De Déu se’n diuen i se n’han dit
moltíssimes coses, totes molt més imaginades que sabudes. Perquè, com sabem, és
una realitat abstracta, incomprensible i inaccessible. I, per tant,
inestudiable. I no vull perdre l’ocasió de recordar que la paraula Déu ha sigut
usada milions de vegades com a
“tapadora” de coses indegudes. Per la qual cosa, avui moltes persones entenem
que quantes menys vegades se l’anomeni millor. Precisament per respecte al seu
nom.
Ara bé: d’enmig d’aquesta
incertitud, i d ‘enmig d’aquest mal ús, només hi ha dues coses que sí que sabem
que són certes: el Creador desitja/demana/espera dues coses per a ell
fonamentals: la justícia i la fraternitat.
La seva passió pel Dret i la
Justícia ens ve comunicada de manera ben contundent pels bons profetes
d’Israel. Els bons (mitja dotzena).
El seu somni de la fraternitat
entre totes les persones ens ve comunicat, alhora que viscut, per Jesús de
Natzaret i els seus apòstols.
No desitjo, per aquesta vegada,
ser més detallat. Només vull recordar les dues frases més expressives i emblemàtiques
(entre moltes altres):
“Que el Dret brolli com l’aigua,
i la Justícia ragi com un torrent inestroncable.” (Del profeta Amós, molt desconegut,
“precisament” perquè és molt bo.)
“Us dono un manament nou: que us
estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat.” (Del discurs de Jesús de
l’últim sopar, segons l’evangelista Joan.)
Però voldria remarcar MOLT que la
gràcia d’aquestes dues il·lusions divines és, precisament, que vagin unides
(m’agradaria dir que més aviat “enganxades”). I mai una sense l’altra.
Per desgràcia, la institució (les
institucions) que tenien (i tenen) la missió d’ensenyar aquests valors no ho
han fet mai de manera correcta. La justícia (la justícia social) se l’han ben
saltada. I la fraternitat s’ha ensenyat i practicat... d’aquella manera: molt
en els rengles baixos i populars; molt poc en els rengles superiors.
La institució
(més tard les institucions) han valorat, per sobre de tot, els elements
següents: Les Veritats, suposadament
revelades pel Creador, sempre supervalorades i, sovint, obligades, amb els
increïbles “dogmes”.
Els actes de culte, sovint
anomenats “les pràctiques”, les quals generalment s’han considerat com “el ser
o no ser” d’una persona cristiana.
Amb aquests dos elements, més,
naturalment, l’obediència als mossens, bisbes, etc., s’ha viscut, durant molts
segles, un succedani de cristianisme, o un cristianisme escapçat.
La passió divina per la justícia social, tan explicitada pels bons profetes,
n’ha sigut, no sols absent, sinó desconeguda.
Així, els sacerdots van anar fent,
del missatge cristià, una “religió”,
quan el missatge, en els seus orígens, no ho era ben bé. Jesús, tot i pujar a
Jerusalem per les festes, no ens consta que assistís regularment a actes de
culte al temple. El trinomi: Veritats + pràctiques + obediència no el coneixem
en els relats evangèlics. Més aviat coneixem: grup solidari + comunicació
interpersonal + assistència a persones necessitades. I aquest moviment es va
anar desenvolupant precisament com a oposició a la religió massa estructurada,
massa sacerdotal, massa plena d’obligacions, que hi havia en aquell moment.
(Per això el van matar...)
Tan greu com és tot això, encara no és lo més
greu. Avui, modestament, opino que lo més greu és que, enmig d’un magnífic, i
prometedor, moviment de renovació i evangelització, encara que molt minoritari,
i excepcionalment encapçalat ara per un papa, el papa Francesc, resulta que
pràcticament tots els seus animadors se centren en una sola part: Jesucrist i
l’Evangeli. Ni una referència als textos profètics sobre el Dret i la Justícia.
Doncs... això, crec que és repetir el mateix error de fa dos mil anys.
Tornem-hi...
Cada vegada que els sento dir
(vull dir que els llegeixo) l’expressió “l’Evangeli” (només l’Evangeli!!!), em
sento com si em tallessin una meitat de la meva consciència cristiana.
