Segons la
Bíblia, en els llibres de Samuel i dels Reis, el poble d’Israel, després d’un
període convuls i guiat per uns dirigents anomenats “jutges”, va viure una
època gloriosa, al segle X aC, sota els regnats de David i Salomó, el seu fill.
David i Salomó
van regnar sobre tot el territori i la població d’Israel. El rei David va dur a
terme grans conquestes, que van eixamplar els seus dominis, i aquests van
arribar a comprendre des del riu Eufrates fins a la frontera amb el territori
dels filisteus, a la franja mediterrània. El seu fill Salomó, que va acumular
grans riqueses i un gran prestigi per la seva saviesa, va construir el temple
de Jerusalem i va reedificar les ciutats de Megiddo, Jasor i Guezer, situades
al nord del país de Canaan. La ciutat de Jerusalem, la capital, tenia una gran
importància en població i construccions.
Després
d’aquests regnats, al mateix segle X, desgraciadament, el regne es va dividir,
entre el regne del nord, anomenat Israel, i el del sud, de nom Judà. Dos-cents
anys després, la desgràcia fou encara pitjor, ja que el regne del nord va ser
conquistat i destruït per Assíria, i va restar sols en peu el regne de Judà.
Ara bé:
excavacions i estudis de les últimes dècades han canviat totalment aquesta perspectiva.
Avui se sap que: Els dos regnes mai no van estar units, i van néixer per
separat. David no va fer cap de les conquestes que se li atribueixen, perquè no
tenia recursos ni econòmics ni humans ni per fer-les ni per intentar-les. Mai
no va regnar des de l’Eufrates fins a la frontera filistea, i tampoc va regnar
ni sobre els territoris israelites del nord ni sobre els territoris cananeus
ni, molt menys encara, sobre la franja mediterrània dels filisteus. Solament
sobre les terres de Judà, la part sud de la franja muntanyosa. No és segur que Salomó
construís el temple de Jerusalem, i no va reedificar les ciutats del nord. I
Jerusalem era, aleshores, una petita ciutat rural.
(En relació al
temple de Jerusalem, va existir un primer temple, destruït pels babilonis el
586, i posteriorment es va edificar un segon temple. En l’edificació d’aquest
segon, es van arrasar les restes de l’anterior, i això fa que no se’n pugui
fixar la data de construcció.)
Aquell mateix
segle X aC, el poble d’Israel (però no tot) es va veure molt afavorit per un
fet extern. Un exèrcit egipci va emprendre una estranya ràtzia destructiva, i
va destruir les ciutats cananees de les terres planes, de tal manera que no
se’n van poder recuperar. Això va facilitar que la població israelita de les
terres altes del nord s’expandís sobre les terres baixes, riques i fèrtils, bo
i absorbint població rural cananea, de la qual, recordem, havien sortit els
israelites. I més o menys en aquella època, ja podem parlar d’un regne
d’Israel, del nord, com un estat. Com un país cada vegada més poblat, més ric,
més estructurat, amb més prestigi internacional. En canvi, les terres de Judà
trigarien encara uns 200 anys a poder-se anomenar amb propietat el regne de
Judà (segle VIII).
I aquest segle
VIII (721 a C) es va esdevenir la Desgràcia, la desgràcia més gran que mai hagi
patit el poble d’Israel. Un poderós exèrcit assiri va envair i va derrotar, en
dues fases, el regne d’Israel del nord. I el va destruir com a regne, perquè es
va endur la major part de la població captiva i va repoblar el país amb gent
assíria. El regne d’Israel del nord deixava d’existir. Era, com hem vist, el
més gran, el més ric, el més modern, el més prestigiós. Quedava el nucli de
Judà, petit, pobre i a mig estructurar. Voltat d’enemics. En aquest segle, la
població d’Israel del nord s’hauria avaluat en 350.000 persones, i la de Judà,
en 100.000. El poble d’Israel corria el risc de desaparèixer.
Però al llarg
del segle VIII, el regne de Judà va anar progressant i creixent. Va rebre la immigració
de milers d’israelites que fugien del domini assiri. Jerusalem augmentà per
quinze la seva població, i la del país també tingué un bon augment. Va pactar
amb Assíria ser un estat vassall, i augmentà el comerç, i consegüentment la
producció, d’oli i de vi.
Als 80 anys de
la Desgràcia (al segle VII), va pujar al tron de Judà el rei Josies, un rei
jove, idealista i coratjós. Va assumir de manera plena la representació única i
legítima de tot el poble d’Israel, i el repte d’assegurar el seu futur,
i un futur brillant.
Josies, que
potser podria ser considerat el personatge més important de la història
d’Israel, vist que els altres o no van existir o no van ser gran cosa, va
eixamplar el seu domini amb territoris del nord, que havien sigut del regne
d’Israel, ara en poder d’Assíria, va fer progressar el regne i la capital,
Jerusalem, però sobretot (sobretot!), juntament amb escribes i sacerdots de la
seva cort, van redactar uns textos (que serien els primers llibres de la
Bíblia) que pintaven un passat gloriós, inexistent, una època d’or, amb la
finalitat que estimulessin psicològicament la població israelita a guanyar un futur que fos com aquell passat.
Els primers
llibres de la Bíblia ensenyaven al poble que: Havien sigut sempre “un” sol
poble, provinent d’una sola família. Eren un poble constitutivament lliure,
perquè havien guanyat la llibertat d’una manera gloriosa. Eren el “poble de
Déu”, i Déu sempre els protegiria, “si”... complien la seva llei. Calia, doncs,
complir-la i ser-li fidels. Calia evitar de totes passades el culte als déus
estrangers.
Al llarg dels
segles, tant a Israel com a Judà, havien coexistit el culte a Jahvè i altres divinitats
pròpies d’aquells encontorns. Aquests altres cultes no sempre eren excloents:
s’han trobat dues inscripcions que parlen de Jahvè i de la deessa Assera, com
una “parella”. La reforma de Josies intentava assegurar que el culte a Jahvè
fos l’únic.
Desgraciadament,
hi havia també altres finalitats. Alguns d’aquests textos, els dos llibres dels
Reis, minimitzaven i menystenien el regne del nord, el seu prestigi, sobretot
els seus reis, el record dels quals degradaven, de vegades fins a detalls
truculents. L’objectiu era desconèixer la superioritat que el regne del nord
havia tingut, i afermar la supremacia de Judà. (I això quan el regne del nord
no es podia defensar, perquè ja no existia!!) Els llibres 1 Reis i 2 Reis són dos
altres llibres no recomanables, per mentiders i manipuladors.
Ara, per acabar,
fem una comprovació "externa". Jeremies, profeta del segle VII aC,
contemporani de la reforma religiosa de Josies, posa amb tota naturalitat en
boca de Jahvè paraules com "jo, que us he tret del país d'Egipte...",
i és lògic, perquè ja coneix el llibre de l'Èxode. Però Isaïes, del segle VIII
aC, un segle abans de la reforma, mai no esmenta ni la sortida d'Egipte, ni el
pacte del poble amb Jahvè, ni la Llei donada al Sinaí, etc. Totes aquestes
coses encara "no existien" en la seva època. Això confirma, doncs, la
tesi que l'Èxode va ser escrit al segle VII aC.
No obstant això,
hi ha una cosa estranya. En dos punts del seu llibre, apareixen les frases:
Llavors el Senyor de l'univers
.........
i alçarà la seva vara
contra el mar,
com féu contra els
egipcis.
(Isaïes,
10: 26)
S'obrirà
una ruta
...........
com
la ruta
que
trobaren els israelites
quan van pujar de la
terra d'Egipte.
(Isaïes,
11: 16)
Dues frases que,
inequívocament, corresponen a fets de l'Èxode. Què passa? És que Isaïes
coneixia el llibre de l'Èxode?
Tinguem en
compte: 1) Si hagués conegut el llibre i, en 39 capítols del seu, no n'hagués
esmentat res més que aquestes dues petites frases (i sobretot que no hagués dit
mai res de la Llei, que era el tronc de la religió dels israelites), seria
estranyíssim. / 2) Ell dedica tot un
capítol a Egipte (per raons que no fan al cas), i en cap moment no diu ni una
paraula sobre el fet (importantíssim) que els israelites hi haguessin viscut
400 anys i hi haguessin estat esclaus. /
3) Sabem que ha sigut corrent que dirigents religiosos d'Israel d'una
època s'hagin pres la llibertat de "retocar" (una paraula, una frase,
un nou concepte...) un llibre d'una època anterior.
Doncs bé:
estableixo la hipòtesi que aquestes dues frases d'Isaïes van ser interpolades,
o bé per autors de l'equip de Josies, o bé pels sacerdots que van prendre la
direcció del país al tornar de l'exili (els quals bé se sap que ho van fer en
altres casos).
També hi ha, en
Isaïes, una menció a Sodoma i Gomorra (del Gènesi). No és estrany, ja que és
molt i molt probable que la narració d'aquestes ciutats imaginàries provingués
d'un text èpic molt antic, incorporat després a la narració del Gènesi .
