(Article escrit per a la revista "Espais", de l'Esquerra de l'Eixample, responent un article anterior)
L’article dels companys Miquel Verdaguer, Julita Niubó i Carme Gambús, titulat «Percepcions sobre Cuba», publicat en el número anterior, és ben singular.
No és imparcial. No esmenta aspectes positius i negatius, sinó només negatius (amb l’única excepció de l’eliminació de la droga).
No, no és imparcial. Com a mínim (com a mínim!!) podien haver dit que a quasi tot el continent hi ha la lacra dels anomenats «niños de la calle» o «meninos de la rua», i a Cuba no. Això (ni això!) no ho diuen, i per tant pequen de tendenciosos, i culpables.
Una de les coses més curioses de l’article és que acusen els cubans de ser «pobres». («...convertint la immensa majoria de cubans en tots pobres igual».) Si considerem que, al món, descomptant els miniestats (illes, ciutats), que són molts, ens queden uns 130 països, una trentena de rics i un centenar de pobres (en diversos graus, naturalment), resulta que singularitzar en «un» sol del centenar de països una característica que els és comuna no va. Els cubans, pobres? I què es pensen que són els ciutadans dels altres països (la majoria: la majoria de persones i la majoria de països)? Això sí, en els altres països hi ha rics i ricatxos. Aquesta acusació no està justificada.
L’article fa èmfasi en el fet que molts cubans volen emigrar. Tampoc és pas una exclusiva pròpia. Tots els països pobres que tenen frontera amb països rics (territorial o marítima) tenen tendència a emigrar. És el cas de Mèxic, o del Marroc, o de Romania. I fins i tot de molts països que no hi tenen frontera. És un fet universal, com poden veure cada dia. Ara: això que –diuen els autors– els cubans ho porten a l’ADN, això no m’ho crec. Deu ser una exageració. Però quan en un article s’hi posen exageracions, aquest article no és solvent. Tampoc aquesta acusació està gaire justificada.
En un món on hi ha tants i tants i tants països pobres, dictatorials i corruptes; en un continent on hi ha tantes misèries, aferrissar-se amb Cuba sona a «sospitós». Sospitós de defensar interessos ideològics.
Per desgràcia, crec que la majoria de les qüestions que els autors plantegen deuen ser certes. Cal ser clar, en aquest aspecte: el que sobta de l’article no és tant allò que diu, sinó els seus «silencis». Si haguessin escrit un compendi d’aspectes positius (que n’hi ha, i tant!, sobretot si es compara amb el context geogràfic) i aspectes negatius (que n’hi ha), hauria estat un bon article. Però ara, no.
Antoni Ferret
dilluns, 22 d’agost del 2011
dimarts, 12 de juliol del 2011
Així sí, senyor arquebisbe
Segons informa el diari “Público”, l’arquebisbat de Barcelona ha publicat un comunicat, fruit de les deliberacions del Secretariat de Marginació, sobre la situació sòcio-política actual a Catalunya.
La part més destacada del comunicat és quan demana als polítics responsables que “es replantegin” les retallades socials, les quals “ja s’estan fent en l’àmbit de les prestacions socials”.
Un altre aspecte important és la crítica del “gran escàndol que suposen alguns sous de càrrecs polítics o d’executius de multinacionals i d’entitats públiques i privades, mentre que hi ha pensions i ajudes molt per sota del que es necessita per tenir una vida digna”.
Així mateix denuncia “la insensibilitat davant les desigualtats de gran part de la població, que considera inevitable aquest fenomen”. Això està especialment bé: que l’Església denunciï el fet que la gent consideri inevitable una cosa que no ho és, inevitable, que és fruit de la maldat humana.
Un altre passatge punyent és quan diu que les administracions públiques “s’interessen més per quadrar pressupostos que no per posar mitjans de treball eficaços que pal•liïn els efectes de la crisi sobre les persones que pateixen més”. És clar que és important quadrar pressupostos, perquè si no, malament rai. Però tots sabem, o hauríem de saber, que hi ha mitjans i mitjans de fer quadrar un pressupost: uns de socials i uns altres d’antisocials, com ara els actuals.
Un altre punt calent: lamenta que “es destinin molts més diners a rescatar entitats financeres que a resoldre els patiments dels més petits”. I posa exemples: “Falten albergs per acollir persones sense sostre i transeünts”.
Exigeix “una política que tingui com a prioritat les persones que pateixen dèficits econòmics, socials, culturals o de salut, en contrast amb les polítiques que tenen com a objectiu principal satisfer les demandes dels mercats”.
Fins i tot es dirigeix a les persones del moviment 15-M, i els demana “que siguin creatius i que aportin propostes imaginatives per fer una economia més social i un món més just, a més de les seves justes i necessàries denúncies”.
Demana a les administracions “que destinin més persones, diners i mitjans a les capes més desafavorides de la societat”. I exigeix als partits polítics “que treballin per la cohesió social i que no fomentin amb les seves propostes els recels cap als immigrants”.
Els membres del Secretariat redactor reconeixen que “el problema és molt complex i té ramificacions que a nosaltres se’ns escapen”. És cert, però aquetes ramificacions correspon als polítics elegits el fet d’esclarir-les, i no pas de la manera més fàcil.
Senyor arquebisbe, així és com es fan les coses!! Així es governa cristianament una diòcesi, i així es pot recuperar la confiança perduda. Prou de silencis culpables!! Aquestes persones del Secretariat de Marginació són les que han de ser escoltades, i no les altres. (Bé lo que és escoltar, totes, però fer-ne cas no.)
Antoni Ferret
La part més destacada del comunicat és quan demana als polítics responsables que “es replantegin” les retallades socials, les quals “ja s’estan fent en l’àmbit de les prestacions socials”.
Un altre aspecte important és la crítica del “gran escàndol que suposen alguns sous de càrrecs polítics o d’executius de multinacionals i d’entitats públiques i privades, mentre que hi ha pensions i ajudes molt per sota del que es necessita per tenir una vida digna”.
Així mateix denuncia “la insensibilitat davant les desigualtats de gran part de la població, que considera inevitable aquest fenomen”. Això està especialment bé: que l’Església denunciï el fet que la gent consideri inevitable una cosa que no ho és, inevitable, que és fruit de la maldat humana.
Un altre passatge punyent és quan diu que les administracions públiques “s’interessen més per quadrar pressupostos que no per posar mitjans de treball eficaços que pal•liïn els efectes de la crisi sobre les persones que pateixen més”. És clar que és important quadrar pressupostos, perquè si no, malament rai. Però tots sabem, o hauríem de saber, que hi ha mitjans i mitjans de fer quadrar un pressupost: uns de socials i uns altres d’antisocials, com ara els actuals.
Un altre punt calent: lamenta que “es destinin molts més diners a rescatar entitats financeres que a resoldre els patiments dels més petits”. I posa exemples: “Falten albergs per acollir persones sense sostre i transeünts”.
Exigeix “una política que tingui com a prioritat les persones que pateixen dèficits econòmics, socials, culturals o de salut, en contrast amb les polítiques que tenen com a objectiu principal satisfer les demandes dels mercats”.
Fins i tot es dirigeix a les persones del moviment 15-M, i els demana “que siguin creatius i que aportin propostes imaginatives per fer una economia més social i un món més just, a més de les seves justes i necessàries denúncies”.
Demana a les administracions “que destinin més persones, diners i mitjans a les capes més desafavorides de la societat”. I exigeix als partits polítics “que treballin per la cohesió social i que no fomentin amb les seves propostes els recels cap als immigrants”.
Els membres del Secretariat redactor reconeixen que “el problema és molt complex i té ramificacions que a nosaltres se’ns escapen”. És cert, però aquetes ramificacions correspon als polítics elegits el fet d’esclarir-les, i no pas de la manera més fàcil.
Senyor arquebisbe, així és com es fan les coses!! Així es governa cristianament una diòcesi, i així es pot recuperar la confiança perduda. Prou de silencis culpables!! Aquestes persones del Secretariat de Marginació són les que han de ser escoltades, i no les altres. (Bé lo que és escoltar, totes, però fer-ne cas no.)
Antoni Ferret
divendres, 1 de juliol del 2011
Calia que es passessin
• (Carta enviada al diari “El Punt” el dia 17 de juny de 2011 i no publicada)
• Els abusos que han hagut de suportar el poble i sobretot la joventut (i no sé com els han pogut suportar) són, entre altres, els següents: a) l’ús abusiu dels contractes temporals; b) l’atur estructural; c) l’especulació de l’habitatge; d) les rebaixes d’impostos als rics; e) les retallades socials. I de molt abans de la crisi. Totes les queixes, protestes i denúncies no han servit per a res.
• «Aquesta» democràcia no té la virtualitat que les coses dolentes, criticades i denunciades, s’arreglin. No es «poden» arreglar. Si es pogués, ja s’hauria fet. Estan empedreïdes i fixades. «Calia», doncs, que en fessin una de grossa. Que travessessin ratlles vermelles. Com assetjar el Parlament. Per fer prendre consciència que les coses estan molt malament i formalment no tenen sortida.
• ANTONI FERRET. Barcelona
• Els abusos que han hagut de suportar el poble i sobretot la joventut (i no sé com els han pogut suportar) són, entre altres, els següents: a) l’ús abusiu dels contractes temporals; b) l’atur estructural; c) l’especulació de l’habitatge; d) les rebaixes d’impostos als rics; e) les retallades socials. I de molt abans de la crisi. Totes les queixes, protestes i denúncies no han servit per a res.
• «Aquesta» democràcia no té la virtualitat que les coses dolentes, criticades i denunciades, s’arreglin. No es «poden» arreglar. Si es pogués, ja s’hauria fet. Estan empedreïdes i fixades. «Calia», doncs, que en fessin una de grossa. Que travessessin ratlles vermelles. Com assetjar el Parlament. Per fer prendre consciència que les coses estan molt malament i formalment no tenen sortida.
• ANTONI FERRET. Barcelona
dijous, 16 de juny del 2011
Els abusos
Quins són els abusos que han arribat a fer que el poble (la seva joventut) saltés? Són, més o menys, els següents:
*L’ús abusiu dels contractes temporals.
*L’atur estructural, abans de la crisi i després, sense solució.
*L’especulació de l’habitatge.
*Les rebaixes dels impostos als rics.
*Les retallades socials.
Quasi tot això ja ve de molt abans de la crisi de 2008. És a dir: no es pot posar la crisi com a excusa. I, per si calia, amenitzat amb sentències injustes dictades per tribunals caducats. I nogensmenys per la manipulació diària dels diariots i les televisionotes.
Tot això, si «convé» o «interessa» (i sempre interessa) es pot anomenar «deficiències de la democràcia». Vaja deficiències!! En realitat són un seguit de calcigaments del poble (sobretot de la seva joventut) per part d’una colla de mala gent, entre els que ho fan, els que ho permeten i els que ho presenten com a «deficiències». Totes les queixes, les crítiques i les protestes, exercides dins els paràmetres d’una «democràcia» falsejada, cada vegada més falsejada, eren inútils.
Què es pensaven, doncs? Que això duraria sempre?
Ha arribat un moment que la joventut ha dit Prou! I, perquè aquest Prou! sigui eficaç, perquè es prengui consciència oficialment que les coses es fan molt malament, «calia» fer-ne una de grossa, com el bloqueig del Parlament el dia de començar a discutir uns pressupostos malèfics.
Ara s’esquincen les vestidures. Hipòcrites!!!
Antoni Ferret
*L’ús abusiu dels contractes temporals.
*L’atur estructural, abans de la crisi i després, sense solució.
*L’especulació de l’habitatge.
*Les rebaixes dels impostos als rics.
*Les retallades socials.
Quasi tot això ja ve de molt abans de la crisi de 2008. És a dir: no es pot posar la crisi com a excusa. I, per si calia, amenitzat amb sentències injustes dictades per tribunals caducats. I nogensmenys per la manipulació diària dels diariots i les televisionotes.
Tot això, si «convé» o «interessa» (i sempre interessa) es pot anomenar «deficiències de la democràcia». Vaja deficiències!! En realitat són un seguit de calcigaments del poble (sobretot de la seva joventut) per part d’una colla de mala gent, entre els que ho fan, els que ho permeten i els que ho presenten com a «deficiències». Totes les queixes, les crítiques i les protestes, exercides dins els paràmetres d’una «democràcia» falsejada, cada vegada més falsejada, eren inútils.
Què es pensaven, doncs? Que això duraria sempre?
Ha arribat un moment que la joventut ha dit Prou! I, perquè aquest Prou! sigui eficaç, perquè es prengui consciència oficialment que les coses es fan molt malament, «calia» fer-ne una de grossa, com el bloqueig del Parlament el dia de començar a discutir uns pressupostos malèfics.
Ara s’esquincen les vestidures. Hipòcrites!!!
Antoni Ferret
dimecres, 15 de juny del 2011
Una acció contundent del poble
L’acció dels joves (i altres persones) del moviment del 15 de Maig prop del Parlament el dia 15 de juny, de no deixar passar els diputats, de manera que alguns van haver d’arribar en helicòpter i altres en furgons policials, va estar molt bé (exceptuant les poques coaccions que hi va haver), i mereix una càlida felicitació.
Ja està bé que es facin abusos i abusos i abusos, protegits per una democràcia podrida, que justifica lo injustificable, i que vagin passant anys i anys en una situació (no solament la de la crisi, sinó de molt abans), de clara impunitat en la defensa dels privilegis d’una sèrie de mala gent, i la privació i el sofriment de moltes persones. Finalment ha d’arribar un dia que el poble digui Prou!, fins aquí hem arribat!
Que es dificulti l’entrada al Parlament un dia que s’ha d’aprovar (de fet s’ha de començar a discutir) un Pressupost que estableix retallades en sanitat, educació, serveis socials, etc., cosa injusta de totes totes, aquesta petita molèstia està de sobres justificada per la cadena d’abusos presents i previstos.
Aquests diputats, al cap i a la fi, han estat elegits mitjançant una democràcia perversa, de gent manipulada cada dia, cada dia, pels diariots i les televisionotes, amb una opinió pública “fabricada” pel dia a dia de la manipulació, l’engany i la justificació de coses injustificables.
Ja portem molts anys que les queixes i les crítiques no són escoltades, que s’actua amb una impunitat escandalosa, davant la inèrcia popular, quan no la prevaricació de votar opcions de dreta que són perjudicials. Calia que un dia el poble, sobretot la joventut, reaccionés.
Antoni Ferret
Ja està bé que es facin abusos i abusos i abusos, protegits per una democràcia podrida, que justifica lo injustificable, i que vagin passant anys i anys en una situació (no solament la de la crisi, sinó de molt abans), de clara impunitat en la defensa dels privilegis d’una sèrie de mala gent, i la privació i el sofriment de moltes persones. Finalment ha d’arribar un dia que el poble digui Prou!, fins aquí hem arribat!
Que es dificulti l’entrada al Parlament un dia que s’ha d’aprovar (de fet s’ha de començar a discutir) un Pressupost que estableix retallades en sanitat, educació, serveis socials, etc., cosa injusta de totes totes, aquesta petita molèstia està de sobres justificada per la cadena d’abusos presents i previstos.
Aquests diputats, al cap i a la fi, han estat elegits mitjançant una democràcia perversa, de gent manipulada cada dia, cada dia, pels diariots i les televisionotes, amb una opinió pública “fabricada” pel dia a dia de la manipulació, l’engany i la justificació de coses injustificables.
Ja portem molts anys que les queixes i les crítiques no són escoltades, que s’actua amb una impunitat escandalosa, davant la inèrcia popular, quan no la prevaricació de votar opcions de dreta que són perjudicials. Calia que un dia el poble, sobretot la joventut, reaccionés.
Antoni Ferret
diumenge, 5 de juny del 2011
El dèficit no és dolent
(Carta publicada en el diari “El Punt” el dia 4 de juny de 2011)
Incórrer en dèficit, en època de crisi, no és pas dolent, sinó una cosa aconsellable. El Govern tripartit va fer molt bé en aquesta actitud. Quan les inversions privades disminueixen, per causa de la crisi, cal augmentar les inversions públiques, per compensar i per crear ocupació, encara que això impliqui entrar en un cert dèficit. I quan, havent millorat la crisi o no, si aquesta és molt llarga, es considera que el dèficit s’ha de rebaixar, això s’ha de fer, no pas de cop, sinó compassadament. Durant uns quants anys. I s’ha de fer, naturalment, no pas retallant les despeses i les inversions –i molt menys les socials– sinó recorrent a una major pressió fiscal. Aquelles persones i entitats que han tingut guanys més considerables abans de la crisi, són els qui han de col•laborar d’una manera especial a rebaixar el dèficit.
ANTONI FERRET. Barcelona
Incórrer en dèficit, en època de crisi, no és pas dolent, sinó una cosa aconsellable. El Govern tripartit va fer molt bé en aquesta actitud. Quan les inversions privades disminueixen, per causa de la crisi, cal augmentar les inversions públiques, per compensar i per crear ocupació, encara que això impliqui entrar en un cert dèficit. I quan, havent millorat la crisi o no, si aquesta és molt llarga, es considera que el dèficit s’ha de rebaixar, això s’ha de fer, no pas de cop, sinó compassadament. Durant uns quants anys. I s’ha de fer, naturalment, no pas retallant les despeses i les inversions –i molt menys les socials– sinó recorrent a una major pressió fiscal. Aquelles persones i entitats que han tingut guanys més considerables abans de la crisi, són els qui han de col•laborar d’una manera especial a rebaixar el dèficit.
ANTONI FERRET. Barcelona
Al servei del nostre poble
Carta col•lectiva dels bisbes de Catalunya
Lectura crítica
De bon començament, en la pàgina 6 (núm 3), els bisbes ja inviten a treballar per un món millor. «Un fet [que Crist s’hagi fet home] que, al mateix temps que ens obre a una esperança que supera totes les nostres expectatives, ens impulsa a treballar per un món més just i fratern.»
En la pàgina 7 (núm 4) esmenten la doctrina social de l’Església. Ho fan diverses vegades al llarg del document. Però inútilment esperaríem que «un» mossèn, «un» dia, en «una» homilia parlés de la doctrina social de l’Església. La tenen ben oblidada (si és que mai l’han coneguda).
En la pàgina 8 (núm 5) fan una velada referència al moviment independentista. «Avui s’han manifestat nous reptes i aspiracions, que afecten la forma política concreta com el poble de Catalunya s’ha d’articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d’Espanya en el context europeu actual. Com a pastors de l’Església, no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia.»
En la pàgina 10 (núm 6), es refereixen al tema central del document «Les arrels cristianes de Catalunya», de 1985. «Els estudis històrics i sociològics ens confirmen que Catalunya, la seva cultura i la seva identitat, no es poden entendre sense la presència de la fe cristiana, que ha estat fecunda i positiva, fins al punt d’haver contribuït decisivament a la configuració de la identitat catalana.»
En les pàgines 15 i 16 (núm 10), i amb el títol «Consolidació de la democràcia participativa», troben «una certa fatiga i un desencís» en relació a la política i les institucions. Denuncien els casos de corrupció, i asseguren que una societat d’arrels cristianes «ha de beure constantment de la font inesgotable dels principis ètics i dels seus fonaments. Vindrà d’aquí la revaloració de la democràcia...» Però no hi apareix per enlloc el tema de la democràcia participativa, exposat en el títol.
En el tema de la laïcitat positiva, en la pàgina 17 (núm 11), remarquen: «D’acord amb el nostre tarannà català més genuí, conciliador i dialogant, convidem tothom a superar definitivament actituds bel•ligerants i a promoure una sana laïcitat que, tot i deixant ben clara la distinció entre l’esfera política i l’esfera religiosa, reconegui suficientment la llibertat religiosa i la funció positiva de la religió i de les institucions religioses en la vida pública.»
En la pàgina 19 (núm 12) diuen, citant unes paraules del papa actual: «Al diàleg amb les religions s’ha d’afegir avui sobretot el diàleg amb aquells per a qui la religió és quelcom d’estrany, per a qui Déu és desconegut i que, malgrat això, no voldrien estar simplement sense Déu, sinó acostar-s’hi almenys com a Desconegut.»
Parlen del tema de la immigració, i en la pàgina 21 (núm 14), diuen, altra vegada citant paraules del papa actual: «... això no obstant, està comprovat que els treballadors estrangers, malgrat les dificultats inherents a la seva integració, contribueixen de manera significativa amb el seu treball al desenvolupament econòmic del país que els acull, així com al seu país d’origen a través de les trameses de diners. Òbviament aquests treballadors no poden ser considerats una mercaderia o una mera força laboral. Per tant no han de ser tractats com qualsevol altre factor de producció. Qualsevol immigrant és una persona humana que, com a tal, té drets fonamental inalienables que han de ser respectats per tots i en qualsevol situació.»
Toquen el tema de la crisi, i en la pàgina 23 (núm 15) declaren: «Les mesures per pal•liar-la [la crisi] que s’estan prenent i que poden acabar afectant sobretot els més febles i necessitats, reclamen que sigui exemplar la lluita contra el frau, el fre a l’enriquiment fàcil i injust, i que es promogui la creació de nous llocs de treball i que la solidaritat continuï augmentant.» (Val a dir que aquest document és del gener de 2011, anterior per tant a les retallades en els serveis del Govern de Catalunya.)
Parlant de no renunciar a l’esperança, en la pàgina 32 (núm 20), afirmen: «... un dels espais on més urgentment cal que els cristians visquin, testimoniïn i practiquin l’Evangeli de l’esperança és el de la política i de les institucions responsables de l’elaboració de les lleis reguladores de la nostra vida social i econòmica.»
Ja cap al final del document, en la pàgina 34 (núm 22) declaren: «Som conscients de les mancances i els errors que, com a membres de l’Església, hàgim pogut cometre en un passat més o menys llunyà, i humilment en demanem perdó; però alhora som també conscients del paper insubstituïble que han tingut l’Església i el cristianisme en la història mil•lenària de Catalunya...» Està bé aquest reconeixement de les mancances i els errors, però és absolutament insuficient. Perquè dit així pot semblar que siguin algunes coses més o menys tolerables, i no és així. Per exemple, el feudalisme eclesiàstic. Vuit-cents anys de feudalisme eclesiàstic, amb tota la seva opressió i explotació, no són cap cosa tolerable ni és quelcom que es pugui disculpar amb tres o quatre ratlles. Ni la Inquisició (més de 3 segles). Ni l’antisemitisme. Ni la col•laboració amb el franquisme. Són coses gravíssimes, que encara estan pendents d’una disculpa solemne.
En conjunt, el document és interessant, però hi trobo dues mancances importants:
Per una banda, no s’hi parla del drama humà de l’atur. Encara que en dues ocasions es demana la creació de llocs de treball. De fet la paraula «atur» (o «desocupació») no hi apareix en les seves 34 pàgines. Es pot atribuir a falta de sensibilitat sobre el tema.
Per altra banda, no es fa cap menció al deure de justícia estricta de majors aportacions fiscals de la gent rica, com a alternativa a les retallades socials. Això ho atribueixo a adhesió mental al principi neoliberal de contra-impostos. (Val a dir que el text episcopal és anterior a les retallades del Govern de la Generalitat, però posterior a les retallades del Govern central.)
___________
Com que s’ha publicat en el mateix opuscle, m’he llegit també el document «Arrels cristianes de Catalunya», del qual es complien 25 anys, motiu aquest de la publicació de la carta col•lectiva que comentem. M’ha semblat que és un text més viu i compromès. En reprodueixo tres citacions com a mostra.
En la pàgina 46 (núm 8): «Els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària.»
En les pàgines 63 i 64 (núms 23 i 24): «Ara que vivim unes hores de crisi i d’inestabilitat econòmica [era l’any 1985] que té la seva expressió més dramàtica en la xifra de treballadors en atur, ja a la ratlla del 22 % de la població activa, ens cal més que mai un esforç de solidaritat.
(...)
Pel que fa al problema de l’atur, la Conferència Episcopal Tarraconense, el 3 de novembre de 1980, publicava el document «L’atur, escàndol i desafiament del nostre temps», força extens i detallat, en el qual s’estudiava el problema de les seves causes, conseqüències i possibles vies de solució.
(...)
Certament que el problema de la desocupació no té solució fàcil. Alguna cosa falla en els plans i en els mecanismes estatals, i alguna cosa falla també en el comportament social dels ciutadans. Però cal que tothom s’esforci, des de la seva situació, amb un alt sentit de la responsabilitat: les autoritats orientant tant com sigui possible els recursos públics cap a la creació de llocs de treball, els empresaris prenent en consideració en les seves inversions no solament la rendibilitat més immediata i còmoda sinó també l’interès social, i tots els ciutadans adoptant una actitud ètica més exigent pel que fa al possible acaparament d’ocupacions remunerades i als possibles abusos en la percepció del subsidi d’atur.»
En la pàgina 66 (núm 26): «Al voltant de les parròquies, única presència activa, durant anys, de la societat catalana en les zones d’immigració, han sorgit escoles, cooperatives d’habitatges, agrupacions culturals i fins sindicals, i s’ha establert la primera xarxa d’assistents socials de barri que hi ha hagut, gràcies a l’organització de Càritas.»
Antoni Ferret
Lectura crítica
De bon començament, en la pàgina 6 (núm 3), els bisbes ja inviten a treballar per un món millor. «Un fet [que Crist s’hagi fet home] que, al mateix temps que ens obre a una esperança que supera totes les nostres expectatives, ens impulsa a treballar per un món més just i fratern.»
En la pàgina 7 (núm 4) esmenten la doctrina social de l’Església. Ho fan diverses vegades al llarg del document. Però inútilment esperaríem que «un» mossèn, «un» dia, en «una» homilia parlés de la doctrina social de l’Església. La tenen ben oblidada (si és que mai l’han coneguda).
En la pàgina 8 (núm 5) fan una velada referència al moviment independentista. «Avui s’han manifestat nous reptes i aspiracions, que afecten la forma política concreta com el poble de Catalunya s’ha d’articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d’Espanya en el context europeu actual. Com a pastors de l’Església, no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia.»
En la pàgina 10 (núm 6), es refereixen al tema central del document «Les arrels cristianes de Catalunya», de 1985. «Els estudis històrics i sociològics ens confirmen que Catalunya, la seva cultura i la seva identitat, no es poden entendre sense la presència de la fe cristiana, que ha estat fecunda i positiva, fins al punt d’haver contribuït decisivament a la configuració de la identitat catalana.»
En les pàgines 15 i 16 (núm 10), i amb el títol «Consolidació de la democràcia participativa», troben «una certa fatiga i un desencís» en relació a la política i les institucions. Denuncien els casos de corrupció, i asseguren que una societat d’arrels cristianes «ha de beure constantment de la font inesgotable dels principis ètics i dels seus fonaments. Vindrà d’aquí la revaloració de la democràcia...» Però no hi apareix per enlloc el tema de la democràcia participativa, exposat en el títol.
En el tema de la laïcitat positiva, en la pàgina 17 (núm 11), remarquen: «D’acord amb el nostre tarannà català més genuí, conciliador i dialogant, convidem tothom a superar definitivament actituds bel•ligerants i a promoure una sana laïcitat que, tot i deixant ben clara la distinció entre l’esfera política i l’esfera religiosa, reconegui suficientment la llibertat religiosa i la funció positiva de la religió i de les institucions religioses en la vida pública.»
En la pàgina 19 (núm 12) diuen, citant unes paraules del papa actual: «Al diàleg amb les religions s’ha d’afegir avui sobretot el diàleg amb aquells per a qui la religió és quelcom d’estrany, per a qui Déu és desconegut i que, malgrat això, no voldrien estar simplement sense Déu, sinó acostar-s’hi almenys com a Desconegut.»
Parlen del tema de la immigració, i en la pàgina 21 (núm 14), diuen, altra vegada citant paraules del papa actual: «... això no obstant, està comprovat que els treballadors estrangers, malgrat les dificultats inherents a la seva integració, contribueixen de manera significativa amb el seu treball al desenvolupament econòmic del país que els acull, així com al seu país d’origen a través de les trameses de diners. Òbviament aquests treballadors no poden ser considerats una mercaderia o una mera força laboral. Per tant no han de ser tractats com qualsevol altre factor de producció. Qualsevol immigrant és una persona humana que, com a tal, té drets fonamental inalienables que han de ser respectats per tots i en qualsevol situació.»
Toquen el tema de la crisi, i en la pàgina 23 (núm 15) declaren: «Les mesures per pal•liar-la [la crisi] que s’estan prenent i que poden acabar afectant sobretot els més febles i necessitats, reclamen que sigui exemplar la lluita contra el frau, el fre a l’enriquiment fàcil i injust, i que es promogui la creació de nous llocs de treball i que la solidaritat continuï augmentant.» (Val a dir que aquest document és del gener de 2011, anterior per tant a les retallades en els serveis del Govern de Catalunya.)
Parlant de no renunciar a l’esperança, en la pàgina 32 (núm 20), afirmen: «... un dels espais on més urgentment cal que els cristians visquin, testimoniïn i practiquin l’Evangeli de l’esperança és el de la política i de les institucions responsables de l’elaboració de les lleis reguladores de la nostra vida social i econòmica.»
Ja cap al final del document, en la pàgina 34 (núm 22) declaren: «Som conscients de les mancances i els errors que, com a membres de l’Església, hàgim pogut cometre en un passat més o menys llunyà, i humilment en demanem perdó; però alhora som també conscients del paper insubstituïble que han tingut l’Església i el cristianisme en la història mil•lenària de Catalunya...» Està bé aquest reconeixement de les mancances i els errors, però és absolutament insuficient. Perquè dit així pot semblar que siguin algunes coses més o menys tolerables, i no és així. Per exemple, el feudalisme eclesiàstic. Vuit-cents anys de feudalisme eclesiàstic, amb tota la seva opressió i explotació, no són cap cosa tolerable ni és quelcom que es pugui disculpar amb tres o quatre ratlles. Ni la Inquisició (més de 3 segles). Ni l’antisemitisme. Ni la col•laboració amb el franquisme. Són coses gravíssimes, que encara estan pendents d’una disculpa solemne.
En conjunt, el document és interessant, però hi trobo dues mancances importants:
Per una banda, no s’hi parla del drama humà de l’atur. Encara que en dues ocasions es demana la creació de llocs de treball. De fet la paraula «atur» (o «desocupació») no hi apareix en les seves 34 pàgines. Es pot atribuir a falta de sensibilitat sobre el tema.
Per altra banda, no es fa cap menció al deure de justícia estricta de majors aportacions fiscals de la gent rica, com a alternativa a les retallades socials. Això ho atribueixo a adhesió mental al principi neoliberal de contra-impostos. (Val a dir que el text episcopal és anterior a les retallades del Govern de la Generalitat, però posterior a les retallades del Govern central.)
___________
Com que s’ha publicat en el mateix opuscle, m’he llegit també el document «Arrels cristianes de Catalunya», del qual es complien 25 anys, motiu aquest de la publicació de la carta col•lectiva que comentem. M’ha semblat que és un text més viu i compromès. En reprodueixo tres citacions com a mostra.
En la pàgina 46 (núm 8): «Els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària.»
En les pàgines 63 i 64 (núms 23 i 24): «Ara que vivim unes hores de crisi i d’inestabilitat econòmica [era l’any 1985] que té la seva expressió més dramàtica en la xifra de treballadors en atur, ja a la ratlla del 22 % de la població activa, ens cal més que mai un esforç de solidaritat.
(...)
Pel que fa al problema de l’atur, la Conferència Episcopal Tarraconense, el 3 de novembre de 1980, publicava el document «L’atur, escàndol i desafiament del nostre temps», força extens i detallat, en el qual s’estudiava el problema de les seves causes, conseqüències i possibles vies de solució.
(...)
Certament que el problema de la desocupació no té solució fàcil. Alguna cosa falla en els plans i en els mecanismes estatals, i alguna cosa falla també en el comportament social dels ciutadans. Però cal que tothom s’esforci, des de la seva situació, amb un alt sentit de la responsabilitat: les autoritats orientant tant com sigui possible els recursos públics cap a la creació de llocs de treball, els empresaris prenent en consideració en les seves inversions no solament la rendibilitat més immediata i còmoda sinó també l’interès social, i tots els ciutadans adoptant una actitud ètica més exigent pel que fa al possible acaparament d’ocupacions remunerades i als possibles abusos en la percepció del subsidi d’atur.»
En la pàgina 66 (núm 26): «Al voltant de les parròquies, única presència activa, durant anys, de la societat catalana en les zones d’immigració, han sorgit escoles, cooperatives d’habitatges, agrupacions culturals i fins sindicals, i s’ha establert la primera xarxa d’assistents socials de barri que hi ha hagut, gràcies a l’organització de Càritas.»
Antoni Ferret
Subscriure's a:
Missatges (Atom)