Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 26 de gener del 2016

Una mala persona



El senyor Rajoy (i els seus col·laboradors) és avui la màxima expressió de l’Espanya negra, l’Espanya contrària als espanyols i a les espanyoles. Després del general Franco, és la persona més odiosa que hem hagut d’aguantar.

Ha fomentat l’atur. La seva Reforma laboral facilitava l’acomiadament de treballadors/es, i ha augmentat considerablement l’atur. (No sabem si aquesta era la intenció, però sí que ha sigut el resultat, i no s’ha rectificat.) 

Ha empobrit la classe treballadora. Moltes persones treballadores han estat en l’atur durant anys. Però moltes de les que han arribat a trobar feina ha sigut amb un sou inferior. Avui hi ha moltes persones que treballen i no arriben a final de mes. 

Ha sigut cruel. Una conseqüència corrent de l’atur ha sigut no poder pagar el lloguer o la hipoteca, i sofrir un desnonament de l’habitatge. El Govern del senyor Rajoy ho ha consentit impunement.  

Avui hi ha uns dos milions d’espanyols i espanyoles que no tenen ni feina ni subsidi d’atur. Per tant, sotmesos a la misèria i la desesperació. (Excepcionalment, hi ha una minoria que, en virtut d’unes condicions especials, cobren la quantitat de 426 euros, cosa totalment insuficient.)

I per què el Govern del senyor Rajoy ha fomentat i ha permès aquesta realitat? És de suposar que per sotmetre els treballadors i treballadores a unes condicions de submissió i, sobretot, de POR. Perquè s’estiguessin quiets i no protestessin. És a dir: per un càlcul malèfic i inhumà. L’objectiu sembla que és aprofitar la crisi per transformar la societat de classes en societat estamental (com en el règim feudal).

També els jubilats hem vist la pensió congelada. Cosa no tan greu com en el cas dels treballadors/es en actiu, que molts d’ells han vist el sou rebaixat. Ha sigut injust amb els jubilats, i cruel amb els treballadors/es. 

I aquesta persona que ha presidit tantes maldats, encara no en té prou, i voldria continuar com a president. Per fer encara més mal. És un enemic del poble. Que se’n vagi, i no en sentim a parlar mai més!!

dijous, 7 de gener del 2016

Preparatius de guerra?



Segons una revista alternativa («El Otro País»), EUA, juntament amb algunes potències europees, abriga uns plans intervencionistes i militars en relació a diversos països àrabs d’Àsia Occidental (vulgarment anomenada Pròxim Orient) i del Nord d’Àfrica.

Les sospites comencen per creure que la «Primavera àrab» de 2011 ja hauria sigut «inspirada» per l’espionatge nord-americà. Lo qual no treu ni una engruna del caràcter eminentment popular que va tenir aquell moviment. Però que no va arribar a gaires resultats positius. Només Tunísia ha aconseguit una democràcia més o menys correcta.

Pel que fa a Síria, el principal problema actual, tot va començar amb una revolta popular i democràtica contra la dictadura. Però tot seguit hi va haver tota una sèrie d’intervencions externes, evidentment interessades. Aquestes han convertit la guerra de Síria en un cul-de-sac. 

Juntament amb això, la revista esmentada recorda com l’espionatge nord-americà (la CIA) va crear i va finançar Al-Qaeda en els dies ja llunyans de la guerra d’Afganistan contra l’URSS. Després l’esmentada organització terrorista va emprendre els seus propis camins. Però s’afirma que fins i tot l’Estat Islàmic (EI), organització terrorista i greument criminal, ha sigut creat i impulsat per la CIA. Fins i tot es creu que, mentre unitats militars nord-americanes bombardegen l’EI, la CIA el continua finançant de sotamà.

I tot això per a què?? Doncs es creu que el Pla consisteix a fer que tots els països que tenen petroli (excepte Aràbia saudita, que és «amic»), esdevinguin greument inestables, de tal manera que es justifiqui la intervenció occidental per «restablir l’ordre». Com ja s’ha fet a Síria. En definitiva: per controlar el seu petroli.

Aquest seria el projecte de l’administració EUA, més o menys secundat per França, entre altres. Ens trobaríem, per tant, en vigílies d’una tongada de guerres en tota una zona mundial estratègica. 

Em remeto a «El Otro País», número 76, desembre de 2015, pp. 3,4 i 5. Cal remarcar que tots els diaris oficials occidentals mantenen un «respectuós» silenci.                                                                                      




dijous, 31 de desembre del 2015

El referèndum?



Un referèndum perquè el poble de Catalunya decideixi la seva relació amb Espanya, reivindicació sempre defensada per l’esquerra, és una mesura justa i bona. Per a molta gent representaria una manera de confirmar la pertinença de Catalunya a Espanya, i no parlar-ne més.

Però vet aquí que, en aquest moment, ha esdevingut un obstacle en la negociació del nou Govern d’Espanya. El partit Podemos hi està del tot a favor, però el PSOE s’hi ha posat radicalment en contra.

Espanya necessita, com a forma de supervivència, un Govern d’esquerres. Un Govern que, no sols ajudi generosament les famílies i persones arruïnades, no pas per la crisi, sinó per la mala política que s’ha fet. Sinó també, entre moltes altres coses, que emprengui dos objectius fonamentals: tornar a la plena ocupació i fer una forta redistribució de la riquesa.

Peça fonamental d’aquest Govern ha de ser el pacte entre PSOE i Podemos. I resulta que, a dia d’avui, aquest pacte està greument compromès per l’obstacle del referèndum de Catalunya. 

És molt lamentable que, sobretot alguns dirigents del PSOE, aquells que s’anomenen «barones», hagin adoptat aquesta actitud sectària. Estranya que tota una presidenta andalusa sembli que ignori la diferència entre «autodeterminació» i «independència», i que confongui el referèndum amb la «ruptura de España».

Sigui com sigui, tenim un greu obstacle en el camí de formar un Govern espanyol d’esquerres. Correm el risc que no hi hagi acord, que es faci la insensatesa de convocar noves eleccions, que (versemblantment) surtin uns resultats similars i que ens trobem amb el mateix problema, però havent perdut un temps preciós i mentrestant molta gent continuï passant necessitat.

Doncs, a risc de no ser comprès, jo crec que, si el referèndum és una barrera per a la formació d’un Govern espanyol d’esquerres, els catalans i les catalanes hem de tenir el suficient sentit de la realitat i la responsabilitat de deixar el referèndum per a millor ocasió.

dilluns, 21 de desembre del 2015

Comentaris a les eleccions



Amb el 97 per 100 dels vots escrutats (i pensant que no variarà) tenim:  POSITIU: 1)  La suma de PP i Ciutadans  no podrà governar (que era el gran PERILL). 2)  Podemos supera àmpliament Ciutadans. 3) A Catalunya guanyem nosaltres (no sols la nostra candidatura, sinó el conjunt de l’esquerra).    NEGATIU: 1)  La suma de les esquerres no supera la suma de les dretes. 2) El PP treu més de 117 escons, i per tant tindrà minoria de bloqueig (de cara a la nova Constitució).  3) IU només treu 2 escons.

Els treballadors i les treballadores catalans han votat com cal, tal com s’escau de fer a treballadors i treballadores, de manera digna. No així a la resta d’Espanya, on s’ha produït un resultat vergonyós, entre els partits polítics, orientats al bon govern de la societat, i les organitzacions extremistes (d’extrema dreta), orientades a la destrucció social. Quina vergonya!!!

La classe treballadora espanyola és molt desagraïda. Molt desagraïda amb IU, el partit que més ha fet per ella i que més ha sofert repressió i marginació.

Podemos va començar de manera molt lletja: amb arrogància, com si ells fossin els únics, els bons, els qui havien de salvar la pàtria, i tots els altres (tots) fossin dolents. Les eleccions els han posat al seu lloc, com un partit més, entre altres, i amb els mateixos problemes. Només han guanyat a Catalunya, on han fet les coses bé, tal com ho haurien d’haver fet a la resta d’Espanya: ajuntant-se a la resta de l’esquerra.

dimecres, 16 de desembre del 2015

Resultats de la cimera de París



Sembla que són resultats en blanc i negre. I que haurem de veure com es resolen en un futur. 
 
Hi ha 3 aspectes molt positius, que val la pena valorar de manera convenient:

1) És un acord «universal»: hi han participat tots els països que formen part de l’ONU. L’acord de Kioto (de Copenhagen val més no parlar-ne) va ser molt minoritari, i no en formaven part ni EUA ni Xina, els dos més grans contaminants. Per primera vegada podem parlar d’un acord de tots els països del món.

2) S’ha acordat en ferm una ajuda als països pobres de 100.000 milions de dòlars anuals a partir de l’any 2020, que és quan l’acord entrarà en vigor. És un «fons verd» perquè es puguin adaptar tecnològicament als canvis necessaris per no contaminar, o sigui per usar energies netes.

3) L’acord es revisarà cada 5 anys, de manera que es podrà anar adaptant i corregint sobre la marxa, sobretot en els aspectes en què s’ha quedat curt. 

Però té, desgraciadament, aspectes molt negatius, com ara:

1) Malgrat lo que va dir el ministre francès, l’acord no és jurídicament vinculant. Cap país no està obligat acomplir-lo sota l’amenaça d’una sanció. Tot depèn de la bona voluntat de cada govern.

2) Es va tirar enrere la paraula «descarbonització» (és a dir: tendència a disminuir l’ús de combustibles que tenen carboni, com carbó, petroli, gas). Per exigència dels països productors de petroli. És a dir: es tracta precisament d’això, però sense dir-ho explícitament. Això és un detall que pot influir en la determinació pràctica de la política a seguir per alguns governs.

En conclusió: un acord relatiu, amb aspectes molt bons i altres molt dolents. S’haurà d’anar veient de 5 anys en 5 anys.