*Que la jubilació sigui oficialment als 67 anys.
Negatiu.
*Que una persona es pugui jubilar als 65 anys si en té 38’5 de cotitzats.
Positiu.
*Que a una persona se li puguin computar dos anys dedicats a la cura de fills com a cotitzats.
Positiu.
*Que es puguin computar com a cotitzats els anys treballats com a pràctiques o becari.
Positiu.
*Que es puguin computar com a cotitzats alguns anys d’atur durant el període de càlcul.
Positiu.
*Que una persona es pugui prejubilar als 63 anys (amb disminució quantitativa) sense ser acomiadat.
Positiu.
*Que el període de càlcul s’allargui (compassadament) dels 15 als 25 anys.
Molt negatiu.
Valoració general. No és un bon pacte. Només mig bo. Quasi tots els elements positius són petites compensacions de les retallades importants.
Antoni Ferret
dissabte, 29 de gener del 2011
dijous, 6 de gener del 2011
El senyor Mas és el vuitè president
(Carta publicada en el diari “El Punt” el dia 2 de gener de 2011)
I no el centvintinovè, com han dit equivocadament alguns diaris. La Generalitat medieval, que va existir entre meitat del segle XIV i començaments del segle XVIII, i la Generalitat contemporània són dues institucions diferents i amb funcions diferents, encara que tinguin el mateix nom. Efectivament, la medieval era un òrgan de “control” del govern executiu, que tenia el rei. Controlava l’actuació del rei,i li controlava sobretot l’ús dels diners. Però no governava. En canvi, la Generalitat actual és un òrgan de govern executiu. Són doncs dues institucions diferents, que es diuen el mateix nom. Per tant sumar-ne els presidents, com si fos la mateixa institució, és una cosa impròpia. Així doncs, el senyor Mas és el que fa 8, darrere dels senyors Macià, Companys, Irla, Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla.
ANTONI FERRET. Barcelona
I no el centvintinovè, com han dit equivocadament alguns diaris. La Generalitat medieval, que va existir entre meitat del segle XIV i començaments del segle XVIII, i la Generalitat contemporània són dues institucions diferents i amb funcions diferents, encara que tinguin el mateix nom. Efectivament, la medieval era un òrgan de “control” del govern executiu, que tenia el rei. Controlava l’actuació del rei,i li controlava sobretot l’ús dels diners. Però no governava. En canvi, la Generalitat actual és un òrgan de govern executiu. Són doncs dues institucions diferents, que es diuen el mateix nom. Per tant sumar-ne els presidents, com si fos la mateixa institució, és una cosa impròpia. Així doncs, el senyor Mas és el que fa 8, darrere dels senyors Macià, Companys, Irla, Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla.
ANTONI FERRET. Barcelona
dimecres, 29 de desembre del 2010
La reforma del Papat, 2
La lectura del llibre “Carta al papa”, de Lluís Busquets i Grabulosa, m’ha donat noves idees, i, encara que no les segueixo estrictament, torno a la càrrega amb aquest nou article. La reforma del Papat és una part principal de la reforma de l’Església, i per tant és urgent.
Aquest papa, o el següent, hauria de dur a terme les actuacions que s’expliquen a continuació.
*Separar netament el govern pastoral de l’Església i el govern polític de la Ciutat del Vaticà. No separar-ho sols en el sentit teòric, els càrrecs, etc., sinó separar-ho “físicament”, en el lloc. És a dir, l’estructura i els serveis del govern de l’Església haurien de “marxar” de l’Estat del Vaticà. Instal•lar-se en un altre lloc, en un edifici, o alguns edificis, que tinguessin la capacitat suficient però allunyats del Vaticà. Es tractaria d’alliberar la tasca de l’Església del contagi de les preocupacions polítiques. Per altra part, una Església situada dins el complex arquitectònic i sumptuari del Vaticà no podria ser altra cosa que una Església ofegada, sumptuària i burocràtica. Ha de marxar-ne, amb l’esperit d’un nou “èxode”. I millor que fos en un barri popular, fora de la Roma rica.
*Paral•lelament, i provisionalment, s’hauria de nomenar un primer ministre de l’Estat de la Ciutat del Vaticà. O sigui: descarregar la persona del papa d’aquesta tasca, que el papa es dediqués en exclusiva a la tasca pastoral del govern de l’Església. Aquest primer ministre podria ser preferiblement un seglar. I la seva principal comesa seria anar liquidant, de manera ordenada, l’Estat del Vaticà: anar tancant nunciatures i acomiadant nuncis, acabant per les nunciatures més importants. Liquidant serveis: espionatge, arxius, museu, biblioteca, etc. (arxiu, museu i biblioteca per a la UNESCO). Un cop l’any aquest primer ministre rendiria comptes al papa. Una volta abolit l’Estat del Vaticà, tot el complex monumental del Vaticà hauria de ser entregat a la UNESCO per a la seva conservació.
*El Col•legi cardenalici hauria de ser abolit, conservant per als cardenals actuals la seva dignitat mentre visquessin, però sense cap funció.
*El govern de l’Església, degudament separat de l’Estat del Vaticà, s’hauria de descentralitzar, en benefici dels bisbats i les conferències episcopals (com ara la catalana). Una de les principals tasques que s’haurien de descentralitzar seria el nomenament de bisbes, recuperant el vell i evangèlic costum de l’elecció popular.
*L’elecció del papa hauria de ser per part de tots els bisbes del món i per Internet. I amb un mandat màxim, per exemple de 10 anys. I no elegir “una” sola persona, sinó un grup de 5 persones, que actuessin col•legiadament, un Papat col•lectiu.
*Finalment el papa o el Papat haurien d’obrir un debat popular sobre temes que estan en discussió: celibat opcional dels clergues, sacerdoci femení, homosexualitat, la moral sexual...
Tot això és necessari per tenir una Església cristiana i evangèlica. I és urgent.
Antoni Ferret
Aquest papa, o el següent, hauria de dur a terme les actuacions que s’expliquen a continuació.
*Separar netament el govern pastoral de l’Església i el govern polític de la Ciutat del Vaticà. No separar-ho sols en el sentit teòric, els càrrecs, etc., sinó separar-ho “físicament”, en el lloc. És a dir, l’estructura i els serveis del govern de l’Església haurien de “marxar” de l’Estat del Vaticà. Instal•lar-se en un altre lloc, en un edifici, o alguns edificis, que tinguessin la capacitat suficient però allunyats del Vaticà. Es tractaria d’alliberar la tasca de l’Església del contagi de les preocupacions polítiques. Per altra part, una Església situada dins el complex arquitectònic i sumptuari del Vaticà no podria ser altra cosa que una Església ofegada, sumptuària i burocràtica. Ha de marxar-ne, amb l’esperit d’un nou “èxode”. I millor que fos en un barri popular, fora de la Roma rica.
*Paral•lelament, i provisionalment, s’hauria de nomenar un primer ministre de l’Estat de la Ciutat del Vaticà. O sigui: descarregar la persona del papa d’aquesta tasca, que el papa es dediqués en exclusiva a la tasca pastoral del govern de l’Església. Aquest primer ministre podria ser preferiblement un seglar. I la seva principal comesa seria anar liquidant, de manera ordenada, l’Estat del Vaticà: anar tancant nunciatures i acomiadant nuncis, acabant per les nunciatures més importants. Liquidant serveis: espionatge, arxius, museu, biblioteca, etc. (arxiu, museu i biblioteca per a la UNESCO). Un cop l’any aquest primer ministre rendiria comptes al papa. Una volta abolit l’Estat del Vaticà, tot el complex monumental del Vaticà hauria de ser entregat a la UNESCO per a la seva conservació.
*El Col•legi cardenalici hauria de ser abolit, conservant per als cardenals actuals la seva dignitat mentre visquessin, però sense cap funció.
*El govern de l’Església, degudament separat de l’Estat del Vaticà, s’hauria de descentralitzar, en benefici dels bisbats i les conferències episcopals (com ara la catalana). Una de les principals tasques que s’haurien de descentralitzar seria el nomenament de bisbes, recuperant el vell i evangèlic costum de l’elecció popular.
*L’elecció del papa hauria de ser per part de tots els bisbes del món i per Internet. I amb un mandat màxim, per exemple de 10 anys. I no elegir “una” sola persona, sinó un grup de 5 persones, que actuessin col•legiadament, un Papat col•lectiu.
*Finalment el papa o el Papat haurien d’obrir un debat popular sobre temes que estan en discussió: celibat opcional dels clergues, sacerdoci femení, homosexualitat, la moral sexual...
Tot això és necessari per tenir una Església cristiana i evangèlica. I és urgent.
Antoni Ferret
dimarts, 21 de desembre del 2010
Business friendly?
El senyor Mas diu que el seu Govern voldrà ser un Govern business friendly. O sigui amic dels negocis, o de les empreses. Molta atenció... Què pot fer un Govern per ser business friendly?
*Simplificar els tràmits de constitució d’una empresa. Menys burocràcia. Una finestreta única. Completament d’acord.
*Moderació fiscal. Sobretot per a les pimes. Però alerta!, perquè una cosa és la moderació fiscal per a les pimes i una altra molt i molt diferent seria la moderació fiscal per als alts ingressos. Amb la moderació fiscal per a les pimes, completament d’acord.
*Concessió de crèdits tous, per començar o per escometre una activitat nova. Completament d’acord. Això ho ha fet el Govern d’esquerres.
*Preferència per les pimes en les compres de l’Administració. Completament d’acord.
*Facilitar els acomiadaments de treballadors/es. Absolutament en desacord. Això seria un business friendly igual a un people unfriendly. Això ja ho ha fet el Govern d’esquerres (i això que, pels seus principis, no ho havia de fer).
Caldrà vigilar molt de prop l’actuació d’aquest Govern, per veure si es passa de business friendly a people unfriendly.
Antoni Ferret
*Simplificar els tràmits de constitució d’una empresa. Menys burocràcia. Una finestreta única. Completament d’acord.
*Moderació fiscal. Sobretot per a les pimes. Però alerta!, perquè una cosa és la moderació fiscal per a les pimes i una altra molt i molt diferent seria la moderació fiscal per als alts ingressos. Amb la moderació fiscal per a les pimes, completament d’acord.
*Concessió de crèdits tous, per començar o per escometre una activitat nova. Completament d’acord. Això ho ha fet el Govern d’esquerres.
*Preferència per les pimes en les compres de l’Administració. Completament d’acord.
*Facilitar els acomiadaments de treballadors/es. Absolutament en desacord. Això seria un business friendly igual a un people unfriendly. Això ja ho ha fet el Govern d’esquerres (i això que, pels seus principis, no ho havia de fer).
Caldrà vigilar molt de prop l’actuació d’aquest Govern, per veure si es passa de business friendly a people unfriendly.
Antoni Ferret
diumenge, 28 de novembre del 2010
Mals resultats
Hem perdut. El poble ha perdut les eleccions del 28-N. I, per tant, tindrem segurament un mal Govern. Les propostes estel•lars del partit guanyador han estat: “Moderació fiscal” i “Austeritat de l’Administració”. Amb aquestes propostes no es pot millorar la situació de l’atur i la crisi, sinó tot el contrari.
La derrota popular s’ha produït, presumptament, per dues raons:
1)No s’ha sabut explicar la tasca del Govern d’esquerres, i el poble la ignora.
2)Una gran part del poble ha cregut que “potser amb un altre Govern anirem millor i sortirem de la crisi”. Equivocadament, és clar. Cap Govern ni cap partit no pot superar aquesta crisi. Tot al màxim poden “suavitzar les seves conseqüències”, però això a base d’unes propostes del tot contràries: 1) Quantioses inversions públiques per crear feina, encara que sigui provisional. 2) Molt forta pressió fiscal sobre les rendes altes, per tenir recursos per invertir.
Ara caldrà:
1)Acceptar democràticament l’error popular.
2)Enfocar una tasca d’oposició responsable però sistemàtica.
3)Preparar el retorn al Govern però en unes altres condicions, més revolucionàries. Aprofitar la situació d’oposició per radicalitzar-se, i tornar a ser el que érem unes quantes dècades abans, abans del contagi neoliberal.
Els mals resultats principals són:
1)La nova candidatura, anticapitalista, “Des de Baix”, no ha pogut entrar al Parlament. És molt lamentable.
2)La candidatura IC-EUiA ha perdut 2 diputats.
3)La candidatura d’ERC ha perdut 11 diputats.
4)Massa vots per a CiU.
5)Massa vots per al PP.
6)Presència indeguda del partit Ciutadans (anticatalà).
En canvi, l’opció independentista ha restat molt i molt limitada. No es decidia, en aquestes eleccions, la independència, directament. Però, per part d’algunes candidatures, s’havia plantejat la possibilitat d’obtenir una majoria parlamentària per poder proclamar l’Estat català, o convocar un referèndum. Ha estat molt lluny d’això.
Com a contrapunt de la mala perspectiva d’un mal Govern, cal dir, finalment, que un Govern de CiU (sola o acompanyada) no podrà ser de cap manera similar als governs de CiU d’abans del tripartit. Aquest Govern ha establert unes fites que, de totes totes, s’hauran de seguir. Per exemple, la Llei de rehabilitació de barris o els pactes nacionals per àrees important de govern, per governar amb un cert consens amb la societat civil i l’oposició. Ara ja hi ha un abans i un després.
Antoni Ferret
La derrota popular s’ha produït, presumptament, per dues raons:
1)No s’ha sabut explicar la tasca del Govern d’esquerres, i el poble la ignora.
2)Una gran part del poble ha cregut que “potser amb un altre Govern anirem millor i sortirem de la crisi”. Equivocadament, és clar. Cap Govern ni cap partit no pot superar aquesta crisi. Tot al màxim poden “suavitzar les seves conseqüències”, però això a base d’unes propostes del tot contràries: 1) Quantioses inversions públiques per crear feina, encara que sigui provisional. 2) Molt forta pressió fiscal sobre les rendes altes, per tenir recursos per invertir.
Ara caldrà:
1)Acceptar democràticament l’error popular.
2)Enfocar una tasca d’oposició responsable però sistemàtica.
3)Preparar el retorn al Govern però en unes altres condicions, més revolucionàries. Aprofitar la situació d’oposició per radicalitzar-se, i tornar a ser el que érem unes quantes dècades abans, abans del contagi neoliberal.
Els mals resultats principals són:
1)La nova candidatura, anticapitalista, “Des de Baix”, no ha pogut entrar al Parlament. És molt lamentable.
2)La candidatura IC-EUiA ha perdut 2 diputats.
3)La candidatura d’ERC ha perdut 11 diputats.
4)Massa vots per a CiU.
5)Massa vots per al PP.
6)Presència indeguda del partit Ciutadans (anticatalà).
En canvi, l’opció independentista ha restat molt i molt limitada. No es decidia, en aquestes eleccions, la independència, directament. Però, per part d’algunes candidatures, s’havia plantejat la possibilitat d’obtenir una majoria parlamentària per poder proclamar l’Estat català, o convocar un referèndum. Ha estat molt lluny d’això.
Com a contrapunt de la mala perspectiva d’un mal Govern, cal dir, finalment, que un Govern de CiU (sola o acompanyada) no podrà ser de cap manera similar als governs de CiU d’abans del tripartit. Aquest Govern ha establert unes fites que, de totes totes, s’hauran de seguir. Per exemple, la Llei de rehabilitació de barris o els pactes nacionals per àrees important de govern, per governar amb un cert consens amb la societat civil i l’oposició. Ara ja hi ha un abans i un després.
Antoni Ferret
dissabte, 13 de novembre del 2010
Les famílies
Totes les famílies. És a dir: tots els tipus de família, no un de sol, han de gaudir de reconeixement i ajuda. Més ben dit: tots els tipus no. Amb l’excepció de la família bígama. Això d’un home amb diverses dones o d’una dona amb diversos homes, no. Encara que es practiqui en els països musulmans, no ho acceptem.
La família tradicional, un home i una dona heterosexuals i casats, la parella de fet, la família monoparental, la família de divorciats tornats a casar, la família homosexual, la família col•lectiva o comunitària, totes existeixen en les nostres societats, han de ser acceptades, reconegudes, ajudades i han de poder ser cristianes (si volen).
La família d’un home i una dona heterosexuals i casats és la tradicional i, de lluny, la més nombrosa. Però no ha de acaparar ni el concepte de “família” ni el reconeixement públic i social.
Les famílies formades per un home i una dona heterosexuals, però no casats, és a dir, que no volen (provisionalment o definitivament) establir un contracte de caràcter social i el limiten a l’acord entre ells, són com més va més nombroses i signifiquen un tipus d’entitat que defuig les convencions socials i es vol concentrar en una relació més personalitzada. Han de ser acceptades i ajudades en tots els sentits, com totes les altres.
La família monoparental sol ser formada per una dona i els fills (encara que també pot ser per un home i fills). Normalment pot ser el cas d’una noia que per un error (un error totalment comprensible i perdonable) ha esdevingut mare soltera. O bé per una dona vídua, o separada o divorciada, i els seus fills. Aquesta família no sols ha de ser reconeguda, sinó especialment ajudada, perquè normalment es desenvolupa amb més dificultats.
Fracassos de parelles, que no rutllen, que se separen, però que tenen la sort de trobar una altra “solució”, de parella de fet o de matrimoni, donen lloc a famílies que han de ser acceptades per tothom de manera natural.
La família homosexual respon a circumstàncies de la naturalesa, volgudes per Déu-Dea, que, de manera capriciosa, dóna lloc a persones “diferents”, amb diferents inclinacions. No sols ha de ser permesa i acceptada, sinó especialment ajudada (econòmicament i d’altres maneres, com amb la simpatia, etc.) per contrarestar les resistències socials que encara pugui haver-hi com a resultat d’una llarga tradició de rebuig.
El grup familiar, format per diversos homes i dones que comparteixen la convivència, l’economia i les relacions personals, va existir fa unes quantes dècades, i no sembla que tingués gaire èxit. Això no obstant, també ha de ser reconegut, acceptat i ajudat, si es tornés a produir.
Sense monopolis. Acceptant-ho tot com una “rica varietat”.
I si algú, encara que fos una alta autoritat de l’Estat o de l’Església, volgués reservar la dignitat, el reconeixement o l’ajuda a “un sol” tipus de família, seria un error, i hauria de ser “corregit”.
Antoni Ferret
La família tradicional, un home i una dona heterosexuals i casats, la parella de fet, la família monoparental, la família de divorciats tornats a casar, la família homosexual, la família col•lectiva o comunitària, totes existeixen en les nostres societats, han de ser acceptades, reconegudes, ajudades i han de poder ser cristianes (si volen).
La família d’un home i una dona heterosexuals i casats és la tradicional i, de lluny, la més nombrosa. Però no ha de acaparar ni el concepte de “família” ni el reconeixement públic i social.
Les famílies formades per un home i una dona heterosexuals, però no casats, és a dir, que no volen (provisionalment o definitivament) establir un contracte de caràcter social i el limiten a l’acord entre ells, són com més va més nombroses i signifiquen un tipus d’entitat que defuig les convencions socials i es vol concentrar en una relació més personalitzada. Han de ser acceptades i ajudades en tots els sentits, com totes les altres.
La família monoparental sol ser formada per una dona i els fills (encara que també pot ser per un home i fills). Normalment pot ser el cas d’una noia que per un error (un error totalment comprensible i perdonable) ha esdevingut mare soltera. O bé per una dona vídua, o separada o divorciada, i els seus fills. Aquesta família no sols ha de ser reconeguda, sinó especialment ajudada, perquè normalment es desenvolupa amb més dificultats.
Fracassos de parelles, que no rutllen, que se separen, però que tenen la sort de trobar una altra “solució”, de parella de fet o de matrimoni, donen lloc a famílies que han de ser acceptades per tothom de manera natural.
La família homosexual respon a circumstàncies de la naturalesa, volgudes per Déu-Dea, que, de manera capriciosa, dóna lloc a persones “diferents”, amb diferents inclinacions. No sols ha de ser permesa i acceptada, sinó especialment ajudada (econòmicament i d’altres maneres, com amb la simpatia, etc.) per contrarestar les resistències socials que encara pugui haver-hi com a resultat d’una llarga tradició de rebuig.
El grup familiar, format per diversos homes i dones que comparteixen la convivència, l’economia i les relacions personals, va existir fa unes quantes dècades, i no sembla que tingués gaire èxit. Això no obstant, també ha de ser reconegut, acceptat i ajudat, si es tornés a produir.
Sense monopolis. Acceptant-ho tot com una “rica varietat”.
I si algú, encara que fos una alta autoritat de l’Estat o de l’Església, volgués reservar la dignitat, el reconeixement o l’ajuda a “un sol” tipus de família, seria un error, i hauria de ser “corregit”.
Antoni Ferret
dimarts, 9 de novembre del 2010
Balanç de la visita del papa
Dia 7 de novembre de 2010
Aspectes positius:
* Visita al centre de disminuïts
* Parlar en català
Aspectes negatius:
* Haver parlat en favor d’un sol tipus de família
* Excés de pompa i ostentació
La condemna de l’avortament: correcta
La crítica del laïcisme: exagerada
Antoni Ferret
Aspectes positius:
* Visita al centre de disminuïts
* Parlar en català
Aspectes negatius:
* Haver parlat en favor d’un sol tipus de família
* Excés de pompa i ostentació
La condemna de l’avortament: correcta
La crítica del laïcisme: exagerada
Antoni Ferret
Subscriure's a:
Missatges (Atom)