El dia 12 de juliol, el ple del Parlament català ha aprovat la
Renda garantida de ciutadania. Durant 3 anys, la Comissió promotora de la ILP
corresponent, representativa de molt diversos partits, sindicats,
organitzacions i entitats, ha estat batallant per fer aprovar aquesta llei. Hi
ha hagut algú que ha fet tot lo que ha pogut per retardar-la i minimitzar-la,
tot i que la gent la necessitava amb urgència.
A partir del setembre vinent, les persones sense ingressos
percebran una ajuda de 560 euros, que aniran augmentant fins a 664 euros l’any
2020, més els complements familiars en forma decreixent. N’hem d’estar
contents, però no pas massa.
Hem de tenir ben present que això només és un primer
esglaó, per anar reconstruint la nostra societat, després de la destrucció
que les forces polítiques servidores del gran capital, instal·lades en la
maldat institucional, han fet, primer des de 1980, i, moltíssim més, des de
2008.
Que no hi hagi ningú sense ingressos, en la misèria, és una
primera necessitat urgent. Però també caldrà anar treballant, amb fermesa,
perquè: s’augmentin els salaris més baixos, començant per salari mínim;
s’augmentin les pensions més baixes, sobretot les de les viudes, que fa 5 anys
que una llei les millora sensiblement, llei mantinguda sense aplicar per això
que en diuen un “Govern”, i es recuperi el nivell normal de les pensions, tot
derogant les absurdes lleis que les retallen; s’asseguri rotundament la vida
familiar en l’habitatge, ara tan amenaçat; es recuperi el nivell d’inversió en
la sanitat, l’ensenyament, la Llei de dependència, els serveis socials, i
després s’augmenti sensiblement; i, sobretot, s’estableixi la manera que els
joves trobin una feina digna i puguin preveure pacíficament el seu futur. Això
com a exemples de les coses més urgents.
Un capítol importantíssim és derogar les males lleis que ens
han imposat per fer-nos mal: les reformes laborals, les lleis retalladores de
les pensions, la llei d’educació, la de seguretat ciutadana (mordassa), la de
règim local, i també (que ningú no hi pensa) la llei d’estrangeria i el
compromís d’ajuda al desenvolupament dels països pobres.
Especialment, no podem
oblidar la cura, i les inversions corresponents, de les malalties minoritàries
i caríssimes, tals com la fibromiàlgia i afins, l’hepatitis C, o les anomenades
“malalties tropicals”.
I... pensar que 664 euros (de moment només 560) és molt poc,
i s’haurà d’anar pensant a augmentar-ho.
Naturalment, com és lògic, tot això, i més, ha de sortir d’un
gran esforç fiscal imposat per un Govern legítim a aquell sector de la població
que acapara una part desproporcionada del fruit del treball de tots i totes.
Enfront d’una destrucció del teixit social conscientment
buscada, hem de seguir un procés de reconstrucció, que avui comença amb un
primer esglaó, i que s’ha de plantejar objectius com: la plena ocupació, un
Estat del benestar d’alt nivell, una forta redistribució de la riquesa...
