Els últims 10 anys s’han produït
arreu de gran part del món uns canvis, lamentables, reaccionaris, fregant a
delictius (que, de tota manera, una «justícia» que tampoc és tal continua
amagant), de tal forma que jo entenc que algunes categories polítiques tradicionals
no poden mantenir els noms que tenien.
Exemple culminant: De segles,
havia existit, en la societat industrial, una part de la societat anomenada de
«dretes» i «conservadora», que es caracteritzava per: a) Detenir uns privilegis
injustos en relació a la distribució dels fruits del treball, així com també
participació molt desigual en l’aspecte polític i el mediàtic, entre altres. /
b) Defensar de manera ferma, de vegades aferrissada, la continuïtat d’aquests
privilegis. / c) Fer-ho normalment de manera més o menys formalment
democràtica, bé que no sempre ben interpretada, excepte en algun període molt
excepcional.
Doncs, a partir de 2008, i cada
vegada més, aquest comportament es va trencar. Van deixar de «conservar» (tant
de bo ho haguessin continuat fent) la situació social de 2007-2008, la van
empitjorar, es van autoatribuir nous privilegis, ni tan sols regulats, sinó
imposats de maneres fàctiques, bé que els seus «assessors» polítics i judicials
han anat validant-los de manera convenient. I, atenent al fet que aquestes
pràctiques no semblen voler disminuir, sinó mantenir-se, entenc que és cosa
d’exigència cultural que coses diferents siguin anomenades de maneres
diferents.
Així jo entenc que els termes
«dreta», «conservador», són avui termes històrics, que al seu dia van existir,
i que avui no tenen existència real pròpia. Entenc que avui hem de parlar de
«reacció-esquerra», de grups reaccionaris i «lladres». Perquè, atenció!: entenc que la denominació «partits» hauria de
ser només per a designar organitzacions polítiques amb vocació de governar de
manera «més o menys» justa. Quan avui hi ha organitzacions polítiques que, no
ja de manera dissimulada, sinó agressivament expressa, anuncien que actuaran de
manera decidida contra drets humans àmpliament reconeguts, no han de ser de cap
manera denominats «partits», sinó “organitzacions d’interessos” (o de manera
més expressiva encara).
Això seria iniciar un camí que
haurem d’anar precisant. Però jo em permeto afirmar que, considerant
l’existència d’un conglomerat internacional, no oficial encara, format per
grans financers, grans banquers i grans empresaris, més els seus exèrcits
assessors de polítics, juristes, i dirigents mediàtics, això, per mi, és, i he
començat a anomenar, Màfia Lladro-assassina mundial. Avui, a Europa, només és
lladre, però a Sud-amèrica fa molt temps que és assassina sempre que li convé,
i de manera cada cop més massiva.
Organització procriminal limitada
avui al món occidental, amb dos nuclis de poder agressiu centrats en el Govern
d’EUA i la Comissió europea. Avui oscil·la entre abusos reeixits i fracassos,
fins i tot ridículs, davant la lluita popular.
En la pràctica, hauríem de parlar
de les realitats sòcio-polítiques amb conceptes molt més reals, tals com la
Màfia mundial, els sectors més lladres, o reaccionaris, les organitzacions
internacionals lladres (FMI), la bancada reaccionària del Congrés, una Comissió
Europea reaccionària, i confrontar els conceptes d'«esquerra» i «reacció».
Usar de manera habitual aquests
conceptes és necessari perquè la consciència popular tingui cada vegada més una
valoració de les coses tal com en realitat són.
