Evolució històrica, 1
Comentarem el llibre «El trabajo de cuidados (Historia,
teoría y políticas)», editat i coordinat per Cristina Carrasco, Cristina
Borderías i Teresa Torns, professores de la UB i de la UAB. En el llibre hi
participen fins a 11 autores i 1 autor més. Pretén presentar el tema de la cura
de les persones en tots els seus angles: històric, social, econòmic...
La primera cosa que les autores ens volen fer entendre és que
el treball de cura no ha sigut sempre com ara, que ha evolucionat al llarg del
temps i dels canvis de la societat. Aquests canvis han sigut irregulars i
diversos, segons els llocs i els grups socials. Però d’una manera simplificada,
i atenent els darrers 300 anys, ho podríem presentar així:
Societat preindustrial (segle XVIII). En les famílies camperoles, el
treball de l’home i el de la dona estaven totalment separats: L’home treballava
al camp. I la dona tenia al seu càrrec: la casa, els fills (que encara no
anaven a escola), l’hort, el corral, la fabricació d’espelmes, la confecció de
les peces de roba (que es feien a casa),
entre altres coses, i, en les èpoques de més feina (sembra, sega, verema),
ajudar l’home al camp. Una feina que no s’acabava mai.
En canvi, en les
famílies menestrals era molt diferent. El fet de treballar tots dos a la
mateixa casa (que era també taller) facilitava una certa col·laboració. Consta
que era normal que l’home preparés la llenya, matés el conill o el pollastre i
el plomés, salés els aliments per a la conservació i, de vegades, pastés el
pa... La quitxalla, evidentment, depenia de la mare.
Les dones de les
famílies nobles i burgeses no s’ocupaven mai dels fills, que depenien de
minyones i mainaderes. Cosa criticada pels metges.
Societat industrial (segle XIX). Canvi total. L’home treballava fora
de casa amb un horari que podia ser de 10 o 12 hores. La dona assumia tota la
feina de casa i la cura dels petits. La indústria marca la separació de la
feina d’homes i dones, i també la minusvaloració de la dona (que no cobrava cap
sou).
Però hi hagué una
gran excepció, en les zones més industrials: l’obrera tèxtil.
Aquesta havia de treballar a la fàbrica moltes hores, i fer miracles per portar
la casa. Els fills els havia de deixar a la seva mare (si encara vivia...) o a
una altra dona, de la família, veïna o, de vegades, contractar una noieta o una
dona gran, pagant-los molt poc. Al final de segle, algunes fàbriques van
habilitar una sala per deixar-hi les criatures amb una dona gran que les
vigilava.
Les dones burgeses,
pressionades pels metges, van anar assumint la cura dels seus fills de manera
directa, tot considerant que era millor per a la salut infantil.
Societat moderna (segle XX)
(Continuarà)
