El Mite del Rescat

Anomeno «Mite del Rescat» a la creença tradicional, dins la religió cristiana, en el sentit que la mort, la sang i els sofriments de Crist han perdonat els pecats de tota la humanitat, d’abans, de durant i, molt més encara, de després. I que aquests sofriments han sigut necessaris per a aquest perdó, en el sentit que Déu ho exigia com a preu de satisfacció per les ofenses rebudes.

Durant molt de temps, moltes persones han sentit com a estrany, arbitrari i injust que Déu exigís aquesta satisfacció sanguinària, perquè semblava una actitud justiciera i cruel, impròpia de Déu.

I aquesta creença feia que els cristians se sentissin especialment culpables, no solament pels pecats en si, sinó perquè aquests pecats havien resultat en un augment dels sofriments de la persona de Crist. Això s’expressava, de manera poètica, en aquella estrofa del Via Crucis (no sé si ara encara la canten), que deia:

Com la creu és tan pesada,

defallit cau novament,

cau Jesús cada vegada

que jo trenco un manament.

Semblava estrany i difícil d'acceptar, però... aquí hi havia els textos. I no pas un, ni dos, ni tres, sinó molts. Vegem-ho:

Pau.-  Heu estat comprats pagant un preu: glorifiqueu Déu en el vostre cos. (1Cor 6, 20) / Però Déu ha donat prova de l'amor que ens té, perquè Crist va morir per nosaltres quan encara érem pecadors. Amb molta més raó, doncs, ara que som justos per la sang de Crist, serem salvats del càstig gràcies al mateix Crist. (Rom 5, 8-9)  /  Ell, per voluntat de Déu, el nostre Pare, es va entregar per causa dels nostres pecats... (Gal 1, 4)  /  En ell, per la seva sang, hem obtingut la redempció, el perdó dels nostres pecats. (Ef 1, 7)  /  ... Jesús, posat un moment per sota dels àngels, ha estat ara coronat de glòria i dignitat per mitjà de la passió i de la mort. Així Déu ens ha fet la gràcia que ell morís per tothom. (He 2, 9)  /   ... que es donà a si mateix com a rescat per tothom... (Tim 2, 6) 

Pere.-  Sabeu que heu estat alliberats de la manera absurda de viure que havíeu heretat dels vostres pares, no amb res de corruptible, com la plata o l'or, sinó amb la sang preciosa de Crist... (1 Pere 1, 18)

Mateu i Marc (la mateixa frase de la mateixa escena).  ... com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.  (Mt 20, 28).

(Fixem-nos que aquí, els dos evangelistes li fan dir aquesta afirmació ni més ni menys que al mateix Crist. No qualificaré l'acció, però estic totalment segur que Jesús mai no va dir això.) Tot plegat, no menys que 9 citacions, la gran majoria de Pau.

Però aquesta creença també està en relació amb els textos que parlen de la institució de l'Eucaristia. Donem un cop d’ull als textos que en parlen. Sobretot el que diuen sobre la sang.

Sant Pau (1Co, 11, 24-25): «(...) Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial. (...) Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial.»

Marc (Mc, 14, 22-25): «(...) Preneu: això és el meu cos. (...) Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tothom. (...)

Mateu (Mt, 26, 26-28): «(...) Preneu, mengeu-ne: això és el meu cos. (...) Beveu-ne tots, que això és la meva sang, vessada per tothom en remissió dels pecats.»

Lluc (Lc, 22, 19-20): «(...) Això és el meu cos, entregat per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial. (...) Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres.»

Les expressions «ofert per vosaltres», «vessada per tothom», «entregat per vosaltres» i «vessada per vosaltres» cal entendre que volen dir «a benefici de vosaltres, o de tothom, perquè us serveixi d’aliment». L’únic autor que diu explícitament «vessada per tothom en remissió dels pecats» és Mateu.

Però això encara no és tot. He guardat la citació més important, de Pau, per al final.

Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures.  (1 Cor 15, 3)

Atenció: en les citacions esmentades fins ara, Pau assegura una cosa que figura que la sap. En canvi, en aquesta citació (carta de l'any 55), que molt probablement devia ser la primera que feia sobre aquest tema, aporta una gran autoritat: les Escriptures. Vet aquí per què va assegurant en diverses cartes la seva afirmació, perquè l'ha treta de l'Escriptura. I d'on? Una nota al peu de pàgina ens diu la font: Isaïes, 53, 5-12: “El servent”.  

És a dir: Pau treu aquesta doctrina d'Isaïes, i, segurament (segurament!), Pere, Mateu i Marc la treuen de Pau. Doncs, què diu Isaïes?

És molt contundent. Dibuixant la figura d'un personatge, que s'ha cregut per part de moltes persones i institucionalment que era Crist, en diu, no menys que:

però el Senyor ha carregat damunt d’ell les culpes de tots nosaltres

l’han ferit de mort per les infidelitats del meu poble

Quan haurà ofert la vida en sacrifici per expiar les culpes

farà justos tots els altres perquè ha pres damunt seu les culpes d’ells

I més, fins a set frases d'aquest tipus. Però observeu, sobretot, les dues subratllades.

I tanmateix... avui, la Facultat de Teologia de Barcelona es decanta a creure que aquestes frases no es referien a Crist, sinó al poble israelita, aleshores deportat a Babilònia.

Aleshores resultaria que tota una tradició, mil·lenària, basada sòlidament damunt uns textos profètics, faria figa...

I per una altra banda, tenim, en la paràbola del Fill pròdig, una prova clara que el perdó dels pecats és totalment gratuït.

Això és una altra cosa.

Doncs sembla que seria aconsellable, parlant de Crist, o pensant-hi, considerar-lo cada vegada més com a Mestre, i cada vegada menys com a Messies i com a Redemptor.  Sense fer-ne cap soroll, sinó  anar evolucionant la manera de dir.

Noves formes de treball / Noves formes de robar

La informàtica, que permet una intercomunicabilitat ràpida i extensiva, més el desgavell produït en les relacions entorn del treball, per la manca d’uns governs com caldria, més les situacions de necessitat de molta gent, que no compta amb cap contracte que li asseguri una activitat regular, totes tres coses, i algunes de menor importància, configuren un tipus de nuclis d’activitat que controlen un seguit d’activitats de tota mena, no gens, o molt poc, establertes, sinó bàsicament aleatòries.

En diuen economia d’Internet, o economia de plataforma informàtica, o, simplement, economia de plataforma (denominació poc aconsellable, perquè no és prou expressiva de lo que representa). Una característica bàsica és que tot funciona a través de comunicacions informàtiques, i una altra és que ningú no dona ni rep cap mena de compromís de res. Es fan coses, si n’hi ha, les que hi hagi i mentre n’hi hagi.

Suposem que una persona o una entitat necessita que li tradueixin un llibre, i no coneix cap traductor. Es connecta amb una empresa (A) (més o menys una empresa), que ofereix serveis de tota mena. De tota manera, en aquell moment, no coneix cap traductor que estigui disponible, però es connecta amb una mena d’empresa (B) que es relaciona amb feines de tipus literari, universitari... L’empresa B connecta amb un traductor/a i el posa en contacte amb l’empresa B, o potser ja directament amb l’empresa A, perquè ja en té la referència. Tot pot haver durat uns 5 minuts. El traductor/a tradueix el llibre, cobra i es despedeixen.

Una persona no té feina, i cobra una ajuda pública, però molt minsa. Es posa en contacte amb una empresa que relaciona persones que ofereixen amb persones que demanen, per exemple, pisos de lloguer. L’empresa li dona dues llistes, i des de casa seva es va connectant amb uns i altres, i cada vegada que aconsegueix un acord, o un principi d’acord (visita d’un pis), el comunica a l’empresa (o també podria ser que ell mateix continués la gestió fins a l’acord de lloguer). Però el volum de feina que li entreguen (de llistes de noms d’interessats) només dona per treballar-hi un parell d’hores cada dia, i això és lo que cobra (o podria ser que lo que cobrés fos segons el nombre de noms de possibles llogaters). Si per qualsevol raó, com ara augment de comandes o baixa d’un altre col·laborador, la feina augmentés, podria ser que li donés per treballar-hi 4 hores diàries, en comptes de 2. En canvi, si les comandes baixen, li disminueix la possibilitat de col·laboració, i si, per la raó que fos, crisi, canvi d’orientació empresarial, etc., les comandes s’acaben, la feina també s’acaba, i la corresponent relació, sense ulterior dret ni compromís de cap mena.

L’equivalència que he posat en el títol (treball/robar) no sempre és veritat. Hi ha casos en què un treballador/ra sense feina pot trobar un petit ingrés, o un de més gros, o si treballa, pot aconseguir un sobresou. També una persona que necessita una cosa o un servei estrany els pot trobar més fàcilment. Però hem de dir que això és més aviat l’anècdota. El sistema en si és el paradís empresarial, o dels emprenedors, que disposen de treballadors/es al seu grat i mentre els cal, i barats. Com que ni l’empresa és, pròpiament, una empresa, ni el treballador/a, un treballador/a legal, no estan ni protegits ni obligats per cap mena de legislació.

Això és el súmmum, o la culminació, de tot un procés de degradació legislativa laboral, reforma darrere reforma, disminuint drets, fins a aconseguir que no n’ha hagi cap.

Ara, Comissions Obreres i l’Institut d’Estudi del Treball de la Universitat Autònoma, conjuntament, han iniciat un estudi en profunditat, a base de moltes entrevistes individuals, per arribar, en el termini d’un any, a establir quina és la naturalesa exacta d’aquest fenomen (l’explicació que n’he donat jo és provisional), i les seves diverses manifestacions, i, a base d’això, plantejar unes reivindicacions que corresponguin a les característiques del cas.

Només hi havia homes?

Sempre que es parla de la possibilitat del sacerdoci femení, testes elevades responen amb contundència: No pot ser, perquè en el grup apostòlic, que va ser encarregat de continuar la tasca de Crist, només hi havia homes. Segur? No solament donen aquesta resposta amb una seguretat marmòria, sinó que ningú no els porta la contrària. Haig de reconèixer que no m'ho havia plantejat de manera seriosa fins ara, però som-hi.

Diguem, d'entrada, que la resposta, dita així, amb aquesta seguretat, com si fos una cosa indiscutible, demostra poc coneixement bíblic. Lo que sí és veritat és que es tracta d'una qüestió complexa.

Comencem per un punt: en el grup apostòlic hi havia dones. El relat dels evangelistes, tots quatre homes, ho amaga. Vull dir que ho amaga. Però hi ha un moment en què devien considerar que aquella vegada no ho podien amagar. Va ser al peu de la creu. Vegem els textos.

Mateu: També hi havia allà moltes dones que s'ho miraven de lluny estant. Havien seguit Jesús des de Galilea i li prestaven ajut. Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu. (Mt 26, 55-56)

Marc: També hi havia unes dones que s'ho miraven de lluny estant; entre elles Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume el Menor i de Josep i Salomé.  Aquestes dones seguien Jesús quan era a Galilea i li prestaven ajut. N'hi havia també moltes d'altres  que havien pujat amb ell a Jerusalem. (Mc 15, 40-41)

Lluc: Tots els seus coneguts i les dones que l'havien seguit des de Galilea es mantenien a distància mirant-s'ho. (Lc 23, 49)

Joan: Vora la creu de Jesús, hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. (Jo 19, 25)

Remarco: L'havien seguit des de Galilea. I li prestaven ajut. Aquí això no s'entén, però traduccions anteriors deien: I el mantenien amb els seus recursos (algunes podien tenir una bona posició i potser aportaven diners per a comprar queviures). La traducció de la BCI ho deixa de manera més ambigua. És a dir, des de Galilea, en el trajecte final Galilea-Jerusalem, on va morir, dones (segons dos autors, «moltes») anaven amb ells, és a dir, vivien amb ells (Jesús i els deixebles homes), i hi col·laboraven. Per molt que ho amaguessin al llarg de tot el text, amb aquesta referència queda prou clar. I també queda clar que no ho volien dir, o bé que no hi donaven importància.

 A aquest grup, d'homes i dones, en principi, Jesús va confiar la continuació de la seva missió. Com ho va fer? Vegem altra vegada els textos:

Mateu: Els onze deixebles se n'anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat.  En veure'l, el van adorar; abans, però, havien dubtat. Jesús s'acostà i els va dir:

He rebut plena autoritat al cel i a la terra. Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant... ( Mt 28, 16-19)

Marc: Finalment, mentre eren a taula, Jesús es va aparèixer als onze i els reprotxà la seva falta de fe i la seva duresa de cor, ja que no havien cregut els qui l'havien vist ressuscitat.  Els digué:

Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat.  (Mc 16, 14-15)

Lluc:  …i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis. (Lc 24, 47-48)

Joan: Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: Pau a vosaltres.

...

Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:

Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó. (Jo 19-23)

Però en l'Epíleg del text de Joan, que segons es creu va escriure un seguidor de l'evangelista, després de la mort d'aquest, es diu:

Després de tot això, Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles vora el llac de Tiberíades.

...

Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l'anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. (Jo 21, 1-2)

(En aquest text, que no és de l'evangelista, certament no hi ha dones, però tampoc hi són tots els apòstols, ja que només sumen 7.)

Com veiem, en tres textos es diu clarament que els presents, i, doncs, els receptors de la missió, són «els onze» (els dotze menys Judes), però un d'aquests en dona els noms, i només són set. Els altres dos textos no concreten, o bé diuen «els deixebles».

La cosa no és clara, de la mateixa manera que res no és clar, perquè, segons dos d'aquests textos, l'escena passa a Galilea (o Tiberíades), i els altres tres no diuen res, però tot fa la impressió que sigui a Jerusalem o prop de la ciutat.

Per altra part, observeu que totes quatre expressions de l'encàrrec de la missió són diferents (Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los...  /  Aneu a tot el món i anuncieu la bona nova de l'Evangeli...  /  cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats... /  A qui li perdonareu els pecats li seran perdonats...). Doncs... com a missió tan important, calia que... Ja sabem que quan es va escriure el text havien passat uns 40 anys (i en el cas de Joan, uns 70 o més).

Però... per determinar una cosa tan precisa com a qui es va confiar l'encàrrec de continuar la missió, amb aquests textos no anem enlloc. No podem dir res de segur.

Però Alerta!!!, que la cosa encara no s'ha pas acabat. Hi ha un altre text (és a dir, tres textos, un de cada autor) que sembla que donen tota la raó als nostres bisbes que diuen que «només eren homes».  En un moment donat, Jesús va «triar» 12 homes, els apòstols coneguts de sempre. Vegem els textos per tercera vegada:

Mateu: Jesús va cridar els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes [és a dir: curar les malalties psíquiques], i de guarir malalties... Tot seguit dona els noms dels dotze, que són els que ja coneixem, i els envia a predicar pels pobles, per anar-se foguejant.  (Mt 10, 1-4)

Marc: Jesús pujà a la muntanya, va cridar els qui va voler, i ells anaren cap a Jesús . En designà dotze, als quals donà el nom d'apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar... En dona els noms, que són els coneguts. En el text de Marc, l'experiència d'anar a predicar es dona més tard.  (Mc 3, 13-15)

Lluc: Per aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els donà el nom d'apòstols... A continuació els anomena, com sempre. També en aquest cas, de Lluc, Jesús els envia a predicar en un text posterior. (Lc 6, 12-13)

Joan no entra en aquesta qüestió.

Arribats aquí, la cosa seria data i beneïda: tenen raó, només eren homes. Encara que hi hagués dones, els pròpiament «triats» eren els dotze homes de sempre. No hi ha retop.

Doncs resulta que no. Més ben dit: resulta que no és tan clar com sembla. Ja he dit al principi que això era una qüestió complexa. La tesi tradicional ha tingut un oblit, i greu… Lluc, com els altres autors, descriu una tria de dotze apòstols, els quals són dotats de poders especials, i són enviats a predicar. Va ser en un moment donat, cap al mig, potser, del període de la missió de Jesús. (Ja sabem que els evangelistes no sempre expliquen els fets segons una seqüència temporal, sinó per agrupació de temes, sovint.) Però certament més endavant, al començar el trajecte de Galilea-Jerusalem, trajecte que sembla que es va anar allargant, deturant-se ara aquí ara allà, perquè tots sabien, o temien, o sospitaven, que allò s'acabava, i malament, i era qüestió d'aprofitar lo que es pogués, doncs durant aquest trajecte, potser el període més fort emotivament i espiritualment de tota la missió de Jesús, i de la compenetració del grup, Lluc explica, només ell, que Jesús va fer una segona tria de deixebles, de setanta-dos. Segur, segur, segur, que en aquest segon grup hi havia dones, i bastantes.

Lluc: Després d'això, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos, perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar. (Lc 10, 1)

No diré pas que va rectificar, sinó que va completar el nucli del grup. Aleshores eren 12+72=84. Una bella comunitat, amb un bon pinyol.

I... naturalment, es planteja la qüestió de a quin dels dos nuclis va encomanar la continuació de la missió. Però seria absurd, dir això. A TOTS, havia de ser.

Com que els textos sobre aquesta transmissió ja sabem que no són precisament clars, resulta que hi pot haver diferents opinions. Es pot dir que, si hi ha dues narracions evangèliques (més un epíleg, afegit) que es refereixen als onze, o a set, doncs és als apòstols i prou. I es pot dir que, si hi ha dues narracions evangèliques que anomenen els deixebles o no diuen res, no es pot donar per totalment certa la interpretació anterior.

Conclusió (per ara): No es pot dir, amb la certitud amb què es diu, que en el grup de Jesús només hi havia homes. Això és absolutament mentida. I tampoc es pot dir que l'encàrrec de continuar la missió es va donar només a homes. Com a mínim, no és del tot segur. Si, doncs, no hi ha una norma bíblica segura, el tema del sacerdoci femení l'hem de resoldre amb criteris sociològics, dels més compartits avui dia.

Les autoritats religioses han estafat durant vint segles el dret-deure de les dones d'exercir funcions de direcció dins l'Església. (En algunes esglésies evangèliques ja han superat aquest problema, però també el van tenir.)

Però NO, no han sigut vint segles, sinó, diguem, dinou. Perquè en les cartes de Pau, quan envia salutacions de tipus personal (a més a més de la salutació general a la comunitat), anomena moltes dones, que segur que tenien funcions importants, no definides però efectives, dins les comunitats a les quals es dirigeix.   Són aquestes: Febe, Prisca, Maria, Júnia, Trifena, Trifosa, Pèrsida, Júlia, Olimpes, Nimfa i Clàudia. De cap d'aquestes dones no es diu quin càrrec o funció tenia, ni tampoc es diu de cap home. Sembla que, en aquestes dècades port-Crist, de càrrecs no n'hi havia, o molt pocs, o poc concretats, sinó que cadascú feia lo que podia o sabia. Més endavant, potser cap al segon segle, les comunitats es van anar organitzant, i després entre elles, i així va aparèixer la famosa «jerarquia», que tant de mal ens ha fet, una bona part d'ella. I segur que la jerarquia va anar apartant les dones.

  

El primat de Pere i dels seus successors sobre l'Església universal?

El primat de Pere i els seus successors sobre l'Església universal és un principi fonamental que ha mantingut sempre l'Església catòlica, i que han rebutjat sempre les altres esglésies, sobretot les protestants.

La base bíblica en què s'ha basat sempre aquest principi són les paraules de Jesús a Pere en el capítol 16 de Mateu (16, 17-19).

Però el problema ha sigut sempre que aquestes paraules només les cita Mateu. Vegem els tres textos:

Mateu (16, 13-20): Després Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Filip, i preguntava als seus deixebles:

—Qui diu la gent que és el Fill de l'Home?

Ells respongueren:

—Uns diuen que és Joan Baptista; d'altres Elies; d'altres , Jeremies o algun dels profetes.

Ell els preguntà:

—I vosaltres, qui dieu que soc?

Simó Pere li respongué:

—Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu.

Llavors Jesús li va dir:

—Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel! I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del cel; i tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel.

Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.

Marc (8, 17-30):  Jesús, amb els seus deixebles, se'n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava:

—Qui diu la gent que soc jo?

Ells li respongueren:

—Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres , Elies; d'altres, algun dels profetes.

Llavors els preguntà:

—I vosaltres, qui dieu que soc?

Pere li respon:

—Tu ets el Messies.

Però ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.

Lluc (9, 18-21):  Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb ell. Llavors els preguntà:

—Qui diu la gent que soc jo?

Ells respongueren:

—Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, que ets Elies; d'altres, que ha ressuscitat algun dels antics profetes.

Ell els preguntà:

—I vosaltres, qui dieu que soc?

Pere respongué:

—El Messies de Déu.

Però ells els manà severament que no ho diguessin a ningú.

  

Sembla molt estrany que unes paraules que han sigut tan importants, o que s'hi ha donat tantíssima importància, Marc i Lluc no les esmentin.

També se sol aportar el text del capítol final de Joan, una volta Crist ressuscitat.

Joan (21, 15-19):  Quan hagueren menjat, Jesús va preguntar a Simó Pere:

—Simó, fill de Joan. m'estimes més que aquests?

Ell li respongué:

—Sí, Senyor, tu saps que jo t'estimo.

Jesús li diu:

—Pastura els meus anyells.

Per segona vegada li preguntà:

—Simó, fill de Joan, m'estimes?

Ell li respon:

—Sí, Senyor, tu saps que t'estimo.

Jesús li digué:

—Pastura les meves ovelles.

Li preguntà Jesús per tercera vegada:

—Simó, fill de Joan, m'estimes?

Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué:

—Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo.

Li diu Jesús:

—Pastura les meves ovelles. T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.  

Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu.

Però aquest text de Joan es refereix «exclusivament» a Pere, personalment, sense que tingui res a veure amb un possible successor, com sí que dona a entendre el text de Mateu.

I aquest text del llibre de Joan es creu que es afegit, després de la seva mort, per un seguidor. I precisament per reforçar la posició de Pere, que Joan no assegurava prou. Perquè Joan, evangelista i (però no del tot segur) apòstol, era considerat «el deixeble estimat», i per aquest sol fet ja semblava que era el superior dels apòstols. Pere podia no ser tan estimat però més valorat.

Hi hagué, doncs, dos autors (secundaris) que tingueren un especial interès a valorar Pere com creien que corresponia, i dos més, dels principals, que no.

Avui, els exegetes protestants, des de sempre, i els catòlics des de no fa tant, s'estranyen que aquest text tan suposadament fonamental de Mateu, sigui ignorat per Marc i per Lluc. I hi ha un acord bastant general que aquestes paraules de Jesús, més que haver-se dit durant la seva vida, representen un sentir general existent «després», durant la vida de l'Església primitiva. I que Pere va rebre una mena de consideració superior, per part de Jesús, però no pas uns drets transmissibles a ningú més.

També em permeto afegir (però això no hi té res a veure) que, contra lo que s'havia cregut sempre, l'evangelista Mateu no és l'apòstol Mateu. Ni el seu llibre va ser escrit en arameu, sinó directament en grec, per part d'una persona que no havia conviscut físicament amb Jesús.

I jo afirmaria que no crec segur, ni probable, que Jesús, en vida, acceptés que se'l considerés Messies, que era, i és, un mite exclusivament jueu.

Doncs bé: en l'ordre dels fets tampoc va ser així.

1) No s'ha conegut cap persona que vagi ser «successor» de Pere, i/o que vagi assumir les seves funcions a la seva mort.

2) Sembla (quasi segur) que la comunitat cristiana de Roma no va tenir un «bisbe» (anomenat així) fins a la segona meitat del segle II, perquè fins llavors el grup de preveres van anar regint la comunitat de manera col·lectiva.

Doncs no hi va haver successió de cap primat.

Tanmateix, al llarg dels segles, els cristians van anar donant a l'Església de Roma una importància superior a totes les altres. Però per raons d'ordes pràctic: era l'església més important d'occident (a orient, no, que n'hi havia d'altres molt importants); hi havien predicat els apòstols Pere i Pau; aquests dos apòstols hi havien sigut martiritzats; tenia les tombes de tots dos...

I arribà un moment en què el títol de «papa» (que significava «pare»), que fins al segle VII s'havia aplicat a tots els bisbes, va començar a dir-se-li només al bisbe de Roma. (A excepció del patriarca copte d'Alexandria, no catòlic, que representa l'església egípcia pròpiament dita, el qual encara conserva avui el títol de papa.)

Finalment, al segle XIX, en un moment en què la direcció de l'Església catòlica se sentia en perill, davant l'augment i els principis de la Il·lustració, el Concili Vaticà I (1870), en un moviment d'autodefensa, va declara dogmes de fe tant el primat de Pere i successors, com la infal·libilitat del papa. Aquestes decisions, una part minoritària de pares conciliars, la crítica protestant, la independent i una part de la catòlica les van considerar errònies. 

(Una gran part de la informació és deguda a Valentí Fàbrega, en el seu llibre «La herejía vaticana».)

És un cas d'impostura

En tot l'afer del procés independentista, ha predominat el fet de la relació del procés amb la legalitat derivada de la Constitució espanyola.

Com algunes persones han remarcat algunes vegades, aquesta qüestió és discutible, a partir d'una història anterior. A partir d'uns drets catalans, derivats de la nostra història, que són anteriors a la Constitució espanyola (i a totes les constitucions anteriors). Drets que van ser arrabassats per la força de les armes (deixant ara de banda el començament de l'acció de força, que, per cert, va ser culpa nostra, però això no canvia el fet que comentem). I una eliminació de drets que mai no ha sigut «convalidada» de manera vàlida, ni tampoc acceptada voluntàriament per part catalana.

Això no sols és opinable i defensable, sinó que, en una concepció rigorosa del Dret, podria arribar a tenir una  certa acceptació jurídica. Altra cosa (molt i molt important) seria si per aquest dret tradicional «valdria la pena» tallar uns lligams humans també històrics, de tipus social i moltes vegades fins i tot familiars. O, si tot l'enrenou que ens comportaria aquest canvi no ens representaria més mals dels que voldríem evitar.

Tota aquest qüestió no ha sigut dialogada de manera lleial, reposada i respectuosa. Ha prevalgut la imposició de mitja Catalunya (més o menys exactament mitja) en el sentit d'autoconsiderar-se la representant i titular de «tot Catalunya». I, en nom de «tot Catalunya», han fet i desfet, s'han barallat, han proclamat lo que han volgut (complint-ho o no, això és una altra cosa). Fins i tot s'han valgut d'una frase del reglament que era prevista per a uns altres casos. I deixant l'altra mitja Catalunya en uns llimbs polítics, com si no existís.  D'això se'n diu, tècnicament, «impostura».

Aquest aspecte no ha sigut degudament considerat (o només ho ha sigut, paradoxalment, o no, per la part més centralista). Però jo diria que la preterició política de mitja Catalunya ha sigut MOLT més greu que el conflicte amb la legalitat de la Constitució. Lo que passa és que aquesta qüestió no comporta cap càstig. Ni tan sols ningú no l'ha impugnada.

Ara que la cosa està més calmada potser caldria: 1) Parlar-ne amb lleialtat. 2) Reconèixer que hi ha hagut una impostura. 3) Procurar que no es torni a produir una cosa semblant.

Ho heu de saber

A partir de 2008, i sobretot a partir de 2010 (quan ja molts subsidis d'atur s'havien acabat), s'esdevingué una situació greu per a moltes persones, no pas nova, però sí molt pitjor. Ja des d'abans, l'any 2003, CCOO havia demanat un sistema d'ajuda social que fos més real i eficient que la poca cosa del PIRMI que aleshores es pagava. L'Estatut de 2006 va recollir aquest «dret», però només de forma teòrica.

L'any 2013, una llarga sèrie d'entitats socials (que van arribar a ser més de 70) vam presentar al Parlament una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) per establir allò que l'Estatut garantia a tota persona afectada de pobresa. Hauria sigut normal que el Govern d'aquell moment hagués dit: «Endavant, teniu raó. L'aprovem de seguida.» Però no va ser així. Havíem de recollir 50.000 firmes, i en vam recollir 121.000. Recordo d'aquells dies que la gent jove, quan sabia per a què ho demanàvem, quasi tots firmaven. La gent gran...

Davant les firmes, s'hauria d'haver procedit amb celeritat, ja que es tractava d'ajudar persones que estaven en situació de necessitat urgent. Però el Govern d'aquell moment no sols no va mirar d'accelerar-ho, sinó que va refusar la proposta («són massa diners», «aleshores no buscaran feina»). Afortunadament, hi va haver una majoria parlamentària que hi estava d'acord. Però el Govern faria lo possible per... Es va formar una ponència de tots els partits, més la Comissió Promotora que presentava el projecte. Primer van exigir que unes 70 persones visitessin el Parlament per donar la seva opinió (les anomenades «compareixences»).  ¿Calia que 70 persones anessin a dir: «Sí, si hi ha gent que no té feina, i ja no cobra l'atur, ni té altres ingressos... estaria bé que l'Administració els ajudés»??? Calia tan sols que ho digués «una» persona? Lo que calia era allargar-ho... A més, cada vegada que hi havia eleccions, tot s'aturava. Pels volts d'abril de 2015, davant l'escàndol del «numeret» de les visites, hi va haver fortes protestes populars, i... en 15 dies es van fer més de 30 compareixences, i es van deixar córrer les restants.

Però passaven coses com ara: Un dia, el representant del partit del Govern diu: «Aquest punt no l'hem discutit, al meu partit. No puc donar l'opinió. La donaré en la pròxima reunió.» En la pròxima reunió va dir que «encara no havien tingut temps, i que donaria la resposta en la pròxima reunió». En la pròxima reunió... no es va presentar. Mentre passaven coses així, la gent necessitada havien d'anar passant el dia a dia, entre el banc d'aliments, una mica de la parròquia i un xic de la pensió dels pares, que amb prou feines podien passar ells. O demanar al carrer.  Més endavant es va substituir la discussió en ponència per la negociació directa Comissió Promotora - Conselleria de Treball. Pensant que potser aniria més ràpid...

Finalment, pel juliol de 2017, tres anys després de començar la discussió (després de recollir les firmes), el Parlament aprovava la llei. I pel setembre s'havia de començar a pagar.

Avui (és a dir, pel juny, les últimes dades), la situació era la següent, quasi nou mesos després de començar a «pagar»:

S'havien concedit unes 3.000 ajudes.

Se n'havien denegat unes 18.000.

Se n'estaven estudiant unes 27.000.

I estaven encara pendents de ser estudiades, unes 97.000.        

Domini del capital en quarta dimensió

Els tractats internacionals de comerç

En el procés històric de domini i apropiació indeguda del capital sobre les persones (que sempre ha estat així, però ara cada vegada de manera més dura), estem avui en la fase dels tractats internacionals de comerç, o, més ben dit, d'uns tractats més específicament dominants que en altres èpoques.

Els moviments socials, els sindicats i els partits d'esquerra estem molt en contra d'aquests tractats, perquè comporten perills molt importants del tipus de:

1) Si les lleis mediambientals, les sanitàries i/o les laborals d'un país (com és el cas d'EUA) són laxes en relació a les europees, una activitat comercial més freqüent i més intensa que la que hi ha ara  pot promoure que les lleis europees també es relaxin, amb un fort perjudici per a la població. (Si hi hagués uns governs realment democràtics, això no passaria mai, però els governs actuals no ens donen pas garanties.)

2) La competència intensa de multinacionals podria arruïnar moltes empreses petites i mitjanes europees, i deixar molta més gent a l'atur.

Aquests tractats es negocien sempre de manera secreta, i la població mai no n'és informada. Els motius... tothom se'ls por imaginar.

L'actualitat gira al voltant de tres projectes de tractats:

El TTIP (entre EUA i la UE). Aquest projecte de tractat, que ens feia moltíssima por, ara està arraconat, a causa de l'oposició popular, sobretot la de dos governs europeus i, especialíssimament, l'oposició del president dels EUA. 

El CETA (entre UE i Canadà). Sembla que el Canadà no sigui tan perillós, però resulta que totes les empreses nord-americanes tenen les seves delegacions al Canadà, i per tant també ens poden envair econòmicament. El tractat encara no està aprovat, i ha de ser votat pels parlaments estatals dels països europeus, i alguns de regionals. Però ja està en vigor «provisionalment». (Es juga amb la trampa que, després d'un temps de ser practicat, sigui més difícil votar-hi en contra.)

L'últim crit en matèria de tractats comercials és el JEFTA (UE i Japó). Els agents financers, jurídics i polítics dels grans nuclis del poder financer s'han superat a si mateixos, en la seva voracitat per apropiar-se de més i més, i han concebut gairebé el «tractat perfecte», per als seus patrons. En primer lloc, aquest tractat es defineix com afectant, no una sèrie de països, sinó la UE en conjunt, i per tant no l'han d'aprovar els parlaments dels diferents estats (que sempre és un problema) sinó exclusivament el Parlament europeu.

En segon lloc, i més important, és que el gran problema que hi ha en els tractats internacionals de comerç és que no puguin afectar els serveis públics, els quals han de restar de manera segura en mans de l'Estat del benestar. Per a això es pacta una llista de béns i serveis que es puguin comercialitzar, anomenada llista positiva. Doncs bé, en el cas del JEFTA, s'ha pactat al revés: una llista de béns i serveis que no es puguin comercialitzar, anomenada llista negativa. Així, tot servei que no sigui en la llista es podrà comercialitzar. Sembla que sigui igual. Doncs no. Perquè aleshores, qualsevol servei públic que s'estableixi «després» d'haver-se firmat el tractat, naturalment, no figurarà en la llista pactada, i per tant es podria comercialitzar.

Posem un cas que podria molt ben ser. Sabem que l'Ajuntament de Barcelona ha creat una empresa de producció i distribució d'electricitat, que proveeix els serveis municipals i una part de la població, part que anirà creixent. Suposem que, quan ja proveeixi tota la població de Barcelona, i suposant que continuï havent-hi un bon ajuntament, aquest creï, amb la mateixa finalitat, una empresa productora i distribuïdora de gas. Doncs aquesta empresa (suposant que existís el JEFTA) podria aspirar a gestionar-la qualsevol multinacional. Naturalment, hi hauria negatives, protestes, mobilitzacions, i un litigi judicial que podria durar molts anys. Però al final...  els tribunals... Perquè també cal saber que aquests tractats són tan complets que tenen els seus propis tribunals, per al cas de tenir problemes amb un Estat. I tribunals que no són pas imparcials... (Uns governs realment democràtics no acceptarien MAI aquests «tribunals». És que ja ningú no els plantejaria... Però amb els governs que tenim...)

I això no és tot. Podríem pensar: si es donés un cas de greu abús, un Govern, espanyol, francès, català, podria aprovar, com a cosa excepcional, una llei que prohibís l'abús en qüestió. Depèn... Perquè el JEFTA també preveu l'existència d'un Comitè de Cooperació Reguladora, el qual tindria per missió revisar la futura legislació, en el sentit d'evitar tota regulació que pogués perjudicar les relacions comercials. És a dir: està tot perfectament calculat perquè no ens puguem escapar que ens fotin...

Aquest monstre s'ha d'aprovar pel desembre, per part del Parlament europeu. (Esperem les corresponents convocatòries.)

Els tractats internacionals de comerç, i sobretot el JEFTA, són com la cúpula de la malèfica construcció antisocial destinada a pressionar i a aixafar tota la població del món, en ares dels superbeneficis de la gent menys honesta, per no dir una paraula més explícita. 

Soc conscient (i gairebé en sento culpable) d'haver donat un concepte dels governs europeus bastant derrotista. Ho sento. I procuraré argumentar-ho. Entre 2014 i 2016, quan s'estava discutint el TTIP, sotto voce, i la gent normal estàvem espantats, els governs també es queixaven a la CE, del cas dels "tribunals". I un dia, la CE i la corresponent agència negociadora nord-americana van fer una Gran Proposta: els tribunals serien presidits per un jutge de carrera! És que abans no pensaven ni això! Era un guany, però de cap manera això assegurava que els tribunals fossin imparcials. Doncs bé, aleshores semblava que els governs, o molts, ja s'hi mig conformaven. Finalment, els governs francès i alemany se'n van apartar. No he sabut per què. Suposem que fos pel cas dels tribunals. Doncs així resultaria que 26 governs europeus (entre ells l'espanyol) haurien, més o menys..., tolerat... aquella mena de tribunals, amb aquella gran concessió. Doncs... no he pas exagerat.

(Part de la informació és obtinguda d'un article del company eurodiputat Ernest Urtasun.)

Nota: L'expressió «en quarta dimensió», del títol, vol dir que el capital ens domina en una primera dimensió, que són les empreses, una segona, que són els governs, una tercera, que són les multinacionals i, ara, una quarta, que són les instàncies i el mercat internacionals.