Grandesa i misèria dels lladres
Hem de considerar que el robatori és una de les 4 o 5 institucions
més antigues i més importants que ha tingut la humanitat, al costat de
l’aparellament, la procreació, la recerca d’aliments, la recerca de casa...
Al dir «antigues», vull fer una precisió: de les més antigues, diria, des del
Neolític, des de quan elements naturals, com terres, arbres, aigua... van
passar a ser d’ús propi de cada persona. És a dir: des de l’aparició de la
maleïda propietat.
Des de llavors, sembla que sempre hi ha hagut la tendència de
robar, de fer-se ric amb lo robat, i de fer-se encara més ric, robant més i
més. D’aquesta manera s’han fabricat pobres, en realitat, més que pobres, «persones empobrides pel robatori dels rics». Com dic en un lloc anterior, la tendència de robar sembla
que sempre s’ha fet més forta en moments de canvi, sobretot de canvi econòmic,
sempre que, de resultes de qualsevol novetat, han aparegut ocasions de fer més
beneficis. També en moments de crisis, aprofitant la caiguda d’altres. Vull dir que sembla que el procés de robatori
ha avançat més a salts, que no pas de
manera continuada.
Els robatoris, d’un terreny, d’una bassa d’aigua, d’un ramat
d’ovelles, d’una casa, d’una herència, d’un pou, d’un cavall, d’una part d’una
collita, i... a partir d’uns certs moments, segons els llocs, de diners (quan
ja n’hi havia), han anat fent que unes persones s’hagin anat fent més i més riques
i unes altres s’hagin anat empobrint.
A part d’aquesta activitat, els rics (els lladres) han
anat «governant» la societat, sempre des de l’ombra, sempre de manera que no
ho sembli, però que sigui així. El robatori és el pal de paller de la nostra
societat.
Lo que em sembla més sorprenent d’aquest fenomen ja no és el
robatori en si, sinó el fet, ben estrany, que aquests lladres sempre han sigut,
i són, ben considerats, anomenats amb formes no sols respectuoses, sinó fins i
tot excel·lents. Recordem que, al nostre país, a partir del segle XI, moment
d’enriquiment, hi va haver una tongada d’apropiacions de terres pageses (o bé,
simplement, d’obligar els pagesos a pagar uns determinats «drets», que en realitat eren «torts»), tot barrejat amb revoltes dels
castellans (que tenien la missió de protegir la població des dels seus
castells, d’aquí el nom de castellans). Es van comportar com a lladres,
revoltosos, violents, però... oh meravella: en comptes d’anomenar-los com lo
que eren, van continuar, o bé van començar, a ser anomenats «senyors» i «nobles». NO EREN PAS NI UNA COSA NI
L’ALTRA!!! I lo més greu és que així els
han continuat anomenant els historiadors. Doncs bé: els hauríem d’anomenar,
aquells i els d’ara, lladres, apropiadors, extorsionadors, o termes semblants,
i les persones perjudicades, que empitjoren en la seva vida, o que no la poden
millorar de veritat, les hauríem d’anomenar «persones empobrides pel robatori dels
rics». O simplement «persones empobrides».
La seva actuació no sols ha fabricat i fabrica persones empobrides,
sinó que ha provocat i provoca crisis, i ha arruïnat països, sobretot en el cas
de països ja empobrits. Actualment (vull dir, abans de la crisi sanitària), i
des de fa temps, s’estimula que, tant les famílies com les empreses i fins i
tot els països, s’endeutin, i s’endeutin, perquè aquest és el gran negoci dels
grans bancs: cobrar interessos, obligar a «renegociar» els deutes quan ja resulten impagables, però que asseguren
la dependència de cada vegada més empreses (i fins i tot països) respecte dels
lladres bancaris, que tant poden ser del mateix país com de ves a saber d’on.
Els lladres del país, ni els lladres del món, no podrien
executar els seus robatoris sistemàtics i gairebé institucionals si no
tinguessin tota la xarxa dels seus col·laboradors. No es tracta només de
col·laboradors administratius, sinó de tot un estol de càrrecs públics i
privats que els preparen les condicions perquè puguin continuar percebent els
seus guanys injustos i, de tant en tant, acumular-ne de nous, amb noves lleis,
o noves operacions. Advocats («advocats i procuradors, a l’infern de
dos en dos»), jutges, encara que sembli mentida, polítics, no sols els
que ja se sap que els són amics, sinó també «alguns» dels altres, i... sobretot,
sobretot, periodistes, que facin creure a la gent que no són lladres, sinó
persones ben normals, i que si les coses es fessin d’una altra manera, encara
aniríem pitjor. (I... en alguns casos, i només en alguns països, quan els cal,
fins i tot tenen grups clandestins d’assassins a sou.)
Una cosa que voldria que quedés ben clara és que, molt
sovint, els lladres ho són tres vegades: 1) quan s’autoatribueixen una part
superior a la que els tocaria en justícia en el procés productiu, 2) quan no
inverteixen els capitals i beneficis en activitats útils i creadores de llocs
de treball, i 3) quan no paguen els impostos justos que els tocarien, o bé perquè
fan trampes legals, o bé perquè tenen els diners en llocs on són «protegits».
Com ja hem vist abans, un dels seus reptes preferits és fer
grans obres, no sempre necessàries, però garantidores de grans beneficis. I...
passant del concepte de lladre fins al concepte de criminal, tenim els negocis
de venda d’armes, una de les dues o tres
activitats més rendibles del moment. Així que el cim, per ara, de la
seva delinqüència, de la seva poca-vergonya, ja no és fabricar pobres, sinó
fabricar... morts.
