Podrà ser?

Serà possible que un Govern que ha destruït la societat la reconstrueixi??

Què vull dir, que ha destruït la societat. (Pot ser que algú pensi que utilitzo una paraula forta per atacar els meus oponents.)

No. No. Vull dir lo següent:

* Retallar l’ajuda als pobres (PIRMI). Horrorós!

*Retallar la sanitat.

*Retallar l’ensenyament.

*Mantenir retallats aquests serveis durant anys. (Això encara és pitjor que el fet de retallar-los en un moment donat.)

*Impassibilitat davant els desnonaments i davant l’escalada dels lloguers.

*Gran augment de taxes universitàries (millor que no estudiïn!).

Només per dir lo més destacat (n’hi ha més).

No sabem a quanta gent poden haver afectat, aquestes mesures malvades. Perquè es tracta de coses diferents: salaris, pensions, habitatge, llista d'espera...  però podem dir amb seguretat que del 20 o 25 per 100 en amunt.

I els mateixos que han destruït reconstruiran???

Serà possible que, en una societat dividida emocionalment i políticament per la meitat, un Govern que només representa una meitat pugui pacificar el país??

Antoni Ferret

Indecisió negativa

Avui s'havien de fer reunions de la direcció de diversos partits catalans.  De cara a enfocar les passes a fer els propers dies.  El panorama és bastant negatiu, per la manca de decisions, però, sobretot, perquè no se surt de la tònica "oficial".

Crec que la societat catalana està psicològicament dividida per la meitat, i de manera greu. I si es forma un Govern que sigui tot ell d'una sola tendència, això pot perpetuar, i potser fins i tot empitjorar, la divisió.

Sembla que ens convindria un Govern en el qual figuressin un partit important de cada un dels dos blocs. O dos, si calia. I sense el PDECat. Aquest Govern no agradaria a ningú, però tothom se'l podria sentir una miiiica seu.

I que aquest Govern es dediqués intensament a reconstruir la societat destruïda aquests darrers anys tan dolents en tots els sentits. Potser  en un parell d'anys el país podria fer una altra cara. Les persones vivint amb una dignitat suficient, i molta gent encara emprenyada els uns amb els altres, però ja d'una manera més relaxada.

Si el partit més antic de Catalunya no canvia la seva posició actual, malament rai.

El mite del Messies

El poble d'Israel, precedent històric del cristianisme, va viure, com hem vist en altres articles, unes vicissituds (reals i imaginàries)  molt característiques, però que podríem resumir en dues grans qüestions:

1) La seva creença de ser el "poble de Déu", escollit per Jahvè com a poble de referència. I així mateix la creença d'haver sigut ajudat per Jahvè de maneres molt extraordinàries (plagues d'Egipte, pas del Mar Roig, escenes del Sinaí, conquesta de la terra de Canaan).

2) La seva permanent inseguretat, motivada per les seves petites extensió i població i la proximitat de potències polítiques sempre disposades a envair i dominar. A més de la terrible experiència dels assiris, des del regnat de Josies, que va ser el moment culminant de la seva autodefinició com a poble, babilonis, grecs i romans s'havien anat tornant per no deixar-los viure ni lliures ni en pau.

Aquesta inseguretat, ajuntada a la creença de la seva importància, va fer néixer i créixer, entre els dirigents i pensadors jueus, la il·lusió i l'esperança que "un dia, naixeria un jueu excepcional, un gran cabdill político-militar, que els alliberaria dels seus enemics". El van anomenar Messies.

Alguns profetes, ja sigui que participessin d'aquesta fe nacional o no, van dir algunes frases, no del tot precises, que s'hi referien. Dirigents i pensadors jueus, empesos per la il·lusió i la necessitat, s'hi van agafar i les van considerar "profecies" que garantien la certesa de la vinguda del Messies. Així, en els segles anteriors al naixement de Crist, la vinguda del Messies va ser el tronc principal de la fe dels jueus.

 Algunes profecies bastant concretes són les següents:

Miquees (segle VIII aC, doncs poc abans de la reforma de Josies) va dir:

"I tu, Betlem Efrata, / ets petita per a ser comptada / entre els clans de Judà, / però de tu sortirà / el qui ha de governar Israel. / Els seus orígens venen d'antic, / venen de l'eternitat.

.........

Viuran segurs perquè ell serà gran / d'un cap a l'altre de la terra. / Ell serà la pau. / Quan Assíria ocupi el nostre país /  i s'apoderi dels nostres baluards,  / li oposarem set pastors / i vuit capitans, / que pasturaran amb l'espasa / el país d'Assíria, / el país de Nimrod / amb l'espasa desembeinada. / I ell ens alliberarà d'Assíria / quan Assíria ocupi el nostre país / i s'apoderi de les nostres fronteres."

És a dir: la persona anunciada és concebuda com un cabdill político-militar, que garantirà la pau, que vencerà Assíria (era el temps que aquesta potència atacava Israel del nord), i que és previst des de l'eternitat.  Era just allò que els jueus necessitaven. (Ara bé: aquesta profecia, en la mesura que es referia molt concretament a l'amenaça d'Assíria, va fracassar.)

Tant se val! Els dirigents jueus en van deduir i en van retenir: 1) Que Déu els anunciava un Messies esperat; 2) Que els garantiria la seguretat i la pau; 3) Que el Messies naixeria a Betlem.

Una altra profecia era d'Osees (al mateix segle VIII), i deia:

"Després d'això, els d'Israel tornaran a cercar el Senyor, el seu Déu, i el descendent de David, el seu rei."

Aquí es diu: 1) Que el Messies seria descendent de David; 2) Que seria rei.

I, finalment, una altra profecia era de Jeremies (segle VII), i deia:

"Venen dies que faré néixer / un rebrot legítim al llinatge de David. / Regnarà com a rei assenyat  /  i defensarà en el país  /  el dret i la justícia. Ho dic jo, el Senyor. /  En el seu temps, Judà serà salvat  /  i Israel viurà segur."

Aquest text diu clarament: 1) Que el Messies naixeria de la família de David;  2)  Que regnaria com a rei; 3) Que garantiria el dret i la justícia; 4) Que els garantiria la pau.

En conjunt, les profecies asseguraven:  Que el Messies seria rei i els garantiria la pau;  Que naixeria a Betlem; Que seria descendent de David.

Després del naixement de Jesús, de la seva predicació, la seva mort i l'experiència personal dels apòstols de veure'l ressuscitat, els cristians van cometre l'ERROR fonamental de voler-se apropiar del mite del Messies, que era, i només podia ser, propi dels jueus. Perquè Jesús ni era, ni podia, ni volia, ser un governant, un rei, que els alliberés ni d'Assíria ni de ningú (per exemple, de Roma).

Però aquesta apropiació indeguda implicava que es complissin les profecies. I aquí hi havia problemes.

1) Havia nascut a Natzaret. No hi havia problema... Dos dels evangelistes ho van "arreglar" per fer-lo néixer a Betlem, mitjançant un viatge dels seus pares, a causa d'un edicte i d'un cens, que sembla que no van existir mai, i l'escaiença que, per casualitat, doncs, naixés a Betlem.  

2) L'altra qüestió, que descendís de David, va ser més complicada i, sobretot, molt més delicada. En principi, la cosa era claríssima: Josep, el seu pare, era descendent de la família de David! Però... sembla (dic "sembla" perquè la cosa és tan supertabú que no se'n pot ni parlar) que hi va haver un problema.

Després de la predicació, la mort i la resurrecció de Jesús, en les dècades següents, a Jerusalem, hi havia la coexistència de dues religions: la jueva i la cristiana. Cada una d'elles pretenia ser la veritable, i, en la mentalitat de l'època, això va voler dir, sobretot, que respongués a l'esperança històrica del Messies. Els cristians pretenien que Jesús era el Messies, i els jueus pretenien que el Messies encara estava per venir. Els cristians tenien un argument molt fort per "demostrar" que Jesús era el Messies: havia nascut a Betlem i era de la  descendència de David. (Tanmateix, la característica més important de la idea que els jueus tenien del Messies, no era ni on havia nascut, ni de qui era descendent, sinó la seva condició de rei i la seva disposició a alliberar-los dels enemics. Si calia, amb força militar. El seu enemic aleshores era Roma. Com podien els primers cristians veure encarnades en Jesús aquestes condicions, vistes la seva vida i la seva mort?)

Doncs "sembla" (això és una cosa delicadíssima, i per tant no se'n pot parlar) que els jueus, o algun jueu, o algun grup de jueus, van fer córrer una afirmació: Jesús no podia ser el Messies perquè no era descendent de David, perquè no era pas fill de Josep, ja que Maria havia tingut una relació amb un soldat romà. Això, que era, amb la total seguretat del món, una calúmnia, i que devia ser un escàndol, resulta que era, però, un gran argument dels jueus. Aleshores... doncs, no podia ser el Messies. 

(Tot això passava per haver-se volgut apropiar d'un mite que era, només, propi dels jueus.)

Atès el seu caràcter tan delicat, no sabem quina repercussió hi va haver, a Jerusalem, d'aquest debat. Però, així com dos dels evangelistes hi van donar la importància que calia, és a dir: gens ni mica, Mateu i Lluc, els mateixos de l'"adaptació" del naixement a Betlem, es devien sentir responsables d'aclarir bé la qüestió.  I ho van fer d'una manera fulminant, per sublimació: doncs ni una cosa ni l'altra: havia sigut engendrat per l'Esperit Sant. Ja no tenien gens d'importància ni Josep, ni David, ni el Messies. Era obra de Déu. I, doncs, no hi havia pas res a discutir. I així s'ha anat creient, més o menys, durant 2.000 anys.

Considero honestament que es van passar. Per resoldre un afer, diguem, de legitimitat hereditària i històrica, certament importantíssim, van recórrer, ni més ni menys, que a una solució sobrenatural. I tot per apropiar-se d'una cosa indeguda.

Ara, en l'escaiença d'un fet tan important per a tots els cristians com el 500 aniversari de la Reforma Protestant (sigui quin sigui el sentiment més "amagat" que resisteixi en algunes persones), acceptat per tots els creients en Jesús com a fet importantíssim, em sembla a mi que seria un bon moment per dir, tots junts:

Germanes i germans, companys i companyes:

Ni Betlem, ni l'Esperit Sant!

Creiem en Jesús com a Fill de Déu, nascut a Natzaret, de Josep i Maria.

L'Arrogància dels Elegits

Són els Amos de Catalunya. O això creuen. L'han tinguda sempre (fins i tot els pocs anys que no governaven).

Han dominat, han malgovernat, han robat. Tot lo que els ha semblat bé. Han deixat gent sense ingressos abandonats a la seva sort.

I, és clar, ho volen continuar  sent. Només poden ser ells/es.

Han guanyat, però no del tot. (47'5 per 100).

Tant és. Ells/es volen manar, com sempre.

I, per tant, el president ha de ser EL SEU. No pot ser un altre. I tenen la cara  dura de dir que, si no és el seu candidat, aquell que ho era fins ara i que diuen que és el "legítim", NO HO SERÀ CAP MÉS.

I diuen que, si no s'elegeix el SEU candidat, no n'hi haurà un altre, i s'anirà  a noves eleccions. Lo que sigui, però només ha de ser el seu candidat.

Perquè ells/es són ELS ELEGITS. Elegits, no sabem si per causes còsmiques, o tel·lúriques. Espero que no diguin pas que "divines", que seria una falta de respecte terrible.

I doncs, la Bíblia?

El grup dels 11 primers llibres de la Bíblia: Gènesi, Èxode, Levític, Nombres, Deuteronomi (fins aquí coneguts con el Pentateuc), Josué, Jutges, Samuel 1 i 2, Reis 1 i 2 (aquests anomenats "llibres històrics"), constitueixen un bloc, sorgit, com hem vist, d'una mateixa iniciativa i d'un mateix equip redactor, o bé organitzador, a la cort del rei Josies, a Jerusalem, al segle VII aC.

Així mateix, la iniciativa, com també hem vist, responia a una operació político-religiosa. Això no vol pas dir que fos una iniciativa derivada d'interessos poc nets, o bé d'objectius només reials. De fet l'operació era una resposta a una situació de por, d'inseguretat nacional. Com recordarem, Israel havia perdut, davant la força militar d'Assíria, la major part del seu territori i població (i riquesa). D'això ja en feia uns 80 anys, però és segur que les elits ho tenien present com si fos recent.

Israel havia quedat reduït a Judà, un territori petit, pobre, i amenaçat. Encara que havia rebut una forta immigració d'israelites no deportats i sotmesos al domini assiri. Però els dirigents temien per la seva supervivència com a poble. Si van "inventar" un mite esplendorós del seu passat, va ser per impulsar en el poble un alè d'autosuperació cap a un futur que fos tan gloriós com aquell suposat passat.

Però no amagaré pas que, es miri com es miri, era una iniciativa en gran part política. Amb lo que això, en qualsevol cas, significa. Significa una suplantació total de la realitat, la qual ha influït en les creences religioses de milions de persones de tot el món durant molts segles.

I diguem que aquest bloc de llibres representa, dins el conjunt de la Bíblia, una quarta part del total. En l'edició de la BIC (Bíblia Interconfessional  Catalana, nom original, després canviat), aquest bloc de què parlem (Pentateuc més històrics), fa 528 pp, mentre que el total de la Bíblia en fa 2.149.

És a dir, que una quarta part de la Sagrada Escriptura està "condicionada" per aquests fets. És una part important, però molt minoritària. I no és un fet estrany, si tenim en compte que l'Antic Testament fa referència molt més a la història del poble d'Israel que no pas a l'origen del cristianisme.

Es pot dir clarament que un fet com aquest, un bloc de llibres que respongui a una iniciativa conjunta, política o no, no es torna a donar en la resta del llibre. Podria citar les 14 cartes de sant Pau, i els dos llibres dels Macabeus, però són casos menors.

La resta de la Bíblia són llibres independents els uns dels altres, pel que fa sobretot a autors. També diré que, en l'Antic Testament, es corrent que el tema sovint sigui religiós i alguna cosa més, però no pas polític en el sentit  del cas que hem vist. No obstant això, esmentaré, com a tema bastant polític, l'exemple ja citat dels Macabeus, a causa de la brutal dominació hel·lènica. També els profetes hi fan ocasionalment referències, inevitables pels fets que estan vivint.

Origen del poble d'Israel, 2

Segons la Bíblia, en els llibres de Samuel i dels Reis, el poble d’Israel, després d’un període convuls i guiat per uns dirigents anomenats “jutges”, va viure una època gloriosa, al segle X aC, sota els regnats de David i Salomó, el seu fill.

David i Salomó van regnar sobre tot el territori i la població d’Israel. El rei David va dur a terme grans conquestes, que van eixamplar els seus dominis, i aquests van arribar a comprendre des del riu Eufrates fins a la frontera amb el territori dels filisteus, a la franja mediterrània. El seu fill Salomó, que va acumular grans riqueses i un gran prestigi per la seva saviesa, va construir el temple de Jerusalem i va reedificar les ciutats de Megiddo, Jasor i Guezer, situades al nord del país de Canaan. La ciutat de Jerusalem, la capital, tenia una gran importància en població i construccions.

Després d’aquests regnats, al mateix segle X, desgraciadament, el regne es va dividir, entre el regne del nord, anomenat Israel, i el del sud, de nom Judà. Dos-cents anys després, la desgràcia fou encara pitjor, ja que el regne del nord va ser conquistat i destruït per Assíria, i va restar sols en peu el regne de Judà.

Ara bé: excavacions i estudis de les últimes dècades han canviat totalment aquesta perspectiva. Avui se sap que: Els dos regnes mai no van estar units, i van néixer per separat. David no va fer cap de les conquestes que se li atribueixen, perquè no tenia recursos ni econòmics ni humans ni per fer-les ni per intentar-les. Mai no va regnar des de l’Eufrates fins a la frontera filistea, i tampoc va regnar ni sobre els territoris israelites del nord ni sobre els territoris cananeus ni, molt menys encara, sobre la franja mediterrània dels filisteus. Solament sobre les terres de Judà, la part sud de la franja muntanyosa. No és segur que Salomó construís el temple de Jerusalem, i no va reedificar les ciutats del nord. I Jerusalem era, aleshores, una petita ciutat rural.

(En relació al temple de Jerusalem, va existir un primer temple, destruït pels babilonis el 586, i posteriorment es va edificar un segon temple. En l’edificació d’aquest segon, es van arrasar les restes de l’anterior, i això fa que no se’n pugui fixar la data de construcció.)

Aquell mateix segle X aC, el poble d’Israel (però no tot) es va veure molt afavorit per un fet extern. Un exèrcit egipci va emprendre una estranya ràtzia destructiva, i va destruir les ciutats cananees de les terres planes, de tal manera que no se’n van poder recuperar. Això va facilitar que la població israelita de les terres altes del nord s’expandís sobre les terres baixes, riques i fèrtils, bo i absorbint població rural cananea, de la qual, recordem, havien sortit els israelites. I més o menys en aquella època, ja podem parlar d’un regne d’Israel, del nord, com un estat. Com un país cada vegada més poblat, més ric, més estructurat, amb més prestigi internacional. En canvi, les terres de Judà trigarien encara uns 200 anys a poder-se anomenar amb propietat el regne de Judà (segle VIII).

I aquest segle VIII (721 a C) es va esdevenir la Desgràcia, la desgràcia més gran que mai hagi patit el poble d’Israel. Un poderós exèrcit assiri va envair i va derrotar, en dues fases, el regne d’Israel del nord. I el va destruir com a regne, perquè es va endur la major part de la població captiva i va repoblar el país amb gent assíria. El regne d’Israel del nord deixava d’existir. Era, com hem vist, el més gran, el més ric, el més modern, el més prestigiós. Quedava el nucli de Judà, petit, pobre i a mig estructurar. Voltat d’enemics. En aquest segle, la població d’Israel del nord s’hauria avaluat en 350.000 persones, i la de Judà, en 100.000. El poble d’Israel corria el risc de desaparèixer.

Però al llarg del segle VIII, el regne de Judà va anar progressant i creixent. Va rebre la immigració de milers d’israelites que fugien del domini assiri. Jerusalem augmentà per quinze la seva població, i la del país també tingué un bon augment. Va pactar amb Assíria ser un estat vassall, i augmentà el comerç, i consegüentment la producció, d’oli i de vi.

Als 80 anys de la Desgràcia (al segle VII), va pujar al tron de Judà el rei Josies, un rei jove, idealista i coratjós. Va assumir de manera plena la representació única i legítima de tot el poble d’Israel, i el repte d’assegurar el seu futur, i un futur brillant.

Josies, que potser podria ser considerat el personatge més important de la història d’Israel, vist que els altres o no van existir o no van ser gran cosa, va eixamplar el seu domini amb territoris del nord, que havien sigut del regne d’Israel, ara en poder d’Assíria, va fer progressar el regne i la capital, Jerusalem, però sobretot (sobretot!), juntament amb escribes i sacerdots de la seva cort, van redactar uns textos (que serien els primers llibres de la Bíblia) que pintaven un passat gloriós, inexistent, una època d’or, amb la finalitat que estimulessin psicològicament la població israelita a guanyar  un futur que fos com aquell passat.

Els primers llibres de la Bíblia ensenyaven al poble que: Havien sigut sempre “un” sol poble, provinent d’una sola família. Eren un poble constitutivament lliure, perquè havien guanyat la llibertat d’una manera gloriosa. Eren el “poble de Déu”, i Déu sempre els protegiria, “si”... complien la seva llei. Calia, doncs, complir-la i ser-li fidels. Calia evitar de totes passades el culte als déus estrangers.

Al llarg dels segles, tant a Israel com a Judà, havien coexistit el culte a Jahvè i altres divinitats pròpies d’aquells encontorns. Aquests altres cultes no sempre eren excloents: s’han trobat dues inscripcions que parlen de Jahvè i de la deessa Assera, com una “parella”. La reforma de Josies intentava assegurar que el culte a Jahvè fos l’únic.

Desgraciadament, hi havia també altres finalitats. Alguns d’aquests textos, els dos llibres dels Reis, minimitzaven i menystenien el regne del nord, el seu prestigi, sobretot els seus reis, el record dels quals degradaven, de vegades fins a detalls truculents. L’objectiu era desconèixer la superioritat que el regne del nord havia tingut, i afermar la supremacia de Judà. (I això quan el regne del nord no es podia defensar, perquè ja no existia!!) Els llibres 1 Reis i 2 Reis són dos altres llibres no recomanables, per mentiders i manipuladors.

Ara, per acabar, fem una comprovació "externa". Jeremies, profeta del segle VII aC, contemporani de la reforma religiosa de Josies, posa amb tota naturalitat en boca de Jahvè paraules com "jo, que us he tret del país d'Egipte...", i és lògic, perquè ja coneix el llibre de l'Èxode. Però Isaïes, del segle VIII aC, un segle abans de la reforma, mai no esmenta ni la sortida d'Egipte, ni el pacte del poble amb Jahvè, ni la Llei donada al Sinaí, etc. Totes aquestes coses encara "no existien" en la seva època. Això confirma, doncs, la tesi que l'Èxode va ser escrit al segle VII aC.

No obstant això, hi ha una cosa estranya. En dos punts del seu llibre, apareixen les frases:

 Llavors el Senyor de l'univers

.........

i alçarà la seva vara contra el mar,

com féu contra els egipcis.

(Isaïes, 10: 26)

S'obrirà una ruta

...........

com la ruta

que trobaren els israelites

quan van pujar de la terra d'Egipte.

(Isaïes, 11: 16)

Dues frases que, inequívocament, corresponen a fets de l'Èxode. Què passa? És que Isaïes coneixia el llibre de l'Èxode?

Tinguem en compte: 1) Si hagués conegut el llibre i, en 39 capítols del seu, no n'hagués esmentat res més que aquestes dues petites frases (i sobretot que no hagués dit mai res de la Llei, que era el tronc de la religió dels israelites), seria estranyíssim.  / 2) Ell dedica tot un capítol a Egipte (per raons que no fan al cas), i en cap moment no diu ni una paraula sobre el fet (importantíssim) que els israelites hi haguessin viscut 400 anys i hi haguessin estat esclaus. /  3) Sabem que ha sigut corrent que dirigents religiosos d'Israel d'una època s'hagin pres la llibertat de "retocar" (una paraula, una frase, un nou concepte...) un llibre d'una època anterior.

Doncs bé: estableixo la hipòtesi que aquestes dues frases d'Isaïes van ser interpolades, o bé per autors de l'equip de Josies, o bé pels sacerdots que van prendre la direcció del país al tornar de l'exili (els quals bé se sap que ho van fer en altres casos). 

També hi ha, en Isaïes, una menció a Sodoma i Gomorra (del Gènesi). No és estrany, ja que és molt i molt probable que la narració d'aquestes ciutats imaginàries provingués d'un text èpic molt antic, incorporat després a la narració del Gènesi .

  

 

No al Govern Revengista!!

No al Govern Revengista

Les necessitats de les persones:

Ajuda als qui no tenen ingressos

Retorn de la sanitat i de l'ensenyament als pressupostos que havien tingut

Parar l'escalada dels lloguers

Rebaixar les taxes universitàries

No han de supeditar-se a l'Amor propi i a la Revenja d'aquells que sempre han tingut Catalunya com l'Hort de Casa Seva.

La pau a Catalunya té un preu concret:

Fora el PDECat del Govern de Catalunya!!!!

Sí que han tret 900.000 vots, de persones desinformades o "clientes".

I sumant a ERC i CUP tenen majoria, però ni tan sols així tenen majoria de vots.

No volem un Govern Antipersones!!

La democràcia no ha de servir per afavorir lladres.

No al Govern Revengista!!!