Avui,
en la societat dels països desenvolupats, tenim tres franges econòmico-socials:
*Un
10 per 100 de població riquíssima, a causa de grans patrimonis i/o supersalaris
de grans executius.
*Un
40 per 100 de franges intermèdies: la classe mitjana (propietaris, executius i
algunes professions liberals) i sectors de la classe treballadora més
benestants. Tenen un patrimoni moderat (sobretot a causa de la propietat de
l’habitatge) i uns salaris una mica arreglats.
*Un
50 per 100 de treballadors i treballadores pobres, sense patrimoni i amb
salaris baixos o mitjans.
Aquest
50 per 100 és lo que ens interessa.
*Tenen poc o cap patrimoni.
*Cobren uns ingressos pel treball amb els quals poden
«anar fent» o bé una pensió escassa.
*Molts
d’ells no tenen feina, i cobren una ajuda insuficient o bé RES.
Una
política digna d’aquest nom ha de solucionar de manera immediata la situació
d’aquest 50 per 100:
*Forts impostos al 10 per 100 superior, per obtenir
recursos públics.
*Ajuda suficient i fixa a les persones sense feina
(solució provisional).
*Creació de llocs de treball (amb fortes inversions
públiques i reducció de la jornada laboral).
*Fort augment del salari mínim, que, a més a més, impulsi
cap amunt l’escala salarial.
*Pressió
sobre els salaris perquè augmentin de manera generosa.
A
mitjà termini (uns 20 anys) s’hauria d’arribar a la situació que aquest 50 per
100 de treballadors i treballadores tingui, no sols feina assegurada i un bon
salari, sinó un patrimoni de 100.000 – 300.000 euros d’estalvi.
Tot
partit polític digne d’aquest nom (els partits de dreta no en són, de dignes)
hauria de proposar-se aquest objectiu.
