar» la xifra dels 500.000, sinó que la va saltar
com un cavall de carreres. Perquè al segle XVIII, el gran segle català, no
encara industrial, però sí preindustrial i amb un enorme progrés agrari, les
xifres van pujar, en uns 70 anys, d'uns 400.000 a 870.000. I en els següents 70
anys (fins a meitat segle XIX), es van tornar a doblar. I prou! Perquè llavors comença
a baixar la natalitat.
Cal que tots els catalans/es
sàpiguen que, en la nostra vida com a poble, n'hem passat de verdes i de
madures, però no sols en l'aspecte polític, que és més conegut, sinó també en
els aspectes més vitals.
