Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 3 de gener del 2015

Un poble malatís?



És lo que pensaria una persona normal si considerés dos fets recents amb una gran perspicàcia.

El dia 29 de novembre, la plataforma unitària Marxes per la Dignitat va convocar una manifestació amb el lema “Pel pa, el sostre, el treball i la dignitat”. I hi van participar, segons les informacions, alguns milers de persones. Molt poc.

En canvi el dia 11 de Setembre, en una manifestació sobre el dret a decidir, de cara a la independència, hi van participar més d’un milió de persones. Moltíssimes més. (No té importància l’exactitud de les xifres, que, per altra banda, tampoc són certes.)

¿Com és possible que unes coses tan importantíssimes i imprescindibles com el pa, el sostre, el treball i la dignitat, que falten a tanta i tanta gent, mobilitzin moltíssim menys, però moltíssim menys, que una cosa molt important (certament important) com la independència?

La independència de Catalunya, independentment que jo no la vulgui, és una cosa molt transcendent i decisiva, però no és urgent, podria esperar. Mentre que el pa, el sostre, el treball i la dignitat són una cosa  imprescindible per a avui mateix.

No es tracta d’una cosa com el doble, per exemple, sinó de mil vegades més!!

El pa, el sostre, el treball i la dignitat (la dignitat que aquests comporten) són la cosa fonamental de la societat, i no es comprèn que al nostre país es toleri la seva falta a tanta gent durant tan de temps. Mentre que la independència és importantíssima per a ara (o per a d’aquí a un any), però no és una cosa imprescindible per viure ningú.

Es tracta d’una cosa que podríem anomenar autotrasbalsament dels valors. Un poble que no té una idea clara de què és lo més important (o urgent) i què no ho és tant.

I qui en té la culpa, d’aquest trasbalsament?  Quins van llançar enormes quantitats de recursos i d’empenta per una mobilització, i en canvi no van moure ni un dit per una altra? (Fins i tot tenint en compte que la mobilització social no era promoguda per cap partit, sinó per entitats socials.)

I arribaríem a lo mateix que sempre...

Antoni Ferret