Sortirem de la crisi?

Això ens diuen, dia sí i altre també, els sapastres que ens governen. Però amb la política que apliquen no és gens probable que això sigui. Perquè és una política inversa a aquella que caldria.

Una política per millorar sensiblement la situació (no pas per «sortir de la crisi») seria:

1) Augmentar fortament els impostos a les rendes altes i els patrimonis alts, i sobretot a les grans fortunes.

2) Incrementar així els ingressos públics.

3) Fer aleshores grans inversions públiques en la creació de feina.

4) Paral·lelament, reduir la jornada laboral, per repartir la feina.

5) D’aquesta manera, augmentar el poder adquisitiu dels treballadors.

6) Augmentar, doncs, el consum (no el consumisme de la gent benestant, sinó el consum normal de la gent que ara està sense feina).

7) Fer, així, que l’economia rutlli normalment.

8) Arribar a la plena ocupació, objectiu bàsic.

Però amb una política que consisteix a:

1) Facilitar l’acomiadament, i, per tant, fomentar l’atur.

2) Retallar despesa pública, per eixugar el dèficit, i empobrir la societat.

3) Aplicar mesures que «sembla» que hagin de millorar la situació.

Amb aquesta política no és gens probable que se surti mai de la crisi, sinó al contrari, que aquesta s’aprofundeixi més i més.

L’objectiu més important és la plena ocupació, que és la base d’una economia sana. Mentre hi hagi atur, poc o molt, l’economia està «malalta».

Els polítics que ens governen ara, molt probablement no és que estiguin equivocat de bona fe, i que creguin que «algun dia» en sortirem, sinó que segurament van de mala fe, buscant de sotmetre els treballadors als interessos de les grans empreses i les grans fortunes.

És terrible la responsabilitat de les persones que voten aquests polítics. Un dia van poder creure de bona fe que, tractant-se de diners, aquells que sempre n’havien tingut més sabrien més el que convenia fer. Ara, però ja no tenen excusa. I si persisteixen a votar aquests partits, és que també seran mala gent.

Preparem-nos a escombrar tota aquesta púrria i elegir un Govern d’esquerres que, amb una política decididament d’esquerres, pugui, si no sortir de la crisi, almenys millorar sensiblement la nostra situació.

Antoni Ferret

http://bonainformacio.blogspot.com

Mai no hi havia hagut tan mal govern

Ni en temps de la Dictadura.

Durant la Dictadura franquista hi havia, sobretot:

1) Una fortíssima repressió. Et podien detenir, i torturar, i tancar a la presó, per qualsevol cosa que ara és legal.

2) Una marginació oficial del català (encara que era tolerat socialment).

3) Una prohibició dels sindicats lliures (encara que n’existien de clandestins).

4) Una falta quasi total de llibertat d’expressió, en els mitjans i en les expressions culturals.

Però, en canvi:

1) No hi havia atur, gens, com hi ha ara.

2) Acomiadar era difícil.

3) No hi havia desnonaments.

4) O sigui: la gent estava segura en el lloc de treball i en l’habitatge.

5) Els salaris eren baixos, però MAI no s’abaixaven, com passa ara.

6) La dotació pressupostària de sanitat, ensenyament, serveis socials, etc., era baixa, però MAI no es retallava.

Amb una democràcia capitalista, hem perdut moltes coses, tant a Catalunya com a Espanya.

I ara, tota la tensió, els esforços, les lluites, que es van desenvolupar per derrocar el franquisme han de reproduir-se per treure dels Governs d’Espanya i de Catalunya aquesta mala gent que s’hi ha incrustat. I marginar els partits que els representen (PP i CiU).

Antoni Ferret

Tres propostes

La direcció d’ICV-EUiA ha dit que al mes de setembre farà una proposta concreta d’unió de l’esquerra. L’estem esperant, ja que la unió de l’esquerra és ara la qüestió política preeminent.

Per si de cas, jo m’atreveixo a dir-hi la meva. Vull fer tres propostes sobre com hauria de ser aquesta proposició d’ICV-EUiA.

1)Una mobilització unitària i, després, una candidatura unitària de tota l’esquerra a l’esquerra del PSOE. Ja la pròxima primavera, en les eleccions europees. Una candidatura de «tota» l’esquerra. Tots els partits, totes les plataformes, els sindicats (majoritaris i minoritaris), i els moviments socials, tots.

2)Una candidatura encapçalada per independents, gent de cap partit però coneguda. Dos o tres independents al capdavant de la llista.

3)Completada, la candidatura, per gent dels diferents partits i moviments socials. De tal manera que totes aquelles persones que hagin estat diputats més d’una vegada, que descansin. Gent nova, no malejada pel vell sistema.

Doncs esperem la proposta de la direcció d’ICV-EUiA, però cal que tinguin present que han de renunciar a tenir el primer lloc. 

 

Evidentment, s’ha d’invitar ERC a unir-se a la candidatura unitària, encara que és difícil que aquest partit accepti.

Antoni Ferret

Corruptes, mentiders i sense honor

Els senyors Mas i Rajoy han declarat sobre els fets de què s’acusava els seus partits, davant els respectius parlaments, els dies 31 de juliol i 1 d’agost. Evidentment que amb la intenció que l’afer de cadascun passés desapercebut dins l’ambient de les vacances.

El senyor Mas no ha negat les acusacions com altres vegades, sinó que ha dit que, si es demostrava judicialment que CDC havia cobrat alguna cosa irregular, ho tornarien fins l’últim cèntim. Però que creia que no es demostraria. (Ho negava indirectament.)

L’acusació, segons un jutge que s’ho ha estat estudiant durant 4 anys, és que CDC es va finançar de manera irregular a càrrec de l’empresa Ferrovial, i a través del Palau de la Música (com a tapadora). I això com a contrapartida de la concessió a Ferrovial de la construcció de la línia 9 del metro i de la Ciutat de la Justícia.

Si això ho estableix un jutge després de 4 anys d’estudiar-ho, cal donar-ho per vàlid. I qui pot creure el senyor Mas quan diu que no es demostrarà?

Davant l’evidència, el senyor Mas hauria de dimitir com a president, com a màxim responsable d’una organització corrupta.

I aquí encara faltaria aclarir l’afer dels comptes de Suïssa. Que Déu n’hi do.

Pel que fa al senyor Rajoy, de resultes d’una sèrie de documents publicats i de resultes de les declaracions del senyor Bárcenas, apareixen dos fets evidents: 1) Que el Partit Popular s’ha estat finançant durant molts anys a base de donatius d’empreses, donatius d’una quantitat prohibida per la llei. 2) Que molts dirigents del PP, i entre ells el senyor Rajoy, han estat cobrant quantitats il·legals.

El senyor Rajoy ha negat aquestes acusacions i ha afirmat que són falses. I el principal argument és que: quin crèdit es pot donar al que diu una persona que és a la presó per delinqüent? Però alerta!: la base de les inculpacions no és solament la paraula del senyor Bárcenas, sinó també uns documents que s’han publicat (i que un tècnic grafòleg ha confirmat que corresponen a la lletra del senyor Bárcenas).

En el cas del senyor Rajoy es pot dir que ha mentit descaradament al Parlament (i per tant als pobles espanyols). Hauria de dimitir per corrupte i per mentider!

Quina vergonya tota la gent que ha confiat el seu vot a unes persones corruptes i mentideres! I unes persones que, si tinguessin honor, plegarien. I que mantenir-se en el càrrec és una actitud de barra i de poca vergonya.

Tothom ha de tenir clar que aquestes persones i els seus partits han de ser apartats enèrgicament del Govern.

Antoni Ferret

La marinada sempre arriba

Amb aquest títol, s’ha publicat un llibre de Lluís Foix que és una narració de records de la seva infància al poblet de Rocafort, de la Vall del Corb, de la comarca de l’Urgell, durant els anys 40 i 50.

Jo recomano a tots els meus lectors i lectores que el comprin i el llegeixin. Sobretot a aquelles persones que sempre hagin viscut en una ciutat i que desconeguin la vida rural, sobretot la vida rural de dècades passades, com un tipus de vida completament diferent. Però també a aquells que hagin viscut en pobles rurals, que així podran comparar semblances i diferències.

Aquest és el meu cas, que vaig viure 6 anys de la meva infància al poble de Sant Pere de Ribes (a prop de Sitges), i que he notat algunes interessants diferències entre els costums de Ribes i de Rocafort. Perquè no és el mateix un poble de 3.000 habitants de prop de la costa que un poblet de 300 de l’interior de les terres de Lleida. Nosaltres estàvem una mica més modernitzats. No gaire.

Allí veureu la duresa de la vida pagesa, amb les feines tradicionals fetes de manera manual, abans que les màquines les alleugerissin. Però també tota la saviesa natural i tradicional d’aquella gent, que endevinaven quan havia de ploure (cosa importantíssima i escassa), que se sabien de memòria les cabanes, les basses, i gairebé els arbres que hi havia al terme municipal. Que substituïen la saviesa actual (no llegien diaris i tot just començaven a escoltar la ràdio) per la saviesa producte de la conversa continuada, que feia que ho sabessin «tot» de totes les famílies del poble.

Hi veureu les condicions de pobresa d’aquells anys de postguerra (el pa i l’arengada), així com les circumstàncies pròpies de la dictadura franquista. Amb l’estraperlo i el seu correlat: el control dels funcionaris de «Abastos». I la solidaritat popular davant aquest control.

Ja no diguem la presència immanent dels animals. Els de treball: mules, matxos i rucs. Els de companyia: gossos, gats. Els de proveïment de menjar: gallines, conills i, sobretot, el porc, amb la gran cerimònia familiar de la seva matança. Però també els salvatges: conills, guineus, porcs senglars. I els omnipresents ocells.

Així mateix, la rivalitat, aleshores soterrada per la repressió franquista, de la gent de dretes i la gent d’esquerres. Amb el centre (o casino) i el (que havia estat) cafè de les esquerres, aleshores tancat. I el silenci, el gran silenci, sobre el passat immediat (la guerra, de la qual ningú no parlava).

Una cosa curiosa, per a la gent de ciutat, és els noms (o sobrenoms) de la gent de poble. Uns noms tots dobles. I així mateix els objectes i les operacions agrícoles anomenades amb el vocabulari del lloc i de l’època (difícils d’identificar de vegades).

Potser la nota més «culta» del relat és la presència dels tres «senyors»: el mestre, que, des de la seva pobresa, ensenyava amb una vocació a prova de bomba; el mossèn, que s’arremangava la sotana per treballar un hort i que caminava de poble en poble; el metge, que disposava d’uns recursos escassíssims per curar. 

I les dones? Completament supeditades als homes, però que, silenciosament, eren les que «manaven» a casa. Sobretot els anys anteriors de la guerra, en què, amb l’absència dels homes, havien portat el pòndol de la casa i del poble.

I la corrua de carros anant cap a Tàrrega el dia de mercat... I moltes més coses.

I, per acabar, no podien pas faltar les aventures dels nens: anar a robar fruita, anar a fullar nius o les típiques guerres de pedres entre grups rivals.

Llegiu-lo, us agradarà perquè, a més, està molt ben escrit, i aprendreu moltes coses.

Antoni Ferret