Els impostos
No hi ha cosa que els «economistes» combatin de manera més
sectària que els impostos. Diu el company Torres López: «A los impuestos se los
demoniza como un mal per se, por
definición, puesto que no hay manera de demostrar que sean ciertos los males
que afirman que llevan consigo.» Els mitjans de comunicació de dretes, que són
quasi tots, duen a terme una campanya tremenda en aquest sentit. La intoxicació
d’aquesta campanya ha fet que molts treballadors/es s’ho arribin a creure, i
fins i tot que un president del Govern socialista (oblidem el nom per pietat)
vagi dir: «Bajar los impuestos es de izquierdas.» Terrible disbarat!
És de sentit comú que, si els beneficis del sistema productiu
es repartissin de manera més o menys equilibrada, només s’haurien de pagar
aquells impostos mínims necessaris per pagar les despeses mínimes estatals.
Però si uns sectors socials s’emporten 4, o 10, o 40 vegades més de renda que
altres, és de raó que a aquests que s’han autoatribuït una porció tan
injustament elevada se’ls faci pagar un plus de més perquè l’Estat pugui
millorar el nivell de vida dels sectors més mal retribuïts, amb millors serveis
o ajudes. Així es millorarà una mica (només una mica) la desigualtat que han
provocat. I això ja sabem que augmentarà el poder adquisitiu d’aquests sectors
i farà rutllar l’economia.
Els «economistes» diuen que augmentar els impostos als rics
és antieconòmic, perquè pot: disminuir les inversions, frenar l’economia i fer
perdre llocs de treball. Això és fals, perquè:
1) La decisió d’invertir d’un capitalista depèn molt més de
les expectatives de vendes que preveu (les quals depenen moltíssim del poder
adquisitiu de les classes populars) que de la quantitat de capital que en un
moment donat pugui tenir.
2) Es comprova que aquells països que tenen uns impostos més
alts són precisament els que també tenen un PIB més alt.
L’actitud contra els impostos respon a una posició egoista,
dels que són egoistes dues vegades: quan reparteixen el pastís i quan no
volen pagar.
