La situació en la qual ens trobem, en la política espanyola,
no és deguda a cap determinisme que s’hagués de complir tant sí com no, ni a
circumstàncies que fossin impossibles d’evitar. Hi ha uns culpables que les
coses no hagin anat bé, i procuraré esmentar-los.
1)Després de les primeres eleccions, Podemos es va negar a
negociar, si es negociava amb Ciutadans. Va estar dues setmanes parat, temps
que el PSOE i Ciutadans van aprofitar per fer un pacte, pacte molt fluix
(preveia augmentar el salari mínim un 1 per 100).
2)El PSOE es va enrocar amb aquest pacte i no va voler saber
res més.
(Amb aquestes dues accions errònies es va perdre l’ocasió de
pactar un Govern d’esquerres.)
3)Després de les segones eleccions, el company Sánchez, en
comptes d’afanyar-se en la negociació d’un Govern, ho va anar deixant passar,
tot dient que ho faria. Al Comitè Federal hauria d’haver-hi portat un pacte de
govern gairebé tancat.
4)La proposta del company Sánchez de fer un congrés abans de
temps va ser un gravíssim error, que li va girar mig partit en contra. A partir
d’aleshores, la situació ja no va ser governable.
5)Els 17 dirigents que
van dimitir sobtadament (el Cop) van actuar de manera traïdora i vergonyosa. Va
ser el moment en què es va començar a trencar el partit. Sembla probable que
aquesta actuació fos inspirada per dues persones, un home i una dona, molt
coneguts.
6)La Dona Andalusa va lluitar amb una ràbia tal, que semblava
que se les hagués contra el Gran Enemic.
7)La divisió entre els diputats va ser la darrera punyalada.
El pitjor drama
d’aquesta situació no és la dimissió del company Sánchez, ni la fractura del
partit, sinó l’existència de gairebé dos milions de treballadors i
treballadores sense feina ni subsidi, en la misèria, que esperen un
Govern que els faci justícia.
Si tot s’hagués fet
bé, el Govern d’esquerres PODIA haver sigut.
