Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 24 d’agost del 2017

Lladres de primera i lladres de segona


Sabem que hi ha lladres que roben violant la llei, que, naturalment, ho prohibeix. Roben una cartera, una bicicleta, un ordinador, aliments, una bossa, etc. I si són atrapats, són detinguts i, segons el valor i la manera en què ho han fet, o bé han de pagar una multa, o bé, sovint, van la presó. La característica essencial d’aquests lladres és que roben contra la llei.

Però hi ha persones, des de sempre però modernament molt més, que s’autoatribueixen, o els atribueixen, uns ingressos, de la seva empresa, o de l’Administració, o del projecte que dirigeixen, o del crèdit que tenen amb algú, o del lloguer de la casa que tenen llogada a altra gent, que són desmesuradament excessius en relació als ingressos d’una persona treballadora corrent. Aquestes persones s’apropien d’un valor superior al que els correspondria, però no pas en contra de cap llei, sinó, precisament, d’acord amb la llei, és a dir, d’acord amb unes lleis que ja van ser fetes expressament per permetre aquesta apropiació.

Efectivament: hi ha unes lleis mercantils, laborals, d’habitatge, bancàries, etc., que, no solament no prohibeixen apropiacions indegudes (excepte si aquestes serien tan enormement escandaloses, que es veurien massa), sinó que les permeten. Més encara: que les defensen, que impedeixen tota acció que les pugui interferir. Aquestes apropiacions són autèntics robatoris, però no solament no s’usa aquesta paraula, sinó que podria ser fins i tot castigat el fet d’usar-la. Aquestes persones haurien de ser considerats lladres, però no perquè vagin contra una llei, sinó que ho fan a favor de la llei.

Per promoure i defensar aquests interessos, fins i tot en detriment dels drets de les altres persones, hi ha tota una conxorxa, de tipus no sols nacional sinó també internacional. La conxorxa és composta d’institucions (sovint autoanomenades “democràtiques”), lleis, com ja he dit, tribunals, que no sols fan complir aquestes lleis sinó que sovint imposen les seves interpretacions més favorables als interessos, i també òrgans propagandístics, anomenats “mitjans de comunicació”, que canten les lloances de les lleis esmentades i que ridiculitzen tota opinió contrària. Així, si hi ha grups o partits polítics que impugnen aquelles lleis o en proposen d’altres, com ara Podemos, IU, la CUP, es desfermen grans campanyes en contra, que presenten aquests partits com a antiquats, ignorants, i pretenen que les solucions proposades són impossibles. 

La cosa està tan ben muntada que ja comença per la base mateixa de la vida pública, i es manipulen les eleccions polítiques, a fi i efecte de garantir la seguretat de les actuacions corresponents. Les eleccions sempre es fan d’acord amb unes normes tals que permeten una sobrerepresentació del vot rural, més conservador, sobre el vot urbà. Així s’assegura que hi hagi un major nombre de diputats disposats a aprovar les lleis més favorables als interessos.

Però per si tot això no fos prou, la conxorxa té tota una estructura internacional, que reforça encara més les apropiacions de béns i ingressos. Hi ha les corresponents lleis (dites “directives”), que fins i tot prevalen sobre les lleis nacionals i que s’han de complir tant sí com no. I hi ha els corresponents tribunals, etc. I, sobretot, hi ha les més grans empreses, les grans multinacionals, que fan una pressió molt més forta encara a favor dels lladres més grossos. Perquè, dintre d’ells, també hi ha les seves categories.
Les persones que s’apropien d’aquest excés d’ingressos no són menyspreades socialment com els lladres de coses de poc valor, ni molt menys encara castigades, sinó que acostumen a ser molt ben considerades, i de vegades fins i tot són objecte d’homenatges i distincions.  

Aquesta set de tenir més i més i més els arriba a portar, a alguns, a l’extrem de robar fins i tot al marge de la llei. Com si amb les seves lleis no en tinguessin prou. Arriba un moment que ja no ve d’aquí. I s’apropien de recursos d’institucions públiques o de projectes col·lectius. En aquests casos, encara que normalment la cosa queda més o menys amagada, portats fins a l’extrem de robar sense parar, hi ha vegades que arriben a ser públicament castigats. Però això passa perquè, embogits per la set de tenir més i més, es passen i en fan un gra massa.

Semblaria que amb tot això ja n’hi hauria prou i massa. Però no. Resulta que ara, encara s’està construint una mena de cúpula superior de l’edifici de la conxorxa, que acabi de garantir un èxit més rotund de les operacions destinades a assegurar i encara augmentar els ingressos dels principals dirigents. Es pacten tractats internacionals de comerç entre països, o més aviat continents. Aquests tractats: 1) Es negocien en secret, perquè la gent no arribi mai a saber de què va. 2) S’han d’aprovar pels parlaments nacionals i alguns de regionals, però si algun es resisteix, se li fa una pressió tan enormement forta que, al final, ha de claudicar. 3) Impliquen uns perjudicis per a la gent normal, en aspectes ambientals, sanitaris o laborals, al tendir a disminuir les garanties existents, en el sentit de protegir la població, que ja són poques, per tal de fer més fàcil el gran comerç. Per això es procura que la gent no se n’enteri. 4) La més forta competència fa perillar les empreses petites, que podrien desaparèixer. 5) Però, això sí, aquests tractats assegurarien uns guanys encara més grossos a les grans multinacionals, les empreses dels superlladres.

A pesar de tot, no s’ha pas d’oblidar que no sempre els surten les coses tal com volen. Recordem els grans fracassos de l’AMI (Acord Multilateral d’Inversions), fallit el 1998 per la pressió popular; de la Directiva Bolkestein, de 2006, que va ser aprovada però reduint força els seus objectius; i de la Constitució europea, de 2005, rebutjada per França i Holanda. 

Tota aquesta estructura, tan gran i tan malèfica, està destinada a ser tombada, de mica en mica, els propers anys (o decennis). De moment ja tenim uns ajuntaments que podem dir realment democràtics. A partir d’aquí...