Qui en té la culpa, de tot el que passa?
¿Els polítics que malgovernen o els ciutadans i ciutadanes que els han votat?
La culpa és molt negra i ningú no la vol, però és una cosa molt ben repartida.
Està més ben repartida la culpa que els diners.
Ja de fa dècades s’anava desenvolupant
una campanya des de les altures en el sentit de defensar els interessos de la
gent molt rica. A base d’abaratir els impostos, rebaixar (o estancar) els sous,
combatre i desprestigiar els sindicats...
En esdevenir-se la crisi (2007-2008), l’estratègia
es dirigí a aprofitar-la per sotmetre la classe treballadora amb atur, sous
migrats i mantenir i augmentar els privilegis als banquers, inversors i
especuladors.
També es va desenvolupar un dèficit públic,
de resultes, no pas d’augmentar les despeses (encara que es digui, amb
mentida), sinó de l’escassesa d’ingressos, per la baixada dels negocis i per
les baixades que s’havien produït anteriorment dels impostos.
Entre 2009 i 2011, amb motiu de les
eleccions europees, catalanes i espanyoles, una massa de gent equivocada (o
alguns potser amb mala fe) van votar massivament partits de dreta. Potser molts
van pensar: «En una situació de crisi, els de la dreta, que tenen més diners, hi
entendran més i ho portaran més bé.» Greu prevaricació!!
Aquesta trepa de sapastres va començar a
manifassejar els afers col·lectius de manera indecent. I va començar una
tirallonga d’esguerros.
No es va fer res per reduir l’atur
(només falses promeses). Al contrari: es va augmentar amb reformes laborals que
facilitaven els acomiadaments. Es va posar la prioritat en la rebaixa del dèficit, a base de reduir les
despeses públiques (i socials), despeses que ja eren insuficients. De manera
cruel, es van rebaixar els pressupostos de sanitat, d’ensenyament, d’ajudes
socials... Es van rebaixar sous. Es van desnonar dels seus habitatges, una
massa de famílies que no podien pagar-los, per haver perdut la feina. Es va
tendir a aprofitar l’ambient per privatitzar hospitals i centres de salut
(Madrid, Castella – la Manxa, i plans a Catalunya).
Les autoritats sovint s’excusaven les
unes en les altres. Que si Madrid... Que si Europa... Però totes tres podien
anar perfectament de tronc.
Com si amb tot això encara no n’hi
hagués prou, es van començar a descobrir martingales i negocis bruts a redós
dels partits de la dreta i de centre. Escàndols que no tenien aturador. Fins i
tot la família reial.
I bé, preguntem: quina és l’esca de tot
aquest desgavell? Qui en té la culpa? Els polítics que governen? Aquestes
persones fan allò que «han de fer». Allò per lo qual estan en política: la
defensa dels interessos bords de la gent rica. La culpa és dels qui els van
votar! Ara, en recents enquestes, molta gent demostra que vol canviar el vot.
Però molta altra gent encara persisteix en la prevaricació!
Antoni Ferret
