Els
impostos serveixen per a dues coses: per pagar les despeses estatals i per redistribuir
la riquesa. Per exemple, avui a l’Estat espanyol es cobren impostos just
per cobrir, malament, les despeses estatals.
La
funció de redistribuir la riquesa és fonamental, sobretot en una societat en la
qual la riquesa, el capital o el patrimoni (diguem-ho com vulguem) està
tremendament concentrat, i cada dia més.
El
patrimoni d’un país europeu occidental avui dia comprèn el valor de 5-6 anys de
renda nacional. És a dir: tot allò que
els ciutadans i les ciutadanes han produït durant 5 o 6 anys està concentrat en el capital nacional.
Aquest
capital nacional pot ser públic o privat. En els casos que comentem, gairebé
tot és privat. Els estats (o sigui els ciutadans/es) són propietaris d’un any
(aproximadament) de renda nacional (escoles, hospitals, edificis públics,
carreteres, trens, i alguna fàbrica). (Dècades enrere tenien més capital que
ara. Per exemple, l’Estat espanyol (tots nosaltres) posseïa Telefònica, SEAT, etc.
Però malgoverns s’ho han malvenut al capital privat.) Ara bé, aquests estats
tenen un deute (pràcticament tots) que també equival al valor d’un any de
renda nacional. A Espanya, un bilió d’euros. Per tant, el capital net
dels estats (incloent l’espanyol) és pràcticament 0. Doncs dir capital equival
a dir capital privat.
I
aquest capital o patrimoni nacional privat està molt concentrat en poques
persones. Un 50 % dels ciutadans no en tenen, o molt poc. (En tot cas, els més
afortunats tenen la propietat de l’habitatge.) Un 40 % tenen un patrimoni
relatiu (classe mitjana i sectors més benestant de la classe treballadora). I
un 10 % de grans propietaris, alts executius, hereus afortunats, etc. en
concentren més del 60 %. I cada any que passa, més.
Cal, doncs, de manera urgent, aquest capital tan
desproporcionadament concentrat, taxar-lo de manera progressiva. Amb els
diners que l’Estat reculli, ha d’assegurar: 1) que tothom tingui feina, i
treballant menys hores; 2) que els qui encara no tinguin feina, cobrin una
renda de subsistència; 3) que l’Estat (tots nosaltres) pugui recuperar les
empreses que tenia; 4) que la situació de tots els treballadors/es millori fins
a tenir un patrimoni respectable (100.000-300.000 euros).
