Intervenció de l’Estat en l’economia
Els economistes anomenats liberals diuen que el mercat és una
entitat viva, que s’autoregula per les seves pròpies relacions internes, i que
tota intervenció externa, com la de l’Estat, més enllà de les inevitables obres
públiques, pot desorganitzar-lo. Però ja sabem per un article anterior que
aquesta imatge idíl·lica del mercat no existeix en la realitat. La intervenció
estatal és necessària, a més de les obres públiques, per evitar abusos,
irregularitats, i, fins i tot, crisis. Posem exemples: Prohibir la distribució
d’un medicament abans d’haver fet les proves pertinents per comprovar la seva
innocuïtat. Semblantment amb els aliments. Regular el comerç per evitar abusos
o fraus. Legislar les relacions laborals. No es fa, però s’hauria de fer: tenir
un cert control dels grans bancs, per evitar les seves atzagaiades. I moltes
coses més. Però, fins i tot, fer inversions productives que la iniciativa
privada no fa.
Ara bé: quan més necessària és la intervenció pública és en
les crisis. En començar una crisi, es produeix un fenomen automàtic: el capital
privat es retreu i no inverteix fins que no ho vegi clar. Això empitjora la
crisi: més fallides, etc. Cal, doncs, que l’Estat (en el nostre cas, la
Generalitat) faci, sobretot, dues coses: 1) invertir capital (tret d’un nou
esforç fiscal) ja sigui en obres públiques o bé en empreses productives; 2)
ajudar els parats, perquè puguin comprar lo normal de sempre, i la demanda del
mercat no disminueixi. Això és lo que l’economista anglès Keynes aconsellava
als anys 30, i que va donar lloc a l’anomenada política keynesiana. Política
que el president nord-americà Roosevelt va aplicar (amb controls, intervencions
i ajudes) i que va treure els EUA de la crisi dels anys 30.
Aquest fet, tan clar, els dirigents europeus, espanyols i
catalans dels últims anys han «fet veure» que no el recordaven, o que no el
sabien, o que el consideraven antiquat. Perquè, encara que sembli mentida, de
vegades «sembla» que interessi allargar una crisi per reestructurar la
societat de manera més favorable al capital, encara que això impliqui fer patir
a la gent. (Sembla.)
De tota manera, la
intervenció de l’Estat no sempre és lo bona que seria de desitjar. Cada
intervenció suposa un organisme, uns empleats i un pressupost, o sigui més
burocràcia. De vegades la cosa es deriva cap a interessos particulars, de
funcionaris o d’empresaris... O bé es cometen errors. Però... és necessària.
Sense ella, es tendeix a configurar una societat deformada, a base, sobretot, de
dos fets: acumulació de més i més riquesa en la cúpula, i pobresa i misèria en
la base.
Acabem amb un exemple ben pròxim i actual. Avui, les
organitzacions empresarials catalanes (empresaris, eh!) demanen a la
Generalitat que intervingui amb un pla de reindustrialització de Catalunya,
després de tantes empreses fallides, sobretot petites.
