Cap a la meitat dels segle XV,
Barcelona, com tot Catalunya (i tot Europa), vivien en una greu crisi econòmica
i demogràfica, de molt llarga durada.
Estem parlant d’una Catalunya
d’uns 300.000 habitants (que n’havia tingut uns 500.000, segons suposem) i d’una
Barcelona d’uns 30.000 (que n’havia tingut uns 50.000). Parlem d’una societat
en plena crisi, econòmica, però que en derivaven uns greus enfrontaments
polítics: un al camp, entre pagesos i senyors (nobles i eclesiàstics), i un a
la ciutat de Barcelona, entre la classe rica dels anomenats «ciutadans
honrats», que no n’eren pas gaire, i la suma d’empresaris, mercaders i
treballadors artesans, que formaven una mena de bloc social.
Malgrat lo que semblen indicar
les xifres, Barcelona pesava més, políticament, que el conjunt de Catalunya.
Era un 10 per 100 de la població, però junta en poc espai, amb una potent
artesania tèxtil exportadora, punt de comandament del comerç exterior (que era,
principalment: teixits contra blat, sempre escàs). Des de sempre, la ciutat era
governada pels ciutadans honrats, que s’organitzaven a través de l’anomenada
Biga, mentre que les classes populars formaven l’anomenada Busca. Els dos noms
eren molt significatius. Els rics deien una cosa com ara: Nosaltres som la biga
que aguanta la ciutat, sense nosaltres, Barcelona cauria. Mentre que les
classes populars responien: Nosaltres som la busca, l’estella més petita d’una
fusta, i sense moltes estelles no hi podria haver cap biga. En una situació de
crisi i malestar, quan el govern de la Biga era sovint acusat de corrupció en
la importació i la distribució del blat, i d’altres coses, la Busca reclamava
insistentment «entrar en lo regiment». Els consellers de la ciutat, que eren 5,
es renovaven cada any, però la renovació consistia en el fet que els sortints
designaven els entrants. De manera que sempre era igual.
Doncs l’any 1453, el rei, Alfons
el Magnànim, va decidir suspendre les “eleccions” i va nomenar, de reial ordre,
5 consellers de la Busca. Però primer vull que sapigueu qui era aquest rei.
Alfons, mal anomenat el Magnànim, era a Nàpols, país que havia conquistat el
1442 després d’una petita guerra entre napolitans favorables i contraris, i
que, enlluernat per la riquesa de la nova ciutat, un dels bressols del
Renaixement artístic, envoltat d’artistes, s’hi va quedar. Mai més no va tornar
a Catalunya. La pobra reina Maria, molt més assenyada que ell, feia des de
Barcelona lo que podia, excepte les grans decisions, que mantenia ell a gran
distància.
Per ell, Catalunya, i Aragó,
València i les Illes, van passar a ser sobretot una font d’on extreure tributs
i més tributs, per finançar els seus somnis (que no s’acabaven a Nàpols, sinó
que hauria volgut apoderar-se de tot el món mediterrani, però, naturalment,
això va ser massa). La seva pitjor maldat va ser enviar a Mallorca uns escamots
de soldats italians a sou anomenats «sacomanos», que van arrasar a sang i a foc
la revolta dels pagesos contra les molt i molt abusives imposicions dels
habitants de la Ciutat.
Però hi ha un cas molt clar, que
vull que sapigueu, que el defineix ben bé. Ja hem esmentat el conflicte entre
pagesos i senyors. Els pagesos rebutjaven una colla d’obligacions i pagaments
injustos que els exigien els senyors (entre ells els anomenats «mals usos»).
Havien deixat de pagar-los. Davant la pugna, van recórrer al rei. Aquest s’ho
va prendre amb interès: va assumir arbitrar el litigi, a canvi d’un pagament de
100.000 florins. Fixeu-vos: arbitrar un conflicte era precisament una de les
seves feines o obligacions com a rei. Doncs s’ho cobrava, i no pas de manera
arreglada: 100.000 florins era una fortuna. El florí era la moneda més
important i forta de l’època, com si diguéssim el dòlar al segle XX.
I més encara: després de 5 anys
de pensar-s’ho, l’any 1455, va dictar una sentència provisional a favor dels
pagesos: quedaven lliures d’aquells pagaments. Però l’any següent, davant la
pressió dels senyors, va anul·lar la sentència, que era provisional. I l’any
després, havent-se barallat amb els senyors, la va restablir, tot segons com
bufava el vent. Aquest era Alfons IV el Magnànim.
Doncs tornem-hi. L’any 1453 va
nomenar 5 consellers de la Busca per al municipi de Barcelona. Com de costum,
era una decisió provisional. Però aquesta vegada va ser definitiva (per ben poc
temps, però). L’any 1455 establia una reforma total del municipi barceloní:
tots els nivells de l’estructura municipal eren dividits en 4 parts iguals:
ciutadans honrats, mercaders, artistes i artesans. (La denominació “artistes”
significava aleshores professions de tipus intel·lectual, com advocats, jutges,
mestres...) Aquesta és l’única decisió que jo sé, relativa a Catalunya, del
malvat rei que pugui ser considerada justa. És clar que va ser una mena de cop
d’estat, perquè es va saltar totes les normes. Però és que les normes
establertes eren: de nosaltres a nosaltres i després nosaltres...
Què en pensaven, els homes de la
Biga, dels seus contrincants que governaven a l’altra banda de la plaça? (No ho
he dit, però no cal pas dir-ho, que la Diputació (cada vegada més anomenada
Generalitat, tot i que el nom original havia sigut Diputació del General),
continuava en mans de la Biga.) Per ells, la ciutat era «seva», com el país i
com tot. Què hi fotien aquells homes al «seu» municipi? A la Generalitat o
Diputació del General, hi havia un empleat que portava un Dietari, on cada dia
apuntava lo que passava, tot fent-hi els seus comentaris. El Dietari de la
Generalitat d’aquella època és un document històric ben guardat com cal. En el
full del dia que informa de l’entrada dels buscaires al municipi, després
d’esmentar el fet, comenta: «Tant se valdria metre-hi bocs com homes de vil
condició.» (Espero que tots els lectors/es sàpiguen que boc, paraula molt
poc usada, vol dir el mascle de la cabra, en castellà macho cabrío.)
Per desgràcia, la novetat
municipal no va fer gaire història. Perquè: 1) Els consellers buscaires van
aplicar les mesures que ells creien: devaluació monetària, mesures
proteccionistes per als teixits catalans, control de les importacions de blat...
Però la crisi no va pas cedir, perquè es tractava d’una crisi secular i
europea, que encara duraria molt. 2) Set anys després, l’any 1462, entre el
camp, amb els pagesos finalment en armes, la ciutat i l’enfrontament visceral
entre el rei (aquesta vegada ja el germà, Joan II, molt més dur), tot el país
saltava enlaire en una guerra que duraria 10 anys. (El rei Alfons no va poder
ser succeït per cap fill, sinó pel germà, perquè si bé n’havia tingut diversos,
cap no era legítim.) I... mai més la Busca al poder.
