El cos de la dona, arma de guerra

A la zona est de la República Democràtica del Congo, on perviuen restes d’una guerra que va acabar fa més de 10 anys, i on encara actuen una seixantena de grups armats, es produeixen més de 1.100 violacions “al dia”, de dones i de nenes, per part, tant dels guerrillers com dels soldats de l’exèrcit. Les violacions no sols es fan amb el membre masculí, per obtenir plaer sexual, sinó també amb objectes con pals, matxets, etc., amb l’objectiu de destrossar el cos femení. Es busca destruir la mateixa identitat de la dona, de la seva família i del grup social al qual pertany. El “motiu” és que, com que en aquella societat la dona violada és rebutjada, com a no desitjada, per la seva pròpia família, les violacions sistemàtiques destrossen les mateixes famílies i els grups socials rivals. És una manera de lluitar contra els grups enemics.

Segona part.-  El doctor Denis Mukwege, ginecòleg, té un petit hospital on es dedica sistemàticament a reconstruir els òrgans femenins destrossats. N’ha reparat milers. Ha sofert 6 atemptats. Només surt de casa (només per anar a l’hospital) protegit per una escorta de l’ONU. (Perquè l’ONU hi té forces de pacificació.) Entre els seus enemics hi ha, naturalment, guerrillers, però també “membres del Govern”, que no volen que aquesta situació sigui coneguda, perquè és (diuen) un descrèdit per a les forces armades. Els mitjans de comunicació de tot el món també callen.

(Informació publicada pel diari Público.)

L'immoral negoci del deute

Segons el company Juan Torres López, catedràtic de la Universitat de Sevilla, autor del llibre «Economía para no dejarse engañar por los economistas», durant les dècades de 1950-70, els governs europeus van imposar als bancs una sèrie de condicions de bon govern, tals com mantenir un control públic sobre l’activitat bancària i els moviments de capital, coeficient de reserva del 30 per 100 dels seus dipòsits i dirigir les seves inversions prioritàriament a fins productius.

Però, a partir de la dècada de 1970-80, els bancs, ja molt més rics que abans, van imposar la seva llibertat sobre els governs, i arreu del món van anar adoptant actituds com ara desfer-se de tot control, mantenir un coeficient de reserva mínim, com ara un 1 per 100, prestar més diners dels que realment tenien, amb la qual cosa, de fet, «creaven» diner inexistent, i dedicar-se cada vegada més a activitats especulatives de comprar i vendre accions d’empreses i títols de deute, i fins i tot participar en negocis bruts i opacs, com armes, droga, cereals...

Dir que els bancs creen diner no vol pas dir que imprimeixin bitllets i monedes, es tracta de diner digital, anomenat tècnicament diner «bancari». De fet, els bitllets i les monedes es creu que són només un 5 per 100 de tot el diner circulant.

El resultat principal d’aquesta actitud ha sigut un augment constant del deute de les famílies, les empreses i, fins i tot, dels governs. I el deute, i el cobrament dels seus interessos ha esdevingut el gran negoci mundial de la banca. I la banca, en general i cada vegada més, ha estimulat i provocat la concessió de crèdits a tothom que, necessitant-ho o no, hagi cedit a les seves temptadores ofertes.

En combinació amb els «seus» governs, fomenten les condicions perquè augmenti la necessitat de contraure crèdits. Per exemple, si els salaris són baixos, això farà que moltes famílies hagin de demanar crèdits en situacions difícils. I, al seu torn, farà que moltes empreses tinguin dificultats per cobrar els seus productes, i hauran de demanar ajuda. Per això, el senyor Linde, governador del Banc d’Espanya, de tant en tant diu que, pel bé de l’economia espanyola, «convindria que els salaris baixessin».

Per una banda, participen en activitats especulatives dirigides a obtenir guanys fàcils, ràpids i grossos. I per altra banda, multipliquen el deute de la gent, les empreses i els governs.

Tot això, a Europa, s’ha completat encara amb lo que podríem dir-ne una cirereta espectacular: el Banc Central Europeu no pot, segons els tractats, prestar als governs europeus, sinó als bancs, i aquests, al seu torn, presten als governs, però el BCE presta a un interès baix i els bancs presten al seu govern a un interès alt, amb la qual cosa fan el gran negoci, a costa del deute creixent dels governs.

En les últimes dècades, tots aquests fenòmens s’han anat engruixint, han provocat la crisi de 2008 i, després d’aquesta, encara continuen. El deute va creixent. Tinguem en compte que un deute, al 7 per 100 d’interès, es dobla en 10 anys.

Així, avui tenim una situació econòmica mundial que podríem caracteritzar amb aquestes esfereïdores dades:

1) Els deutes de tot el món, públics i privats, és a dir, de famílies, empreses i governs, segons el McKinsey Global Institute, supera el 200 bilions de dòlars, quantitat que representa gairebé tres vegades el PIB mundial.

2) El deute públic de l’Estat espanyol (només el públic) ronda el 100 per 100 del PIB.

3) Segons un diputat laborista, avui, només un 16 per 100 dels crèdits es dediquen a finançar activitats productives i el consum, i tota la resta finança compra-vendes d’actius financers, títols de crèdit, etc., de manera especulativa.

El premi Nobel Maurice Allais diu que aquesta facultat que tenen els bancs de crear diner amb uns crèdits no garantits amb dipòsits existents és comparable a l’actuació dels falsificadors de moneda, només que, en aquest cas, ho fan persones «respectables».

Avui, en ambients econòmics, acadèmics i fins i tot polítics, avança la consciència que caldria sotmetre els bancs a una estricta disciplina. Però, encara que sembli mentida, i que ningú no s’ho creuria, els economistes que assessoren els governs, que surten a la TV o que ocupen càrrecs continuen dient que lo que l’economia necessita és que es doni al sistema financer la màxima llibertat.

Les revolucions industrials

Esquema simplificat

Primera Revolució Industrial

Segle XIX. Elements constituents.

Màquina de vapor. Carbó. Ferro. Ferrocarril. Vaixell de vapor. Indústries: tèxtil i metal·lúrgica. Mines de carbó. Burgesia. Classe obrera, molt fortament explotada.

Segona Revolució Industrial

Principis segle XX. Elements constituents.

Electricitat. Petroli. Acer i metalls lleugers (níquel, coure, estany...). Plàstic. Automòbil. Avió. Electrodomèstics. Indústries: Automobilística, química, elèctrica. Tèxtil amb fibres sintètiques. Gran fàbrica i producció tècnicament organitzada. Classe obrera «menys» explotada.

Tercera Revolució Industrial

Finals segle XX i inicis segle XXI. Elements constituents.

Electricitat producte d’energies naturals (eòlica, solar...). Paper cada vegada més decisiu de la informació i la comunicació. Internet i xarxes socials, no sols per a la comunicació, sinó també com a instrument comercial, artístic... Noves indústries: telecomunicacions (telèfon a distància, circulació internacional de capitals, direcció d’empreses a distància...). Retorn parcial a la petita empresa, altament tecnificada. Nou augment de l’explotació de la classe treballadora.

(Avui estem transitant de la Segona a la Tercera, segons els llocs.)

Quarta Revolució Industrial

Possibilitat de futur. «Alguns» elements constituents.

Paper dirigent de la informació, en totes les activitats. Robòtica: aparells mecànics per a moltes feines manuals (amb un ENORME perill de deixar en atur mitja població). Bateries per emmagatzemar grans quantitats d’energia, per usar-la quan convingui.  Direcció de moltes activitats per la «intel·ligència artificial». Per exemple: autoconducció de vehicles (sense conductor). Nanotecnologia: manipulació de la matèria per inventar «nous materials» per a diverses aplicacions (sanitària, industrial...). 

Conxorxa contra Barcelona

Tenim un molt mal Govern als EUA, un molt mal Govern a la UE, un molt mal Govern a Espanya, un mal Govern a Catalunya, 4 mals governs. Només hi ha un bon Govern a Barcelona. 

I, naturalment!!, com no podia ser d’una altra manera, s’ha format una Conxorxa, convergent i no convergent, amb l’objectiu de tombar-lo. Per recuperar la UNIFORMITAT NEOLIBERAL.  Què és això que n’hi hagi un que desentoni!!! No pot ser! 

S’ha tombat un pressupost, majoritàriament per raons externes al mateix pressupost. Per un «càlcul». Es diu que «no s’ha fet res». S’han fet moltes coses, però sobretot (sobretot) coses petites i de barri, que és lo que cal. 

Al conjunt de Barcelona, l’actuació més important ha sigut en relació a l’habitatge, el gran problema. I frenar una mica el turisme, un altre problema. I triplicar les beques menjador.    

Les grans coses, el PAM, les Ordenances fiscals i el Pressupost, estan parats per culpa de Convergència i afins (excepte la CUP).

El nou Govern nord-americà

L’elecció del senyor Trump, evidentment, és un greu error i una desgràcia. Però potser no tant com sembla.

Per començar cal dir que és una cosa que el Partit Demòcrata i la seva candidata es mereixien sobradament. Per la manera malvada com han governat. Per la manera com han maltractat els treballadors/es.

Hi ha 4 coses que hem de témer molt:

*Que retiri la firma d’EUA del Pacte de París pel clima, i l’aportació.

*Que produeixi grans quantitats d’energies brutes.

*Que, realment, impedeixi la immigració.

*Que derogui (o rebaixi) la ja raquítica assegurança sanitària que tenen.

Lo del mur, no s’ho creu ni ell. I d’expulsar els immigrants il·legals..., primer deia que 11 milions, després que 2 o 3, i finalment que «se n’ha de parlar», quan tinguin la frontera assegurada.

En canvi, hi ha 4 possibles coses que serien magnífiques:

*Que trastoqui tot l’establixment político-mediàtic nord-americà. Això seria molt útil, en el futur, a l’hora de construir una alternativa social.

*Que reindustrialitzi les zones degradades i millori la situació dels treballadors i treballadores.

*Que trenqui (o rebaixi) tots els tractats comercials, que només serveixen per enriquir els rics.

*Que deixi de ficar-se amb els altres països i d’intentar dominar el món.

Seria fantàstic que els països sud-americans poguessin viure tranquils.

Els tractats internacionals de comerç serveixen, sobretot, per:

*Enriquir els rics.

*Deslocalitzar empreses.

*Fallides d’empreses per la competència dels monopolis.

*Atur creixent dels treballadors/es.

Per exemple Mèxic: sens dubte s’ha vist beneficiat per les empreses nord-americanes que s’hi van desplaçar. Però, abans, l’agricultura mexicana va ser arruïnada per les importacions d’aliments a preus baixos.

Impopstos als rics

Posar impostos als rics és l’abc de la política. Si tenim (i mentre tinguem) un sistema econòmic que crea grans desigualtats, i les augmenta contínuament, cal, doncs, que tinguem un mecanisme que «compensi» aquesta tendència. Que redistribueixi la riquesa creada.

Tant a Catalunya com a Espanya (i arreu) és una assignatura pendent, des de fa molt de temps, la redistribució de la riquesa, tan acumulada en tan poques mans.

Avui dia, la CUP, donat el seu paper decisiu en el manteniment del Govern de JxSí, té una ocasió d’or per aconseguir un bon paquet d’impostos als rics catalans. Fins ara ha aconseguit:

* Un impost sobre els habitatges buits.

*Un impost sobre grans establiments comercials (sobre el nombre de vehicles que hi arribin).

*Un sobre les estades en establiments turístics.

*Un sobre el risc ambiental de la producció, la manipulació i el transport, la custòdia i l’emissió d’elements radiotòxics.

*Un altre sobre begudes ensucrades envasades.

*I un impost sobre béns de luxe (habitatges, cotxes, iots...) que els propietaris atribueixen a una empresa per no pagar-ne impost.

Sembla que això pot representar uns 180 milions d’euros l’any. És molt poc. Hi ha una bona colla de necessitats populars que «esperen»: gent necessitada, sanitat, ensenyament, serveis socials, etc.

Hi ha altres possibilitats importants: Augmentar els trams alts de l’IRPF; augmentar l’Impost de successions; augmentar l’Impost del patrimoni...

Doncs vet aquí que una part de l’esquerra s’ha plantat:

Volem 1.000 milions d’euros anuals més

Vejam si en la discussió parlamentària es va més enllà.

Hi ha el perill que la CUP no vulgui estirar massa fort perquè no perilli el referèndum.

Postcapitalisme?, 9

Nou mode de producció

Paul Mason, l’autor que hem seguit en aquesta sèrie d’articles, creu que el nou sistema que substituirà el capitalisme industrial tindrà les característiques següents:

*Predomini total de la informació, totalment gratuïta.

*Màquines, eines i productes fabricats amb gran influència de la informació tendiran a un abaratiment progressiu.

*La tecnologia substituirà cada vegada més el treball necessari, el qual serà voluntari.

*La tecnologia, a més, proveirà una gran abundància de tots els béns.

*Tota persona, treballador/ra o no, rebrà de la societat una renda bàsica per viure.

*Els articles necessaris per viure seran molt barats o gratuïts.

*Hi haurà un sector important d’economia no mercantil, com cooperatives, empreses de treball col·laboratiu, producció gratuïta, intercanvis personals.

*Consum tendint a 0 de combustibles fòssils. Tot ha de funcionar a base d’energies netes.

*Nacionalització de la banca, per finançar iniciatives socials.

*L’Estat no funcionarà a base de poder, sinó més aviat de «coordinació».

*No s’abolirà el mercat, però aquest deixarà de tenir la funció central que té ara.

Paul Mason creu que, cap als voltants de l’any 2075, aquest sistema ja estarà completament implantat.

També creu que els elements històrics que més ens urgeixen a tirar endavant aquest canvi són: el canvi climàtic, i la necessitat de controlar-lo;

l’envelliment de la població, que dispararà la despesa social; les migracions, vàlvula de sortida de la misèria del Tercer Món; l’enorme deute públic de tots els Estats, que ofegaria l’economia mundial. I que, segons el senyor Piketty, s’hauria de resoldre «tocant» els grans patrimonis.

(Amb aquest article s’acaba la sèrie dedicada al postcapitalisme.)