En relació a la campanya electoral, estic decebut. Ja sé que això no és cap
cosa estranya, sinó bastant previsible.
Però és que lo que vull dir és que no em refereixo pas a la incertesa del
resultat i dels pactes possibles, que també, sinó a una cosa molt pitjor. Em
refereixo a la inconcreció de les propostes socials, per parts dels qui n’han
fet algunes.
És que es tracta de poder tenir un possible canvi, després d’unes
polítiques antisocials cruels i inhumanes. Doncs bé... i ara què?
CatComúPod diu, cada vegada que parla, que s’han de posar les polítiques
socials al centre del debat. Fantàstic. Però quines són? També han defensat "les polítiques socials dels governs de Sabadell".
Jo, per exemple, no sé quines són.
La CUP diu que aprovaran (o aprovarien) mesures a favor de la classe
treballadora (o una cosa així). Doncs només faltaria... Però, després de la
tongada de mesures contràries que hem patit, dir això... francament... no és
pas lo que seria d’esperar.
I estem parlant de les dues forces polítiques en principi més favorables a
la política social. Si aquestes només diuen això... Se suposa que aquestes
haurien d’exagerar la cosa, comptant que els altres partits frenaran
prou i massa. I estem parlant de campanya electoral, quan es tendeix, per llei
natural, a dir lo màxim, fins i tot “més” de lo que es pensa fer realment.
Doncs la cosa no va... Ara bé, resulta que qui més ha concretat ha sigut
ERC. La Marta va fer una llarga tirallonga de mesures molt concretes, tan
llarga que no la puc pas recordar. Però eren coses com guarderies, bons
menjador, i moltes altres. És clar que es va descuidar la mesura crucial: recuperar el pressupost de 2010 per a la
sanitat, l’ensenyament, els serveis socials, etc. El d’abans de les retallades.
Va parlar de millorar la sanitat, l’educació... Però no era prou concret. Allò
va ser un robatori. I, en un robatori, s’imposa retornar estrictament lo robat.
I a l’any següent, millorar-ho, perquè han passat uns anys i se suposa que la
cosa hauria d’haver millorat per llei de vida. De tota manera, la Marta d’ERC
(possible futura presidenta) s’emporta la palma.
Per això estic decebut, perquè els qui haurien de marcar el camí de remuntar
la mala tendència es conformen a dir coses banals.
Doncs jo, que no soc ningú, hi diré la meva. Després de dècades (des de
1980, i sobretot des de 2008) de perjudicar les persones en benefici dels grans
capitals, s’imposa (sempre suposant que elegim un Govern d’esquerres, si no,
malament):
1) Recuperar ràpidament (i no pas de mica en mica) tot lo que s’ha perdut
en aquests anys (en el transcurs d’un any o dos).
2) Especialment, recuperar els serveis socials (sanitat, etc) en el nivell
en què aleshores estaven (personal acomiadat, etc.).
3) Millorar, o simplement recuperar, els salaris. Això depèn molt més dels
sindicats que del Govern. Però es pot influir molt amb l’augment raonable del
SMI, el qual, però, depèn del Govern central.
4) Assegurar la RGC, reprendre el ritme de la Llei de dependència...
5) Derogar les lleis que limiten les pensions, augmentar-les degudament
segons l'IPC, i augmentar sensiblement les més baixes. Però això depèn del
Congrés dels Diputats.
6) Recuperar ajudes perdudes: menjadors, escoles bressol, entitats
culturals, promoció llengua catalana...
Quan tot això s’hagi aconseguit, se suposa que de manera ràpida, aleshores,
ja en una segona legislatura, però que, de tota manera, ja s’ha de preveure des
d’ara, iniciar la que podríem anomenar la Remuntada històrica.
1) Assolir la plena ocupació, i, mentre, provisionalment, no s’hi hagi
arribat, plena protecció a les persones afectades per l’atur, que sempre s’ha
de considerar “provisional” (ajuda equivalent a un sou).
2) Alt nivell de l’Estat del benestar, de tipus escandinau. (Aquest augment
de funcions i de personal ajudarà molt a disminuir el nivell d’atur.)
3) Forta redistribució de la riquesa. Això vol dir, simplement, augments
creixents d’impostos a persones que ingressin més de 50.000-60.000 euros/any
(de manera que el seu nivell de diners acumulats disminueixi de manera raonable).
I, correlativament, ajudes socials com ara:
a) Ajuda generosa a les famílies a partir del segon fill. (No només perquè
no disminueixin el seu benestar, que també, sinó a més per animar una mica la
natalitat, que està adormida.)
b) Remunerar la feina de les mestresses de casa, encara que de primer hagi
de ser una cosa molt moderada. Després ja aniria pujant.
c) Finançament dels tractaments costosos per a les malalties “estranyes”
(hepatitis C, etc.), que afecten una proporció molt baixa de la població, però
que l’afecten molt fortament.
d) Ajuda generosa a totes les famílies que tinguin un membre discapacitat,
físic o psíquic, o bé drogodependent.
De fet, ja per als objectius del primer any, caldrà augmentar bastant la
càrrega fiscal als ingressos alts.
És a dir: Es tracta d’emprendre una llarga fase històrica “inversa” a la
fase que s’ha anat desenvolupant des de 1980, que sigui d’augment creixent del
benestar popular, i de disminució progressiva de les desigualtats.
Més endavant, tornaríem a parlar de passar del capitalisme al socialisme,
però això quan les coses ja siguin una mica bastant diferents, i la correlació
de forces hagi millorat molt.
