El poble ha tornat a fallar. El poble només s’ha portat bé a Euskadi, amb el magnífic èxit de la candidatura Bildu.
Però els pobles català, castellà, balear i andalús han prevaricat. Ja sabem que el PSOE havia fallat amb els retalls antisocials, però la solució de votar el PP és tot el contrari d’intel•ligent...
Hem perdut Barcelona, Badalona, Girona i possiblement Tarragona. Han entrat els feixistes a Santa Coloma, a l’Hospitalet, a Cornellà, a Vic, a Igualada. La CUP només ha entrat a Girona, a Vic, a Manresa i a Mataró, com a ciutats importants.
El moviment del 15-M no ha impedit els mals resultats. És un moviment de regeneració política, que té davant la tasca de recuperar la democràcia, però és una tasca ingent, en les condicions actuals. No sabem si serà possible, si estarà a l’alçada suficient.
Antoni Ferret
dilluns, 23 de maig del 2011
dilluns, 16 de maig del 2011
"El Punt" ha tornat a prevaricar
(Carta enviada al diari “El Punt” i no publicada)
Des de fa uns quants anys el dia Primer de Maig se celebren a Barcelona dues manifestacions principals: la del matí, dels sindicats majors, i la de la tarda, dels moviments socials. El diari El Punt, a diferència del primer any, que va informar de totes dues, ha optat, cada any, per un silenci sectari. Aquest any la prevaricació ha estat doble: ha dedicat un petit paràgraf a comentar-ne “només” els incidents. Amb una foto d’uns papers cremant. Això és faltar totalment al deure informatiu. La manifestació va ser molt més que aquests incidents. Va ser pacífica, nombrosa, lluitadora (crits, etc.) i, per a la quasi totalitat dels assistents, els incidents van ser una cosa totalment externa i accidental. El diari, en canvi, ha actuat d’una manera sectària.
ANTONI FERRET. Barcelona
Des de fa uns quants anys el dia Primer de Maig se celebren a Barcelona dues manifestacions principals: la del matí, dels sindicats majors, i la de la tarda, dels moviments socials. El diari El Punt, a diferència del primer any, que va informar de totes dues, ha optat, cada any, per un silenci sectari. Aquest any la prevaricació ha estat doble: ha dedicat un petit paràgraf a comentar-ne “només” els incidents. Amb una foto d’uns papers cremant. Això és faltar totalment al deure informatiu. La manifestació va ser molt més que aquests incidents. Va ser pacífica, nombrosa, lluitadora (crits, etc.) i, per a la quasi totalitat dels assistents, els incidents van ser una cosa totalment externa i accidental. El diari, en canvi, ha actuat d’una manera sectària.
ANTONI FERRET. Barcelona
diumenge, 8 de maig del 2011
Encara no és beat
En un article anterior afirmava que, com que el Vaticà s’ha de reformar de manera cristiana, mentre no ho faci, les seves decisions han de ser suspeses, en espera de la reforma.
Aquest és el cas, per exemple, de la decisió de beatificar, tan aviat, el difunt papa Joan Pau II. Aquesta decisió, invito tots els qui pensin d’una manera més o menys similar, ha de ser considerada «suspesa», en espera que, una volta reformat el Vaticà d’acord amb els principis de l’Evangeli, la ratifiqui o la rectifiqui.
Precisament l’esmentat papa no se la mereix, aquesta beatificació. No se la mereix perquè, en comptes de continuar i impulsar el corrent renovador de l’Església iniciat amb el Concili, va fer al revés: li va promoure un impuls de restauració de l’esperit carca anterior. Greu culpabilitat! I altres coses, com haver simpatitzat amb dirigents criminals i haver-los visitat i haver-s’hi retratat al costat. O no haver donat continuïtat al desenvolupament de la Doctrina Social de l’Església, en una època de canvis socials importants.
No el considerem encara beat. Esperem... El papa actual, fet de la mateixa fusta que aquell, és el principal responsable d’aquesta mala decisió. Cal esperar temps millors, sense deixar de «pressionar d’una manera contínua i constant».
Antoni Ferret
Aquest és el cas, per exemple, de la decisió de beatificar, tan aviat, el difunt papa Joan Pau II. Aquesta decisió, invito tots els qui pensin d’una manera més o menys similar, ha de ser considerada «suspesa», en espera que, una volta reformat el Vaticà d’acord amb els principis de l’Evangeli, la ratifiqui o la rectifiqui.
Precisament l’esmentat papa no se la mereix, aquesta beatificació. No se la mereix perquè, en comptes de continuar i impulsar el corrent renovador de l’Església iniciat amb el Concili, va fer al revés: li va promoure un impuls de restauració de l’esperit carca anterior. Greu culpabilitat! I altres coses, com haver simpatitzat amb dirigents criminals i haver-los visitat i haver-s’hi retratat al costat. O no haver donat continuïtat al desenvolupament de la Doctrina Social de l’Església, en una època de canvis socials importants.
No el considerem encara beat. Esperem... El papa actual, fet de la mateixa fusta que aquell, és el principal responsable d’aquesta mala decisió. Cal esperar temps millors, sense deixar de «pressionar d’una manera contínua i constant».
Antoni Ferret
diumenge, 1 de maig del 2011
La renda bàsica
La renda bàsica, o «renda garantida de ciutadania», com diu CCOO, és una quantitat econòmica (un «sou bàsic») que haurien de percebre totes les persones des del naixement fins a la jubilació. Independentment que treballessin o no treballessin.
L’Estatut d’Autonomia ho garanteix com un dret (art 24, punt 3) per a «les persones o famílies que estiguin en situació de pobresa».
Però hauria de «començar» en aquest sentit i, amb el temps, hauria d’estendre’s a tota la població.
Aquesta renda hauria d’estar calculada per cobrir les necessitats bàsiques d’una persona en: menjar, vestir elemental i lloguer (o part alíquota del lloguer en el marc de la família).
El sou del treball (que seria un sobresou) seria per a: comprar coses no necessàries, vestir amb més elegància, menjar en pla «bé», sortir de diversió, viatjar, tenir una casa de propietat, estalviar, cotitzar per a una millor jubilació...
Però el fet elemental de poder menjar, vestir-se i tenir un sostre no hauria de dependre del fet de treballar, hauria de ser una cosa coberta per l’Estat del benestar. El fet que sense treballar no es pugui menjar o viure en una casa hauria de ser «de la prehistòria», però no d’una societat civilitzada.
Això permetria, per exemple, deixar de treballar (i viure «justet») durant un any o dos o tres o quatre, en alguna situació que ho fes necessari, com ara estudiar una carrera (encara que fos de gran), haver de tenir un fill/a i dedicar-s’hi, haver de cuidar un avi o una persona malalta, aprendre o practicar una art, preparar-se per fer una nova feina...
Tot això implicaria, naturalment, una reforma fiscal a fons.
Alguns tenen por que aquest recurs fomentaria la vagància... Però si hi hagués persones que preferissin viure molt just i no treballar, tota o gran part de la seva vida, seria la seva llibertat...
Antoni Ferret
L’Estatut d’Autonomia ho garanteix com un dret (art 24, punt 3) per a «les persones o famílies que estiguin en situació de pobresa».
Però hauria de «començar» en aquest sentit i, amb el temps, hauria d’estendre’s a tota la població.
Aquesta renda hauria d’estar calculada per cobrir les necessitats bàsiques d’una persona en: menjar, vestir elemental i lloguer (o part alíquota del lloguer en el marc de la família).
El sou del treball (que seria un sobresou) seria per a: comprar coses no necessàries, vestir amb més elegància, menjar en pla «bé», sortir de diversió, viatjar, tenir una casa de propietat, estalviar, cotitzar per a una millor jubilació...
Però el fet elemental de poder menjar, vestir-se i tenir un sostre no hauria de dependre del fet de treballar, hauria de ser una cosa coberta per l’Estat del benestar. El fet que sense treballar no es pugui menjar o viure en una casa hauria de ser «de la prehistòria», però no d’una societat civilitzada.
Això permetria, per exemple, deixar de treballar (i viure «justet») durant un any o dos o tres o quatre, en alguna situació que ho fes necessari, com ara estudiar una carrera (encara que fos de gran), haver de tenir un fill/a i dedicar-s’hi, haver de cuidar un avi o una persona malalta, aprendre o practicar una art, preparar-se per fer una nova feina...
Tot això implicaria, naturalment, una reforma fiscal a fons.
Alguns tenen por que aquest recurs fomentaria la vagància... Però si hi hagués persones que preferissin viure molt just i no treballar, tota o gran part de la seva vida, seria la seva llibertat...
Antoni Ferret
diumenge, 24 d’abril del 2011
No a les retallades!!
La sanitat i l’ensenyament no poden ser objecte de retallades dels recursos públics que s’hi dediquen. Perquè atenen necessitats de les més bàsiques. No poden ser MAI retallats. Mai dels mais. Si un Govern ho fa (o ho intenta) queda en evidència i fins i tot deixa de ser un Govern legítim, en descuidar una de les seves exigències més fonamentals.
No hem de creure pas, per molt que ho diguin, que aquestes retallades són «inevitables», perquè hi ha una manca de recursos davant la necessitat de reduir un dèficit. Això és una grandíssima fal•làcia!! En la societat hi ha diners abundantíssims, moltíssims, que no s’acabarien mai. Els té qui els té, o qui se’ls ha apropiat, no pas sempre de manera honesta. Només cal voluntat política per obligar-los a «col•laborar».
En primer lloc, un dèficit no és pas dolent. En recta economia s’aconsella incórrer en dèficit, si hi ha una situació de crisi. Reduir-lo és cosa que s’ha de fer de manera compassada, de mica en mica, no pas de cop. I si s’ha de fer ha de ser amb un augment de la pressió fiscal sobre les rendes altes i els patrimonis alts. Així es pot reduir el dèficit en uns quants anys sense cap necessitat de retallar res. No solament sense retallar la sanitat i l’ensenyament. Fins i tot sense retallar les inversions públiques, la construcció d’infraestructures.
En una situació de crisi, no s’ha de disminuir la despesa pública, fer «estalvis». Tot el contrari. Quan les inversions privades es fan escasses, cal augmentar les inversions públiques, per contrarestar, i per crear llocs de treball. És equivocat parar o alentir la construcció d’infraestructures.
Durant les últimes legislatures estatals s’han anat rebaixant els impostos als rics. Rebaixant els tipus de l’IRPF dels alts nivells d’ingrés. I suprimint (en mala hora) l’impost del patrimoni. Aquests impostos que s’han rebaixat s’han de recuperar i posar-ne de nous. Per reduir el dèficit i per «millorar» l’Estat del benestar. I el Govern de Catalunya pot fer-ho, també. La sanitat i l’ensenyament no sols no s’han de retallar, sinó d’augmentar.
Antoni Ferret
No hem de creure pas, per molt que ho diguin, que aquestes retallades són «inevitables», perquè hi ha una manca de recursos davant la necessitat de reduir un dèficit. Això és una grandíssima fal•làcia!! En la societat hi ha diners abundantíssims, moltíssims, que no s’acabarien mai. Els té qui els té, o qui se’ls ha apropiat, no pas sempre de manera honesta. Només cal voluntat política per obligar-los a «col•laborar».
En primer lloc, un dèficit no és pas dolent. En recta economia s’aconsella incórrer en dèficit, si hi ha una situació de crisi. Reduir-lo és cosa que s’ha de fer de manera compassada, de mica en mica, no pas de cop. I si s’ha de fer ha de ser amb un augment de la pressió fiscal sobre les rendes altes i els patrimonis alts. Així es pot reduir el dèficit en uns quants anys sense cap necessitat de retallar res. No solament sense retallar la sanitat i l’ensenyament. Fins i tot sense retallar les inversions públiques, la construcció d’infraestructures.
En una situació de crisi, no s’ha de disminuir la despesa pública, fer «estalvis». Tot el contrari. Quan les inversions privades es fan escasses, cal augmentar les inversions públiques, per contrarestar, i per crear llocs de treball. És equivocat parar o alentir la construcció d’infraestructures.
Durant les últimes legislatures estatals s’han anat rebaixant els impostos als rics. Rebaixant els tipus de l’IRPF dels alts nivells d’ingrés. I suprimint (en mala hora) l’impost del patrimoni. Aquests impostos que s’han rebaixat s’han de recuperar i posar-ne de nous. Per reduir el dèficit i per «millorar» l’Estat del benestar. I el Govern de Catalunya pot fer-ho, també. La sanitat i l’ensenyament no sols no s’han de retallar, sinó d’augmentar.
Antoni Ferret
diumenge, 10 d’abril del 2011
El Govern de CiU (de 2010 i 2011)
Balanç als tres mesos
Positiu
Designar una dona com a presidenta del Parlament.
Reduir el nombre d’alts càrrecs del Govern.
Reducció dràstica de l’ús de cotxes oficials.
Recuperació dels exàmens de setembre.
Governar d’acord amb l’assessorament d’un grup d’experts en economia.
Rebaixar les despeses de publicitat del Govern.
Convocatòria d’una cimera contra la crisi.
Negatiu
Eliminar la conselleria de Medi Ambient.
Incloure en una mateixa conselleria Empresa i Ocupació. (Supeditació de la part social a l’econòmica.)
Acomiadament de treballadors de l’Administració pública.
Suspensió d’una convocatòria de places fixes per a interins, en la sanitat pública.
Reducció del 60 % d’una convocatòria de places fixes per a interins en l’ensenyament.
Supressió del Programa contra la violència masclista.
Retall d’un 10 % del pressupost de la sanitat pública.
Retall del pressupost de l’ensenyament públic, en 20 % o més.
Retall d’un 20 % de les llars d’infants.
Renúncia explícita a substituir un 50 % o la totalitat de les baixes (per malaltia, maternitat, jubilació...) en l’Administració (incloent sanitat i ensenyament).
El grup d’experts en economia per assessorar són de caràcter neoliberal.
Abolició (pràcticament) de l’impost de successions.
Comentari
Si no hi hagués les retallades en sanitat, ensenyament i llars d’infants, el balanç podria ser relativament equilibrat entre positiu i negatiu. Però aquestes retallades socials desequilibren dràsticament el balanç pel cantó negatiu. I configuren el Govern com un Malgovern.
Antoni Ferret
Positiu
Designar una dona com a presidenta del Parlament.
Reduir el nombre d’alts càrrecs del Govern.
Reducció dràstica de l’ús de cotxes oficials.
Recuperació dels exàmens de setembre.
Governar d’acord amb l’assessorament d’un grup d’experts en economia.
Rebaixar les despeses de publicitat del Govern.
Convocatòria d’una cimera contra la crisi.
Negatiu
Eliminar la conselleria de Medi Ambient.
Incloure en una mateixa conselleria Empresa i Ocupació. (Supeditació de la part social a l’econòmica.)
Acomiadament de treballadors de l’Administració pública.
Suspensió d’una convocatòria de places fixes per a interins, en la sanitat pública.
Reducció del 60 % d’una convocatòria de places fixes per a interins en l’ensenyament.
Supressió del Programa contra la violència masclista.
Retall d’un 10 % del pressupost de la sanitat pública.
Retall del pressupost de l’ensenyament públic, en 20 % o més.
Retall d’un 20 % de les llars d’infants.
Renúncia explícita a substituir un 50 % o la totalitat de les baixes (per malaltia, maternitat, jubilació...) en l’Administració (incloent sanitat i ensenyament).
El grup d’experts en economia per assessorar són de caràcter neoliberal.
Abolició (pràcticament) de l’impost de successions.
Comentari
Si no hi hagués les retallades en sanitat, ensenyament i llars d’infants, el balanç podria ser relativament equilibrat entre positiu i negatiu. Però aquestes retallades socials desequilibren dràsticament el balanç pel cantó negatiu. I configuren el Govern com un Malgovern.
Antoni Ferret
diumenge, 3 d’abril del 2011
Regular el treball sexual
El conseller d’Interior, Felip Puig, ha dit que podria propiciar la regulació del treball sexual. Benvinguda idea, després de la preparació d’un esborrany per part de la consellera Montserrat Tura i la seva preterició per part del conseller Saura. Ara el tema torna a estar d’actualitat.
El treball sexual correspon a una necessitat social important. En la societat, al voltant d’una meitat de les persones adultes no tenen parella, per una raó o una altra. I d’alguna manera o altra s’ho han de fer. Tota persona adulta necessita que li facin petons, que l’abracin, poder despullar una altra persona, poder-la tocar, poder-hi tenir una relació íntima, etc. Una altra cosa és que no se sigui conscient d’aquesta necessitat.
Amb una autorepressió de tota la vida, a base d’una educació rigorista, pot ser que la consciència d’aquesta necessitat queda difusa. Fins i tot que es consideri una cosa immoral. Però la necessitat hi és. El cristianisme tradicional, amb el tracte (mal tracte) que ha donat al cos i al sexe, ha fet molt de mal en aquest sentit.
I si hi ha unes persones (generalment dones) que es presten a resoldre aquesta necessitat, doncs fantàstic. Si no existissin s’haurien d’inventar. Pot ser que moltes d’aquestes persones ho facin per necessitat econòmica... de la mateixa manera que és per necessitat econòmica que moltes persones treballen d’administratives o de dependentes... Molt poques persones treballen en una activitat que els agradi.
Doncs aquestes persones, que fan una activitat tan necessària, han de ser ben considerades, lluny d’un rebuig hipòcrita, anomenades d’una manera no menyspreativa (treballadores del sexe). I han de tenir la seva activitat regulada, inclosa en la Seguretat Social, i ser protegides per una legislació laboral justa.
Naturalment, el treball sexual no té res a veure amb l’alta delinqüència d’enganyar unes persones i de forçar-les a fer aquesta activitat contra la seva voluntat. Això és un problema de persecució policial i de càstig rigorós.
Algunes persones, amb una visió molt idealista, voldrien l’abolició del treball sexual. Però això és impossible avui, excepte que arribés un dia (un dia en un futur) en què l’evolució dels costums en les relacions humanes hagués arribat a un punt en què trobar ocasions d’afecte i intimitat entre les amistats i les coneixences resultés fàcil per a tothom. Avui no ho és gens, de fàcil, encara que entre la població juvenil ho és molt més.
De vegades s’argumenta que a Suècia han prohibit aquesta activitat. Però alerta! Tots sabem que a Suècia els costums són molt diferents, i des de fa temps. Potser allà el treball sexual no és tan necessari. No es pot pretendre pas tenir les lleis de Suècia amb els costums de Catalunya. De cap de les maneres.
Antoni Ferret
El treball sexual correspon a una necessitat social important. En la societat, al voltant d’una meitat de les persones adultes no tenen parella, per una raó o una altra. I d’alguna manera o altra s’ho han de fer. Tota persona adulta necessita que li facin petons, que l’abracin, poder despullar una altra persona, poder-la tocar, poder-hi tenir una relació íntima, etc. Una altra cosa és que no se sigui conscient d’aquesta necessitat.
Amb una autorepressió de tota la vida, a base d’una educació rigorista, pot ser que la consciència d’aquesta necessitat queda difusa. Fins i tot que es consideri una cosa immoral. Però la necessitat hi és. El cristianisme tradicional, amb el tracte (mal tracte) que ha donat al cos i al sexe, ha fet molt de mal en aquest sentit.
I si hi ha unes persones (generalment dones) que es presten a resoldre aquesta necessitat, doncs fantàstic. Si no existissin s’haurien d’inventar. Pot ser que moltes d’aquestes persones ho facin per necessitat econòmica... de la mateixa manera que és per necessitat econòmica que moltes persones treballen d’administratives o de dependentes... Molt poques persones treballen en una activitat que els agradi.
Doncs aquestes persones, que fan una activitat tan necessària, han de ser ben considerades, lluny d’un rebuig hipòcrita, anomenades d’una manera no menyspreativa (treballadores del sexe). I han de tenir la seva activitat regulada, inclosa en la Seguretat Social, i ser protegides per una legislació laboral justa.
Naturalment, el treball sexual no té res a veure amb l’alta delinqüència d’enganyar unes persones i de forçar-les a fer aquesta activitat contra la seva voluntat. Això és un problema de persecució policial i de càstig rigorós.
Algunes persones, amb una visió molt idealista, voldrien l’abolició del treball sexual. Però això és impossible avui, excepte que arribés un dia (un dia en un futur) en què l’evolució dels costums en les relacions humanes hagués arribat a un punt en què trobar ocasions d’afecte i intimitat entre les amistats i les coneixences resultés fàcil per a tothom. Avui no ho és gens, de fàcil, encara que entre la població juvenil ho és molt més.
De vegades s’argumenta que a Suècia han prohibit aquesta activitat. Però alerta! Tots sabem que a Suècia els costums són molt diferents, i des de fa temps. Potser allà el treball sexual no és tan necessari. No es pot pretendre pas tenir les lleis de Suècia amb els costums de Catalunya. De cap de les maneres.
Antoni Ferret
Subscriure's a:
Missatges (Atom)