La inflació
La inflació és un dels càncers del capitalisme (en té molts
altres, el principal és l’atur). Estranyament, la crisi ens ha portat uns
quants anys d’estabilitat de preus, però tots recordem quan els preus anaven
pujant habitualment, i el salari cada vegada donava per menys. Al final d’any
s’augmentava el salari en funció de l’augment anual de l’IPC, però cap a
l’abril ja tornava a estar devaluat.
Em sap greu, però la inflació no pot ser explicada clarament
com un altre fenomen, perquè és una cosa molt complexa. Diu el company Torres
López: «Muchos economistas creemos que resulta mucho más realista considerar
que los procesos inflacionarios son complejos y que pueden estar causados por
motivos diversos, no siempre
coincidentes en todos los casos.»
Hi ha dues menes de
protagonistes, en la inflació:
1) Les empreses, que
repercuteixen un augment de costos en el preu de venda.
2) Els compradors individuals, que no poden
repercutir-ho en ningú i veuen disminuir el seu poder adquisitiu.
La deflació (baixada de preus, molt
rara) té efectes contraris: perjudica les empreses. Però si és gaire important,
també perjudicarà els treballadors/es. Aquests sempre perden.
De la mateixa manera que no hi ha una causa general de la
inflació, sinó que té causes diferents segons cada cas, tampoc hi ha una
solució única. Però la que s’ha aplicat a tot Occident des de 1980 ha sigut
l’anomenada «monetarista», que es basa en: a) controlar el preu del diner, i
per tant, indirectament, els crèdits; b) controlar els salaris, mantenir-los
baixos.
(Els anys 70, de resultes del gran augment del preu petroli,
hi havia hagut una inflació galopant. A Espanya vam arribar a superar el 20 per
100. La resposta va ser l’aplicació de la política monetarista. Aquella
inflació es va contenir. Sempre n’hi ha hagut, d’inflació, encara que molta
menys.)
Però aquesta política de contenció, que s’ha continuat
aplicant, i encara avui (excepte últimament EUA), ha tingut un preu caríssim:
l’atur. L’atur massiu. Cosa que als dirigents econòmics no els ha
importat. Sembla que sigui buscant que els treballadors/es, davant la por a
l’atur, s’estiguin «quiets». L’economista Harry Gordon Johnson diu: «La falta
de llocs de treball avui dia s’ha d’atribuir a una decisió deliberada de les
autoritats econòmiques.»
