S’ha dit, i ho certifico, que la història de la humanitat ha
sigut la història d’una lluita de classes. Però jo voldria afegir-hi: ha sigut
la història d’una lluita de classes, només contestada en els moments més favorables,
perquè ha sigut, fonamentalment, la història del robatori habitual dels lladres
contra les persones.
No tots els rics tenen per què haver sigut lladres. Una
persona pot tenir una idea, invertir i produir un article, o un servei, que no
se li hagi acudit a ningú, i, cobrant un preu just, fer la primera pela. O pot
anar a un país diferent, i ensenyar-hi
unes tècniques, un procés curatori, que ningú no conegui, i fer-se ric cobrant
preus normals, o pot fer, o bé representar, una pel·lícula que sigui un gran
èxit mundial... Això és una cosa que
s’ha de reconèixer i, donat el cas, respectar-la.
Lo més corrent no és res d’això. Pagar sous miserables,
cobrar preus excessius, aconseguir de manera furtiva una exclusiva, robar uns
plans secrets, aprofitar un càrrec públic per obtenir guanys indeguts, vendre
un producte a preu més car, aprofitant una situació d’escassesa, imposar unes
condicions difícils a una persona, o a moltes, aprofitant una situació de
necessitat, que no s’hi puguin negar... Són múltiples les maneres.
Un poeta, que no recordo, va cantar, en un funeral on vaig
assistir, aquesta cançó
D’ençà que
món és món,
I mireu si
és antic,
Sempre hi ha
hagut un pobre,
I al seu damunt, un ric.
Els testimonis d’aquesta constant històrica són pocs, perquè
sempre s’ha tendit a amagar la realitat, a fer desaparèixer proves, a no deixar
que es divulgués... Però són contundents.
Els profetes d’Israel,
de quan Israel era Israel, no abans ni després, són clars i durs:
«Trepitgeu els febles i els preneu la seva part de gra.»
«... abusant del poder que tenen en les seves mans. Si
desitgen camps, els roben; si volen cases, les prenen; extorsionen el cap de
casa...»
«Els rics d’aquesta ciutat són uns explotadors...»
«El conjunt de tots aquests factors
enriqueix el país, però també té una conseqüència que serà decisiva: desvetlla
la cobejança dels nobles i dels castellans [atenció: no vol dir habitants de
Castella, sinó senyors de castells militars], cobejança orientada a fer-se seus
els nous guanys econòmics (...) i emprenen una política de coacció i de
violència envers els pagesos de la demarcació, de cara a apoderar-se dels alous
[propietat privada d’un pagès] i a imposar-los càrregues econòmiques. Per
aconseguir aquests objectius, recorren fins i tot a la perversió sistemàtica de
la justícia, i les confiscacions de béns de les famílies pageses proliferen.»
L’altre
exemple, per variar, es dona a l’Anglaterra del segle XVIII. En plena Revolució
Agrícola, precursora de la Revolució Industrial. Intents dels pagesos més rics,
més emprenedors, d’apoderar-se de més i més terres. No hi ha constància que hi
hagués gaires apropiacions de terres d’altres pagesos, però sí, i molt, de les
terres comunals (del comú, municipals), on tots els pagesos de la rodalia
anaven a pasturar els animals, recollir llenya, caçar conills o perdius...
Vegem com ho explica la professora Phyllis Deane («La Primera Revolución Industrial», pàg 50):
«Hay pruebas de que el consumo de alimentos bajó entre
los campesinos pobres en la segunda mitad del siglo XVIII, hasta reducirse a
una dieta compuesta básicamente de pan y queso. Porque el sistema de «enclosures»
(cercamiento de los campos con vallas) les había arrebatado sus pastos y la
tierra donde recogían la leña para cocer sus comidas calientes. Al mismo
tiempo, se redujeron sus posibilidades de cazar con trampas o de pescar (…) La
carne desapareció virtualmente de la mesa de los campesinos pobres.»
Hi
ha maneres i maneres de robar (d’apropiar-se), i n’hi ha que «sembla» que no
sigui robar...
Aquella
Revolució Agrícola va tenir uns resultats extraordinaris, alimentant molta més
gent i arrossegant la Revolució Industrial. Un pot pensar: Què importa que uns
quants milers de pagesos haguessin de menjar només pa amb formatge? Però tot va
començar malament, robant, i va continuar robant, a tots els obrers de les
fàbriques. Aquests treballadors de les primeres dècades, segur que no menjaven
gaire més que aquells pagesos.
Sembla
clar que els rics, generalment, i salvant excepcions, s’han fet rics, gairebé
tots, robant als pobres, robant a la gent normal, robant a les persones. I
dir-ho clar no és cap exageració, ni cap demagògia. Ho hauríem de dir sempre,
fins que els caigués la cara de vergonya. Si els anomenem «inversors»,
«emprenedors», «financers» i paraules més avist elogioses, continuaran robant.
Si els diem que la seva actuació és «millorable», que «no és prou justa», que
«posa en perill l’estabilitat de la societat»,
consideraran que això ja entra dins el joc de les contradiccions normals
en una democràcia.
La
nostra visió de la vida hauria de ser: els anomenats «pobres» són, quasi
sempre, persones empobrides pel robatori sistemàtic dels rics.
