Uns seixanta o setanta anys enrere, quan vaig començar a interessar-me en
la història de Catalunya, els historiadors d'aquell moment (no vull anomenar
ningú), quan parlaven de les conquestes dels catalans a l'Edat Mitjana, ho
feien celebrant-ho. Transmetien la idea
que havíem sigut un gran país, perquè havíem conquistat molts altres països:
Mallorca, Menorca, València, Sicília, Sardenya, un
petit territori de Grècia, i, finalment, Nàpols. Quasi res!
Ja se sabia (sempre s'ha sabut) que els catalans (alguns dels nostres
avantpassats) havien fet coses molt lletges. Però no se'n parlava gaire, o
gens, i es pensava que aquestes coses ja se sap que passen i han passat arreu.
Una mica més endavant (anys 60-70), els llibres dels estimats i inoblidables
Vicens i Vives i el francès Pierre Vilar ens van anar acostumant a donar menys
importància als fets polítics i molta més als fets econòmics i socials. I això,
combinat amb una tendència posterior a analitzar les coses cada vegada més en
funció de les necessitats socials, a l'estudiar la història, vam anar
desplaçant el centre d'interès, del país en abstracte a les persones concretes.
Alguns hem arribat així a sentir vergonya de les nostres conquestes, i a pensar
que els nostres avantpassats van fer més mal a altra gent de la que certs grups
socials i territorials ens han fet a nosaltres. Com a anècdota puc dir que, en
el meu segon llibre, «Episodis d'història de Catalunya», vaig optar per, de les
conquestes, ni parlar-ne (potser em vaig
passar una mica).
En un altre full hem vist el mal que els conquistadors i ocupants catalans
van fer als mallorquins (els de veritat). Doncs els valencians no van tenir pas
millor sort. Però tot va ser molt diferent. Per començar, la conquesta, també
dirigida per Jaume I, no va ser, com a Mallorca, qüestió d'uns tres anys, sinó
de molts més (1233-1245). (I, encara,
molts anys després, al 1296, en temps ja de Jaume II, després d'unes disputes
entre la Corona d'Aragó i el Regne de Castella, l'antic regne musulmà de Múrcia
va ser repartit i una part va ser annexada al nou Regne de València amb el nom
de zona d'Alacant.)
També va ser diferent el fet que, aquesta vegada, la conquesta va ser obra
de catalans i aragonesos, i aquests es van quedar amb la part muntanyosa veïna
del seu territori. Tot, però, constituint un únic Regne de València, integrat
dins la Corona d'Aragó, la qual comprenia: Aragó, Catalunya (amb Mallorca
formant-ne part jurídicament) i València. I més endavant, les illes
mediterrànies.
Una important població catalana es va establir en les ciutats del litoral,
per practicar l'artesania i el comerç. Això volia dir, naturalment, fer fora la
població valenciana que hi vivia, que va ser empesa cap a les zones rurals de
l'interior, a fer de pagesos. I aquí restarien durant gairebé 400 anys. I tot
aquest temps continuarien sent musulmans.
La població del Regne de València, doncs, comprenia: valencians
(musulmans), residents a les zones rurals;
valencians i aragonesos situats a la zona
muntanyosa annexa a Aragó, sota el domini dels senyors feudals aragonesos; catalans vivint a les ciutats del litoral; i
murcians, catalans i castellans a Alacant.
I, a més, la pluralitat lingüística: àrab, català i castellà-aragonès. Una gran i rica varietat, si no fos que, en
general, no convivien en un mateix territori per integrar-se i complementar-se,
sinó que els nuclis principals i més nombrosos vivien en territoris separats,
formant com societats separades. Mala cosa.
Però això sí: al Regne de València no hi va haver cap guerra ni revolta
(tret d'un alçament musulmà el 1276), ni els ciutadans catalans es van apoderar
de la propietat de les terres de l'interior, que sempre van continua sent dels
valencians. Dels diversos grups socials, el dominant políticament era el grup
català de les ciutats. I, sobretot, de «la ciutat», València, un cas semblant
al de la Ciutat de Mallorques, però no tan bèstia...
Però encara ens falta saber lo més important: cap a l'any 1270, uns 30 anys
després de la conquesta, es creu que hi havia uns 200.000 musulmans
(valencians) i uns 30.000 catalans. Ja sabem que això és sense cap garantia
seriosa, però per error que hi hagués... Els valencians d'origen eren sotmesos
políticament als catalans, però tothom els tenia un gran respecte, produït per
una certa por...
Una particularitat important és que, al Regne de València, no hi havia
feudalisme, excepte a la zona muntanyosa reservada als aragonesos. (A Aragó i a Catalunya sí que n'hi havia.) Jaume
I havia sigut «educat», des de la infància, per nobles feudals i militars
aragonesos, i els odiava. No tolerava que el seu poder estigués condicionat
pels feudals, i en canvi s'avenia molt bé amb els burgesos catalans. El binomi
reialesa-burgesia era el nucli fonamental del poder.
Sempre,
durant uns 400 anys, el Regne de València va viure com una societat de
compartiments estancs. Però en pau. I vivint d'una rica agricultura, amb unes
hortes ubèrrimes, i sobretot el ric comerç de la capital. Els valencians
d'origen, encara que marginats, vivien ricament i en pau i, després de la
marginació inicial, respectats, pel seu nombre i per la seva riquesa. I
conservant la seva religió i la seva llengua, sense problemes.
I què va passar, doncs, al cap d'uns 400 anys (segle
XVII, any 1609)???
Una cosa
terrible!!! Però no va ser pas només aquest any, sinó que va venir preparat per
una cadena de disbarats. I que quedi clar que no va ser gens ni mica per culpa
ni de catalans ni de valencians ni d'aragonesos. Tot va venir de fora. Ni
tampoc d'espanyols, o no gaires.
Com és sabut,
Espanya era governada per una monarquia que no era ni tan sols espanyola, sinó
d'origen austríac, i... gairebé podríem dir que de cap lloc. Però cabuda i estúpida.
Se li va ficar al cap que, com que hi havia hagut, o ja es veia venir, a
Alemanya (l'imperi de Carles I), el terratrèmol de la Reforma protestant, calia
unificar Espanya en la religió catòlica, per evitar el contagi. Però resulta
que Espanya no tenia pas cap problema protestant (important), sinó musulmà. I
on hi havia molts més musulmans de tot Espanya... era al Regne de València!!
Marxaren del Regne
de València uns 125.000 valencians musulmans. I l'any 1638, uns 30 anys
després, dels 450 pobles que havien habitat els valencians originals, 205
encara estaven abandonats, i les terres ermes... I l'economia del país, que
tenia en l'agricultura un dels dos grans puntals, arruïnada. Li costà molt, al Regne de València (avui
anomenat País Valencià), recuperar-se.
Voldria recordar l'inoblidable Joan Fuster (1922-1992),
que, amb els seu llibre «Nosaltres, els valencians», va ser el primer a
ensenyar la història de veritat del Regne de València.
