El títol es refereix a tornar el
missatge i l'ideal a la seva puresa original, perduda molt poc temps després de
la seva formulació completa, això és: formulació profètica + formulació
evangèlica.
Confesso que els voldria rescatar
de diverses hipoteques, però en aquest escrit, i per brevetat, em referiré a un
sol aspecte, encara que fonamental.
Entenc, en el meu fur intern,
però basant-me en opinions parcials d'altres persones, que:
1)Som obra mediata d'un Creador,
el qual, a més, ens acull com a fills (igual podríem dir amics, germans o una
altra paraula que signifiqués un fort llaç amorós). En un moment donat, la
persona divina de Jesús es va fer present entre els humans per ensenyar un
ideal de vida d'amor, completant els principis ja donats pels seus
predecessors: els profetes i els legisladors d'Israel.
2)Els homes i les dones pequem, a
vegades o sovint o moltes vegades, segons els casos. Aquests pecats, el Creador
o Pare els perdona gratuïtament, sempre que hi hagi bona voluntat per part de
la persona. (Aquí cal dir, perquè és
importantíssim, que la immensa major part dels actes que s'han considerat pecat
per les autoritats eclesiàstiques durant segles, no ho eren, sobretot la
gairebé totalitat dels referits al cos
humà.) I cal afirmar, especialment, que aquest perdó és sempre gratuït. (Podem
recordar especialment els textos de Miquees 7: 18-19, i de Lluc 15: 11-32.)
3)L'apòstol Pau, pel que sembla,
va quedar fortament impressionat per algunes frases del Segon Isaïes en relació
amb la figura simbòlica del Servent de Yahvè, com ara: «De fet, ell
portava / les nostres malalties / i
havia pres damunt seu / els nostres dolors. /
Nosaltres el teníem / per
un home castigat / que Déu assota i humilia. / Però
ell era malferit / per les nostres faltes, /
triturat per les nostres culpes:
/ rebia la correcció que ens
salva, /
les seves ferides ens curaven.»
4)I Pau va tenir la intuïció de transposar la
relació entre: pecats del poble israelita – sofriments del Servent – expiació
dels pecats del poble; a la possible relació paral·lela entre: pecats de tota
la humanitat – mort de Jesús – perdó de tots els pecats del món. I amb això va
afirmar l'horrible frase de «Crist va morir pels nostres pecats, com deien ja
les Escriptures». Érem «comprats» o «rescatats» per la sang de Jesús. En
definitiva: redimits.
5)Això ha donat un sentit a la fe
cristiana, o ideal cristià, de culpabilitat, de consciència fortament pecadora,
de dependència, de tristesa.
6)Entenc (i es va entenent) que
el text del Segon Isaïes era referent únicament al poble d'Israel en un moment
de la seva història, que els pecats es perdonen gratuïtament, que no era
necessari que ningú morís, ni sofrís, per a aconseguir aquest perdó, que un
Creador i Pare eminentment bo mai hauria exigit, ni necessitat, la mort ni la
sang de ningú per a perdonar.
7)Finalment, Jesucrist és el
nostre Mestre, el nostre guia, el nostre llaç amb el Pare, però no pas el
nostre Redemptor.
