Enemiga del poble

En l’escaiença del 60è aniversari de la Unió Europea, hem de recordar la seva trista trajectòria.

Esperança il·lusionant un dia, bé que sempre va ser una cosa parcial, només econòmica. Al servei de la burgesia. Però sovint pensàvem que després vindrien altres fases que la completarien. Vana il·lusió.

Durant les últimes dècades, però sobretot durant la crisi de 2008-2014, ha anat de mal en pitjor. Cada vegada menys social, més ben dit, més antisocial... I menys democràtica.

Avui podem dir, sense exagerar, que la presideix un entramat econòmico-político-mediàtic que té per objecte transformar, de mica en mica, la societat de classes en societat estamental, és a dir, amb més diferències i més separació entre els estaments. Una mica com era en el temps del feudalisme, però adaptat a les condicions econòmiques, culturals, demogràfiques, tècniques... actuals.

Es tracta, fonamentalment, de formar, amb les classes populars i treballadora,  un estament ben separat, caracteritzat per l’empobriment, la marginació, la por... que no «molesti». I a l’altra punta un sector ric, dirigent, que vagi guanyant, guanyant... sense  obstacles.

Entremig, sempre hi haurà un fragment de capes intermèdies secundàries.

Això s’ha d’anar fent sense córrer i, sobretot, aprofitant les crisis, collant en cada una una mica més. I per a aquesta finalitat, naturalment, compten amb l’ajuda dels governs de cada estat, com a escaients titelles.

En aquest sentit, la malvada Reforma laboral de l’Estat espanyol és una eina privilegiada, que deixa els treballadors i les treballadores en una actitud d’inseguretat i de pobresa, preocupada molt més per anar passant el dia a dia amb dificultats que per altra cosa.

Hi ha, naturalment, projectes de resistència i fins i tot de reforma. Però sovint sembla que l’entramat organitzat de la UE estigui calculat perquè NO ES PUGUI CANVIAR. Amb tractats calculats amb aquest fi, encara que podem recordar que els va fallar el més important de tots: el projecte de Constitució europea, que aquell sí que ho deixava tot ben travadíssim. Però no es desanimen. Ara el punt fort són els tractats comercials internacionals. Negociats en secret, cosa que ja demostra com amaguen els inconvenients per al poble.

Les possibilitats de sortir-nos d’aquest criminal projecte poden venir de dues bandes: de l’esforç de les persones honestes i, a més a més, de les contradiccions que els mateixos fautors del mal projecte produeixin amb la seva iniquitat.

L’alternativa ha de ser: o reformar-la profundament o trencar-la.

    

Si Catalunya tingués un Govern

Si Catalunya tingués un Govern… les coses haurien anat d’altra manera.

Si hi hagués hagut, aquests anys anteriors, un Govern, que s’hagués preocupat per «governar», en relació als problemes del país, i sobretot de les persones, quan hagués començat a haver-hi un nombre de persones sense feina, i amb les prestacions d’atur acabades, hauria reaccionat per la seva pròpia iniciativa, i hauria aprovat una ajuda econòmica.

Aquesta situació es va comença a donar a partir de 2010 (dos anys de començada la crisi) i sobretot a partir de 2014 (dos anys de l’aplicació de la malvada Reforma laboral).

L’anomenat Govern de Catalunya no es va sentir afectat pel cas. Sí que hem de dir que ja tenia, des de 1991, la Renda mínima d’inserció. Però l’atur generat per la crisi econòmica de 2008 i sobretot per la Reforma laboral va desbordar l’àmbit de la RMI. I no es va fer res més.

Des de 2013, un grup de persones, pertanyents a diverses organitzacions sindicals i socials, amb el nom de Comissió Promotora, després de recollir més de 121.000 firmes, va presentar al Parlament una iniciativa legislativa popular per una Renda garantida de ciutadania (d’altra banda, prevista en l’Estatut), perquè tota persona sense feina ni prestació rebés de la Generalitat la quantitat de 664 euros mensuals, més els complements familiars en quantitats inferiors.

El Govern de Catalunya, en comptes de rebre entusiàsticament el projecte, fer-lo aprovar i aplicar-lo de manera immediata, perquè era una necessitat urgent de moltes persones, va començar a fer el ronsa, a anar entorpint i allargant la discussió parlamentària, la qual, increïblement, i tractant-se d’una cosa urgent, s’ha allargat tres anys. Això sí, mai no va dir que no ho volgués fer... però era evident que no ho volia.

Primer, com sol fer-se, es van cridar al Parlament diverses persones de coneguda solvència perquè donessin la seva opinió. És lo que s’anomena «les compareixences». Però el partit del Govern va anar exigint, exigint, fins a fer una llista de vuitanta compareixences!! Naturalment, es va allargar mesos i mesos.

Una anècdota significativa va ser: Un dia, quan els diferents representants dels partits en la ponència anaven dient la seva opinió sobre la quantia de la prestació, el representant del partit del Govern va dir: «Jo no puc dir res. Haig de consultar. En la pròxima reunió direm la nostra proposta.» En la reunió següent va dir: «No hem tingut temps. En la pròxima reunió direm la nostra proposta.» I en la reunió següent... no es va presentar.

Quan ja quasi tot estava pactat, el Govern va presentar els pressupostos de l’any 2017. I en aquests pressupostos... no hi havia NI CINC CÈNTIMS per pagar la Renda. I sort dels companys i companyes de la CUP, que ho van exigir, amenaçant que si no, no votaven els pressupostos.

A hores d’ara, si bé falta pactar alguns serrells, i el text encara ha de passar per la comissió i pel plenari, ja es pot dir que ho tenim lligat. El tracte és que comencin a cobrar al setembre.

L’última batalla ha sigut que, a més a més de les persones que no tenen feina, també volíem que la Renda completés els salaris d’aquelles que treballen a temps parcial i guanyen menys de 664, que se’ls pagués la diferència. Així serà, encara que ha costat, però no de cop, sinó de mica en mica a mesura que passin els propers tres anys, començant per aquelles persones que tinguin fills. De manera que al 2020 ja ho cobrin tots.

Els desitjos mínims

Que la CIA sigui obligada, pel seu Govern, per l’ONU i per l’opinió pública, a destruir les dades que ha recollit de totes les persones del món.

Que al Consell de Seguretat de l’ONU s’aboleixi el dret de vet, i tots els vots valguin igual.

 Que els governs d’EUA i de Rússia eliminin totes les armes nuclears, així com els altres països que en tenen.

Que la Comissió Europea sigui elegida pel Parlament Europeu de manera deliberativa, i no amb un vot de ratificació d’una decisió ja presa.

Que el Parlament Europeu tingui totes les atribucions normals d’un parlament.

Que una massa de capitals especulatius sigui «comminada» a invertir-se en països «en vies de desenvolupament», sobretot africans.

Que la Unió Europea tingui un pressupost molt més alt, una fiscalitat comuna i unes lleis laborals i socials semblants i avançades.

Que l’Estat espanyol sigui federal i les nacions hi tinguin més competències.

Que, tant a Europa com a Espanya i a Catalunya, s’imposi una política social adreçada a redistribuir fortament la riquesa.

Que una forta producció d’energies netes permeti abandonar ràpidament  l’ús del petroli i altres energies brutes. Així com la nuclear.

Que tota persona treballadora, arreu del món, després d’un nombre enraonat d’anys de treballar (5... 10 ...15...), pugui tenir un patrimoni mínimament respectable (200.000-300.000 euros com a mínim).

El País de Kafka

De vegades penso que potser per la meva edat ja faig catúfols, i llegeixo, llegeixo, perquè penso que no pot ser, que ho haig d’haver entès malament, però no, no, sembla que és això lo que diu.

Resulta que uns independentistes (JxSí + CUP) saben que per ser independents, com ells volen, han de guanyar un referèndum. Per això el volen fer, i com més aviat millor. Però pensen que, per convocar-lo, com que les autoritats espanyoles el consideren il·legal, han de ser independents. Per això diuen (més ben dit, no ho «diuen», però sabem que ho volen fer) que aprovaran, amb la seva majoria, la llei dita de Transitorietat, la qual establiria la no-dependència de Catalunya en relació a Espanya, per tant la independència, però sense dir aquesta paraula. Aleshores podrien convocar legalment el referèndum. Però això seria actuar com a independents «abans» de guanyar i de fer el referèndum. Seria fer Pasqua abans de Rams.

(Darrerament, la CUP proposa un canvi: que la llei de Transitorietat, encara que aprovada, no entri en vigor fins que la independència sigui un fet. Això desfaria l’absurd de considerar la independència de fet «abans» del referèndum.)

Però no són ells sols, no. A l’altra banda, déu n’hi do.

Resulta que aquests senyors q  ue componen l’anomenat «Tribunal Constitucional», que evidentment no mereix un tal nom, un dia de febrer anul·len un acord del Parlament català del mes d’octubre anterior. Per tant el declaren il·legal (el mes de febrer). Però aleshores inviten la Fiscalia (i aquesta ho fa) que impugnin judicialment les persones (de la mesa del Parlament) que van permetre aquell acord del mes d’octubre. Alerta!, del mes d’octubre, quan aquell acord «encara no havia sigut declarat il·legal», cosa que no va ser-ho fins al mes de febrer, quan ells l’hi van declarar.

Ell diran, segur, que «ja sabien, de sobres, que aquell acord era il·legal, perquè la Constitució no el permetia». Sí, però anem a pams. Jurídicament és possible que unes persones ho entenguin d’una altra manera. Perquè, primera, les declaracions, per molt altisonants que siguin, d’un governant espanyol, són polítiques, i no tenen cap garantia jurídica; i segona, la forma amb què la Constitució prohibeix que un govern autònom convoqui un referèndum d’autodeterminació no és ni clara ni literal, sinó que s’ha d’interpretar a base de relacionar uns passatges amb uns altres. Doncs qualsevol persona podria interpretar-ho de manera diferent. Per tant no es pot argumentar que era il·legal fins el dia del mes de febrer que els magistrats l’hi van declarar. Per tant, l’actitud del TC, de la Fiscalia i del TSJC van en la línia de perseguir i castigar de manera «retroactiva», i per tant il·legal. És un cas clar de prevaricació.

Però, en quin país vivim??? Tot això no és seriós. Si el company Kafka visqués, ara, a Espanya, es trobaria en el seu ambient.

El dia "D"

El Govern central i el Tribunal Constitucional, per una banda, i el Govern de la Generalitat, sustentat per la majoria parlamentària de PDCat + ERC + CUP, per l’altra, estan enfrontats a tota ultrança, en un procés polític en el qual han compromès tot el seu prestigi (que no en tenen gaire, però ells s’ho pensen). Què passarà?

De moment s’està jugant la primera part. Unes discussions parlamentàries i un acord majoritari sobre uns textos que, jurídicament, no tenien cap problema, per dues raons: 1) es tractava d’un projecte polític; 2) aquest projecte era a llarg termini, sense data. Era, per tant, un projecte teòric. No implicava cap incompliment de res, perquè no decidia cap fet. També es va fer una consulta ciutadana. Més enllà del problema tècnic de si era o no legal, reflectia dos conceptes de democràcia molt diferent, gairebé antagònics. Però una alta institució, amb més malícia que competència, va dir que no es podia fer, ni l’una cosa ni l’altra. Aleshores s’ha esdevingut tot un teatre: judicis, 50.000 persones, grans declaracions, tot molt espectacular. I totes dues parts molt  interessades  a «fer veure» que allò era molt important, però era només una pantalla. Lo important era, i és, una altra cosa. Una altra cosa de la qual, sorprenentment, ningú no en parla.

És el referèndum? No, el referèndum, en si mateix, no és «el» problema, encara que, evidentment, en forma part. Si els dos governs mantenen l’actitud intransigent actual, toparan. El dia del referèndum? No, abans, segurament. La topada pot consistir en la consegüent suspensió legal, però, si les autoritats catalanes continuen amb la seva, aleshores pot ser una suspensió de l’autonomia, una intervenció armada (la Guàrdia Civil?), una onada massiva de detencions... Res d’això no ens interessa.

Per què serà abans? Abans, en una data per fixar, el Parlament, amb els vots de PDCat + ERC + CUP, ha d’aprovar l’anomenada Llei de Transitorietat. Aquesta llei disposa, ni més ni menys, que, a partir d’aquell moment, Catalunya «ja no depèn de la legalitat espanyola». O sigui que és independent, però sense dir-ne aquest nom. Per tant, pot convocar un referèndum, o lo que sigui, amb la seva pròpia legalitat. I aquest referèndum no pot ser il·legalitzat per ningú, perquè «figura» que està sota una legalitat exclusivament catalana. Però... Alerta!! Aquesta condició, fàctica i no dita, d’independent, és abans (abans!) de fer el referèndum que, suposadament, ho ha d’aprovar. Això no es diu, i gairebé ningú no ho sap. Una companya de la CUP ho va explicar amb pèls i senyals al diari Vilaweb, però sembla que ningú més no ho ha dit.

Aquell dia, el dia «D», és quan, segurament, hi haurà la topada. És quan és lògic que hi sigui, perquè seria el dia que es trencaria Espanya.

S’hauria d’evitar. Hi hauria d’haver una alta negociació, però secreta. Secreta, perquè és una cosa molt delicada, i, públicament, hi intervindria molta gent i se n’aniria en orris. Probablement, ja s’està fent, o si no, molt aviat. Caldria que unes persones ad hoc, de cada bàndol, no precisament càrrecs electes, es trobessin en secret i acordessin que «el dia D, no s’aprovés la llei de Transitorietat». Com? S’hauria de trobar la manera. (A canvi, naturalment, del compromís d’una negociació d’alta volada, amb participació de tots els partits, no només els governs.) Si no s’aprova la llei, no es pot fer el referèndum, i aleshores tot canvia. No hi hauria cap topada. Potser es convocarien noves eleccions...

Molta gent s’emprenyaria de mala manera, i als que haguessin «arreglat» la cosa, els dirien de tot. Però és que si no... seria molt pitjor. Anant a la força, guanyaria el qui en té més. Hi ha persones que creuen que... aleshores, Catalunya s’alçaria com un sol home i... Però això...

Naturalment, podria ser que tot anés de manera molt diferent. Això és anant a la lògica. Tot pot ser.

El cos de la dona, arma de guerra

A la zona est de la República Democràtica del Congo, on perviuen restes d’una guerra que va acabar fa més de 10 anys, i on encara actuen una seixantena de grups armats, es produeixen més de 1.100 violacions “al dia”, de dones i de nenes, per part, tant dels guerrillers com dels soldats de l’exèrcit. Les violacions no sols es fan amb el membre masculí, per obtenir plaer sexual, sinó també amb objectes con pals, matxets, etc., amb l’objectiu de destrossar el cos femení. Es busca destruir la mateixa identitat de la dona, de la seva família i del grup social al qual pertany. El “motiu” és que, com que en aquella societat la dona violada és rebutjada, com a no desitjada, per la seva pròpia família, les violacions sistemàtiques destrossen les mateixes famílies i els grups socials rivals. És una manera de lluitar contra els grups enemics.

Segona part.-  El doctor Denis Mukwege, ginecòleg, té un petit hospital on es dedica sistemàticament a reconstruir els òrgans femenins destrossats. N’ha reparat milers. Ha sofert 6 atemptats. Només surt de casa (només per anar a l’hospital) protegit per una escorta de l’ONU. (Perquè l’ONU hi té forces de pacificació.) Entre els seus enemics hi ha, naturalment, guerrillers, però també “membres del Govern”, que no volen que aquesta situació sigui coneguda, perquè és (diuen) un descrèdit per a les forces armades. Els mitjans de comunicació de tot el món també callen.

(Informació publicada pel diari Público.)

L'immoral negoci del deute

Segons el company Juan Torres López, catedràtic de la Universitat de Sevilla, autor del llibre «Economía para no dejarse engañar por los economistas», durant les dècades de 1950-70, els governs europeus van imposar als bancs una sèrie de condicions de bon govern, tals com mantenir un control públic sobre l’activitat bancària i els moviments de capital, coeficient de reserva del 30 per 100 dels seus dipòsits i dirigir les seves inversions prioritàriament a fins productius.

Però, a partir de la dècada de 1970-80, els bancs, ja molt més rics que abans, van imposar la seva llibertat sobre els governs, i arreu del món van anar adoptant actituds com ara desfer-se de tot control, mantenir un coeficient de reserva mínim, com ara un 1 per 100, prestar més diners dels que realment tenien, amb la qual cosa, de fet, «creaven» diner inexistent, i dedicar-se cada vegada més a activitats especulatives de comprar i vendre accions d’empreses i títols de deute, i fins i tot participar en negocis bruts i opacs, com armes, droga, cereals...

Dir que els bancs creen diner no vol pas dir que imprimeixin bitllets i monedes, es tracta de diner digital, anomenat tècnicament diner «bancari». De fet, els bitllets i les monedes es creu que són només un 5 per 100 de tot el diner circulant.

El resultat principal d’aquesta actitud ha sigut un augment constant del deute de les famílies, les empreses i, fins i tot, dels governs. I el deute, i el cobrament dels seus interessos ha esdevingut el gran negoci mundial de la banca. I la banca, en general i cada vegada més, ha estimulat i provocat la concessió de crèdits a tothom que, necessitant-ho o no, hagi cedit a les seves temptadores ofertes.

En combinació amb els «seus» governs, fomenten les condicions perquè augmenti la necessitat de contraure crèdits. Per exemple, si els salaris són baixos, això farà que moltes famílies hagin de demanar crèdits en situacions difícils. I, al seu torn, farà que moltes empreses tinguin dificultats per cobrar els seus productes, i hauran de demanar ajuda. Per això, el senyor Linde, governador del Banc d’Espanya, de tant en tant diu que, pel bé de l’economia espanyola, «convindria que els salaris baixessin».

Per una banda, participen en activitats especulatives dirigides a obtenir guanys fàcils, ràpids i grossos. I per altra banda, multipliquen el deute de la gent, les empreses i els governs.

Tot això, a Europa, s’ha completat encara amb lo que podríem dir-ne una cirereta espectacular: el Banc Central Europeu no pot, segons els tractats, prestar als governs europeus, sinó als bancs, i aquests, al seu torn, presten als governs, però el BCE presta a un interès baix i els bancs presten al seu govern a un interès alt, amb la qual cosa fan el gran negoci, a costa del deute creixent dels governs.

En les últimes dècades, tots aquests fenòmens s’han anat engruixint, han provocat la crisi de 2008 i, després d’aquesta, encara continuen. El deute va creixent. Tinguem en compte que un deute, al 7 per 100 d’interès, es dobla en 10 anys.

Així, avui tenim una situació econòmica mundial que podríem caracteritzar amb aquestes esfereïdores dades:

1) Els deutes de tot el món, públics i privats, és a dir, de famílies, empreses i governs, segons el McKinsey Global Institute, supera el 200 bilions de dòlars, quantitat que representa gairebé tres vegades el PIB mundial.

2) El deute públic de l’Estat espanyol (només el públic) ronda el 100 per 100 del PIB.

3) Segons un diputat laborista, avui, només un 16 per 100 dels crèdits es dediquen a finançar activitats productives i el consum, i tota la resta finança compra-vendes d’actius financers, títols de crèdit, etc., de manera especulativa.

El premi Nobel Maurice Allais diu que aquesta facultat que tenen els bancs de crear diner amb uns crèdits no garantits amb dipòsits existents és comparable a l’actuació dels falsificadors de moneda, només que, en aquest cas, ho fan persones «respectables».

Avui, en ambients econòmics, acadèmics i fins i tot polítics, avança la consciència que caldria sotmetre els bancs a una estricta disciplina. Però, encara que sembli mentida, i que ningú no s’ho creuria, els economistes que assessoren els governs, que surten a la TV o que ocupen càrrecs continuen dient que lo que l’economia necessita és que es doni al sistema financer la màxima llibertat.