Sense
adherències negatives
N'hi ha de grosses,
d'adherències, i dolentes, i n'hi ha que envolten l'ideal d'una capa molt
bonica, però que compromet, sobretot, l'alegria del missatge cristià.
Imaginem, i creguem, que hi ha un
Creador, i que tot ha sortit d'ell. I que les persones creades estem destinades
pel Ell a ser felices en la seva presència per sempre. I que, de manera podríem
dir provisional, un poble és cridat, o se sent cridat, especialment pel
Creador, i ens dona uns «manaments» i altres indicacions, no pas sempre
originals, però bons per fer la vida més bona per a tothom (realitat datable fa
uns 2.700 anys, encara que, molt probablement, s'havia anat desenvolupant de
manera progressiva des de segles anteriors).
En un moment donat de la
història, el Creador, en l'expressió anomenada Fill, es fa persona. I aquest fet té dues
conseqüències: 1) En fer-se ell persona, automàticament, totes les persones del
món, hagudes i per haver, passem a ser fills i filles de Déu, i enxarxades en una comunitat irrompible d'iguals i solidaris. Aquest fet no ha de ser només
un «concepte» teòric, sinó que s'hauria de traduir en unes formes de vida
corresponents, o sigui solidàries. 2) El Fill de Déu, anomenat Jesús,
Crist o Jesucrist, comunica, a través de la seva vida, amb fets i paraules, un
ideal de vida basat en la fraternitat universal entre totes les persones,
d'arreu del món. Remarquem el fet que va ser tant curandero com predicador, i
que en els textos que narren la seva vida hi ha més o menys tantes referències
a la cura de malalts com a les explicacions o paràboles. Aquesta fraternitat,
igualment, no ha de ser només un «principi», sinó una pràctica habitual,
sobretot quan hi hagi una situació de necessitat, econòmica, cultural,
psicològica..., de qualsevol persona. La fraternitat es pot realitzar (s'ha de
realitzar) de manera individual (sempre que es pugui), però també, i
sobretot, de manera col·lectiva, mitjançant la societat organitzada,
actuació aquesta que, si no es dona, com de vegades passa, s'ha d'exigir.
I fins que, de persones necessitades, no n'hi hagi ni una (cosa avui ben
possible).
En un sentit complementari, però
molt important, la vida fraternal va acompanyada d'uns actes mínims de relació
amb el Creador, individuals i també col·lectius. És lo que s'anomena
popularment la «missa», acte molt relacionat amb l'eucaristia i també amb la
mort de Crist.
Crist va ser assassinat pels
poders polítics d'aquell moment, disconformes amb els seus ensenyaments.
Aquesta mort s'ha interpretat de diverses maneres, no sempre prou creïbles.
Diguem només que va ser un testimoni d'autenticitat en relació al seu
missatge. L'ensenyament de Crist va ser
continuat per l'Església (molt més tard, les Esglésies), que va procurar
estendre'l per altres territoris.
Al llarg d'uns 2.000 anys, moltes persones i
grups o entitats, sobretot els més populars, han practicat de maneres més o
menys excel·lents l'ensenyament de Crist, sobretot amb pobres i malalts. Un cas
important ha sigut el dels missioners, de primer dedicats a la promoció
religiosa, però modernament també, i molt, a l'assistència social i el
desenvolupament. En els nivells superiors, molt sovint el comportament ha sigut
menys exemplar, moltes vegades moltíssim menys. A més, en diferents
moments, l'actuació de l'Església ha anat sent influïda, no sols pels
ensenyaments dels llibres religiosos, sinó també, de vegades, per altres idees
i/o pràctiques de diferents procedències, no pas sempre bones. Per això, de
tant en tant, hi ha hagut d'haver moviments de reforma o de canvi.
Per desgràcia, hi ha hagut canvis
francament dolents. N'assenyalarem dos, de greus. En algun moment donat, es va
considerar que les relacions corporals i sexuals només eren permeses dins la
vida matrimonial. Era una limitació molt forta. En els ensenyaments antics, el
sexe només era prohibit en cas d'adulteri o d'incest (en aquest darrer cas, per
motius més aviat de salut). També en un moment donat (segles IV-V) es va
començar a ensenyar que, si es moria en pecat important, se sofria un
turment molt greu i etern. Això havia sigut sempre desconegut, encara que
hi havia hagut referències a algun tipus de càstig, mai concretat, si s'havia
viscut malament. Heus ací dues adherències ben dolentes, introduïdes de manera
fraudulenta. Aquestes adherències desfiguraven greument el cristianisme, i el
feien més burocràtic (i fins i tot arbitrari) que no pas fraternal. Per una
banda el pecat, condició bastant corrent dels humans, es feia gairebé
inevitable. Per una altra banda, es vivia (si s'hi pensava) en una sensació de
por o terror envers el futur, després de la mort. S'havia de viure pendent
d'una «salvació», no mai segura.
No era pas sols això. Hi havia (i
encara hi ha) una altra adherència, que, en aquest cas, havia sigut introduïda
en els mateixos textos religiosos fundacionals (apòstol Pau), que era de bona
fe, i que no feia mal a ningú (directament). Era creure que Jesús, amb la seva
mort cruenta, havia aconseguit el perdó dels pecats de totes les persones, de
totes les èpoques. Si no, no hi hauria hagut tal perdó. Era l'anomenada Redempció.
Era una cosa estranya. No concordava amb la bondat constitutiva del Creador.
Tenyia el cristianisme amb un to tràgic i trist.
Invitem tothom a entendre, i
ocasionalment a viure, el cristianisme original, sense aquestes adherències
(n'hi ha més, però no són pas tan importants). Compartir el cos i/o el sexe, si
no es tracta d'adulteri, s'ha de considerar legítim. I no s'ha de viure
preocupat per cap «salvació», que aquesta està decidida i assegurada des de
tota l'eternitat. I el pecat, el Creador el perdona, gratuïtament, si hi ha
reconciliació. (Si s'ha viscut malament, hi pot haver algun tipus de càstig,
desconegut, però sempre de tipus temporal.)
Com totes les coses del món, el
cristianisme té un nucli principal, que és lo que el fa ser lo que és, i uns
elements complementaris. El nucli és la fraternitat universal, expressada en
fets (si es pot). Els elements complementaris, que projecten aquest ideal
humanista en una transcendència, que va des d'abans de la creació del món fins
a una eternitat que no s'acabarà mai, són: acceptar (o creure en) la divinitat
de Jesucrist; ídem, la seva resurrecció (física o psicològica); ídem la seva
presència (real o simbòlica) en l'eucaristia; els sagraments i el nostre destí
etern. (N'hi ha més, però amb aquests 5 ja fem.) Doncs bé: tota persona que
practiqui la fraternitat universal (si és que pot fer-ho) ha de ser considerada
persona cristiana. Si, a més,
accepta tots o alguns dels elements complementaris esmentats, ha de ser
considerada persona cristiana completa.
Finalment, com és sabut, hi ha
diverses versions cristianes, fruit de desgraciades separacions. Totes són
bones, i les diferències que hi ha entre elles són molt menys importants que
les adherències que hem vist. I en els darrers segles han existit, i han lluitat
molt, uns moviments laics (marxistes, anarquistes i altres, com ara ONGs) que
també han ensenyat i practicat la fraternitat entre totes les persones del món
i, doncs, han de ser considerats també cristians.
