Un robar més complex i dissimulat
Amb les lleis, havíem arribat a una espècie
d’institucionalització del robar. Però el sistema no anava bé. Per les raons
següents:
1)Havien de fer veure que defensaven les persones, i, encara
que això es fes amb trampes, hi havia aspectes que no es podien evitar.
2)Tot era massa «visible». Tan aviat com hi havia alguna cosa
que, ni que fos de sotamà, afavorís el robatori, ja hi havia un sindicat, o
grups o persones, que posaven el crit al cel. I, tot i que molt sovint aquell
element es deixava passar, tard o d’hora, sobretot si hi havia un Govern una
mica més propens a les persones, al final s’havia de cedir. Perquè, en un text
concret, tot es veia massa.
Calia una altra «defensa» del dret a robar. I, al llarg del
segle XX, segle que va donar molt de si anant endavant i endarrere en diverses
coses, la van trobar. La garantia de poder continuar robant no podia dependre
d’un text que gairebé tothom entenia.
S’havia de determinar mitjançant uns mecanismes més llargs, més complicats,
que no entengués gairebé ningú. Tals van ser els pressupostos generals de
l’Estat, el sostre de despesa, l’aprovació
de les autoritats comunitàries... La
gran majoria de la gent ni entén ni té ganes de ficar-se en aquests embolics.
Però... és que els mateixos dirigents populars, amb prou feines.
¿Com pots exigir que es millori, en els pressupostos, una
partida social important, si et diuen que, en cas de millorar aquesta, se
n’haurà de rebaixar una altra (i quina rebaixes?), perquè la suma de totes
dues, i de les altres, superaria el sostre de despesa de tot el país que s’ha
pactat amb l’oposició, i que ha costat penes i treballs que s’arribés a
acceptar? De manera que, si es forcés més la despesa social, es trencaria un
acord i haurien de passar setmanes i potser mesos per fer-ne un altre. El qual
(no t’ho perdis!) segurament que implicaria una retallada de segons què, i que
ja no se’n podria ni parlar, perquè aleshores, si no l’acceptàvem, ja no hi
hauria acord possible, i quedaríem sense poder augmentar RES, perquè hauríem de
continuar un any més amb els pressupostos de l’any anterior. O, i més, perquè,
fins i tot en el cas, gens probable, de canviar aquella suma de despeses,
aleshores tampoc podria ser, perquè no ho acceptarien les autoritats
comunitàries. I canviar això ja seria... com pujar a l’Everest.
És a dir: aquest teixit de sumes, restes, condicions,
acceptacions, d’aquí i d’allà, és una defensa del robatori tan eficaç, que ja
sembla que no s’hi pugui fer res. Perquè mireu: ara ja no es tracta de robar el
sou d’una persona, amb el seu acomiadament, o l’augment de preus d’una gran
companyia, que «diu que perd», ni un augment camuflat de lloguers... No, això ara ja són
foteses (lo qual no vol pas dir que es deixin de cobrar, sinó que vol dir que
ja són més aviat escorrialles, que el «pastís» ja és en una altra banda).
Ara es tracta més aviat d’assegurar una gran obra pública, on
es juguen molts milions, que l’han de fer uns que són amics d’uns altres... O
bé es tracta d’una inversió pública en una empresa que diuen que és molt
necessària perquè el dia de demà, si no la tinguéssim, no sé què passaria...
I en el fons del fons... són molt sovint aquestes les
raons per les quals no podem augmentar «totes dues» partides socials, sinó o l’una o l’altra.
I és que, parlant de tot, ja no tenen per què ser els mateixos
lladres, que els lladres també canvien amb el temps, i no, generalment, perquè
desapareguin, sinó perquè aquells d’abans ara ja no compten, que els que ara
tallen el bacallà ja són uns altres, que, fins i tot, de vegades, resulta que
són d’un altre país, potser.
Ara ja no es tracta de robar alguns milions, sinó molts (que
mai no sabrem ben bé quants) i això no pot estar a l’abast del control d’un
sindicat, d’un grup de bons economistes, d’un partit d’esquerres, d’una suma
d’entitats populars. Això ha d’estar ben travat, i si no s’entén, millor.
Han arribat, doncs, els lladres a
bastir el seu castell ja inexpugnable?
NOOO!!
Encara falta (per ara) un graó més. En parlarem en el pròxim
article.
