La conxorxa internacional
Tot i que ja és prou envitricollada la vida econòmica en
l’interior dels països, la que es dona en l’àmbit mundial ja no és que sigui
complicadíssima, sinó que és impossible. De la passió per complicar-la més, o bé
per aprofitar-se’n més, n’ha derivat un caos, pràcticament ingovernable.
Per què ho dic? El deute mundial (suma del deute de tots els
països) és de 164 bilions de dòlars, i representa el 225 per 100 del PIB
mundial. O sigui: es deu més del doble de lo que es produeix en tot un any, en
tot el món. Sense precisions, que no puc fer, una gran part d’aquest deute (que
inclou deute dels estats, de les empreses i de les famílies) és fruit de
robatoris. Grans despeses, moltes d’elles indegudes, moltes d’elles militars, són
pagades amb crèdits impossibles de tornar. I es va aguantant una situació en
què uns deutes es paguen amb nous crèdits i es va fent una pilota. Hi ha alguns
països que s’autocontrolen i poden regir la seva economia, però lo que és el
món en general, l’occidental i dependents, és un caos.
Qui l’ha produït? Els robatoris, portats a una escala enorme,
de manera que no és que hi hagi una situació desballestada per causa de les
activitats delictives, no. És una situació (repeteixo: països occidentals i
dependents) que ja és, estructuralment, en si mateixa, desballestada i
delictiva per naturalesa.
Perquè, també, així com he dit anteriorment, en l’àmbit
mundial ja no predominen els mateixos lladres d’abans, els nacionals. Ja,
d’entrada, tot és una altra cosa. Aquí parlaríem dels més grans bancs, de les
més grans multinacionals, de les principals fortunes (que, naturalment, s’han
fet robant).
I... parlaríem del Gran Instrument suprem dels lladres del
món: el Govern d’EUA. El Govern que
amenaça altres governs, que posa sancions sense cap dret a fer-ho, que intervé,
si li convé, en un país per canviar el Govern, i, si no arriba fer-ho, el roba,
l’amenaça, i, sobretot, fabrica una gran quantitat de mentides, que els mitjans
de la púrria mundial s’encarreguen de difondre.
I l’altra cara, d’aquesta conxorxa delictiva? Aquí tenim
milions i milions de persones vivint amb un euro al dia, o similar, produint
esforçadament (quan hi ha sort) articles que al mercat mundial es poden vendre
a preus baixos, perquè ells i elles en cobren una xifra superridícula. Tenim
una gran part de la humanitat malvivint de manera arrossegada, i uns lladres
que, no solament arramben amb tot lo que poden, sinó que, de tant fer-ho, han
deixat el món en un estat que no pot anar. I es van fent aquestes pilotes
perquè la situació no peti, però qualsevol dia pot petar: en un país, en
diversos països, d’una manera més general... Una supercrisi que podria afectar
molts milions de persones en situació de molt poca supervivència.
Perquè, en un país, per molt que els lladres el malmenin,
sempre hi ha un Govern, que si més no posa uns límits a la disbauxa. Però al mercat
mundial, no n’hi ha cap, de Govern, no n’hi ha cap, de límit. Hi ha unes
entitats (ONU, FMI, Banc Mundial), però no tenen una autoritat suficient per
imposar un mínim d’ordre. Tot és com en una selva (tornem-hi: a la part
occidental i països dependents).
Un dels robatoris més odiosos és el que es produeix en el
camp de la medicina. Amb la producció de medicaments per part d’empreses
privades, que procuren arrambar tot lo que poden aprofitant la necessitat dels
malalts. S’arriben a cobrar preus molt superiors als de cost, perquè, amb
l’excusa que cal compensar la inversió feta en la investigació prèvia a la
producció del medicament, es mantenen els drets de patent, de prohibir tota
llibertat de producció, que podria ser molt més barata, durant anys i dècades.
Però, per odioses, tenim l’especulació de cereals,
comprant-los abans de la collita, a preu baix, i venent-los després a preus
especulatius. Aliments que n’hi hauria per a tothom, però molt sovint no es poden
pagar. I tenim les tres grans distribucions més criminals: el tràfic de drogues, el tràfic de persones
(de cara al sexe forçat) i el tràfic d’armes. En aquests tres mercats
criminals, s’hi mouen immenses quantitats de diners (sempre robats), mentre les
persones necessiten (a escala mundial) milions de llocs de treball, per poder
guanyar-se el pa. I que, al no tenir-los, han de marxar del seu país, sovint
jugant-se la vida.
Aquests tipus de robatori no tenen res a veure amb els
primers que hem vist. Aquí es tracta de grans societats, sovint invisibles, i
es tracta de fortunes monstruoses que es van reproduint sempre en quantitats
astronòmiques. En aquest camp, ja no s’hauria de dir «lladres», es necessitaria una paraula molt
més gruixuda. No obstant això, aquests
senyors lladres, dels quals es molt difícil saber els noms (però es poden
arribar a saber), quan van on sigui, o quan se’n parla, són ben considerats,
respectats, i ben tractats. Com pot ser, això???
Portats pel seu egoisme, per la seva inhumanitat, per la seva
incompetència, els grans lladres del món l’estan destruint.
