És
lo que pensaria una persona normal si considerés dos fets recents amb una gran
perspicàcia.
El
dia 29 de novembre, la plataforma unitària Marxes per la Dignitat va convocar
una manifestació amb el lema “Pel pa, el sostre, el treball i la dignitat”. I
hi van participar, segons les informacions, alguns milers de persones. Molt
poc.
En
canvi el dia 11 de Setembre, en una manifestació sobre el dret a decidir, de
cara a la independència, hi van participar més d’un milió de persones.
Moltíssimes més. (No té importància l’exactitud de les xifres, que, per altra
banda, tampoc són certes.)
¿Com
és possible que unes coses tan importantíssimes i imprescindibles com el pa, el
sostre, el treball i la dignitat, que falten a tanta i tanta gent, mobilitzin
moltíssim menys, però moltíssim menys, que una cosa molt important (certament
important) com la independència?
La
independència de Catalunya, independentment que jo no la vulgui, és una cosa
molt transcendent i decisiva, però no és urgent, podria esperar. Mentre que el
pa, el sostre, el treball i la dignitat són una cosa imprescindible per a avui mateix.
No
es tracta d’una cosa com el doble, per exemple, sinó de mil vegades més!!
El
pa, el sostre, el treball i la dignitat (la dignitat que aquests comporten) són
la cosa fonamental de la societat, i no es comprèn que al nostre país es toleri
la seva falta a tanta gent durant tan de temps. Mentre que la independència és
importantíssima per a ara (o per a d’aquí a un any), però no és una cosa
imprescindible per viure ningú.
Es
tracta d’una cosa que podríem anomenar autotrasbalsament dels valors. Un
poble que no té una idea clara de què és lo més important (o urgent) i què no
ho és tant.
I
qui en té la culpa, d’aquest trasbalsament?
Quins van llançar enormes quantitats de recursos i d’empenta per una
mobilització, i en canvi no van moure ni un dit per una altra? (Fins i
tot tenint en compte que la mobilització social no era promoguda per cap
partit, sinó per entitats socials.)
I
arribaríem a lo mateix que sempre...
Antoni
Ferret