Segons el text
de la Bíblia (llibres de Gènesi i Èxode), el poble d’Israel té el seu origen en
els patriarques Abraham, Isaac i Jacob, sobretot el primer, a qui Déu promet
una terra (Canaan) i una descendència gran per formar un gran poble. Després el
poble constituït per aquesta família emigra a Egipte per necessitats de
subsistència. Hi viu més de 400 anys, cau en l’esclavitud i, un dia, amb una
lluita decidida, i amb una ajuda important i decisiva de Jahvè, en surt per
guanyar la llibertat. Fa un pacte amb Déu, basat en el fet que, si compleixen
la Llei que els dona, els protegirà i seran el “seu poble”. Passa pel desert,
molt temps, i entra a la terra de Canaan, la seva, i l’ocupa en lluita amb la
població d’aquell moment (la població cananea).
El llibre de
Josué, que ha de ser considerat fals, criminal i sacríleg, arriba a dir que els
israelites haurien exterminat la població cananea, a fil d’espasa (una volta ja
vençuda), i no n'haurien deixat ni un, i que això ho feien per ordre de Déu.
(Aquest llibre és una infàmia, i constitueix, dins la Bíblia, com una espècie
d’avortó.)
Segons el llibre
“La Biblia desenterrada”, d’Israel Finkelstein i Neil Asher Silberman, aquestes
dades bíbliques han sigut cregudes fins a èpoques molt recents, no sols pels
creients, sinó també pels científics que han estudiat la Bíblia.
Però a partir de
les darreres dècades del segle XX, modernes excavacions, estudis textuals,
controvèrsies científiques i un treballós consens han arribat a definir que: 1)
El poble d’Israel, sortit o no dels patriarques, que no es poden ni confirmar
ni desmentir, mai no va ser a Egipte. 2) Ni mai no en va sortir per obtenir la
llibertat. 3) Ni mai no va entrar a la terra de Canaan per conquistar-la,
perquè sempre hi havia viscut, encara que de manera marginal, a les muntanyes,
i, ni molt menys encara, va exterminar la població cananea, que sempre en va
ser la població principal.
D’on va sorgir,
el poble d’Israel, segons la ciència?
A partir de
1967, un equip de joves arqueòlegs israelians van començar a investigar, no en
les terres baixes i planes, com sempre s’havia fet, sense obtenir res
significatiu, sinó en les terres altes de muntanya, la franja alta medial del
país, voltada de valls i terres planes i fèrtils. En aquest medi, i en l’estrat
de materials corresponent a l’època de 1200-1300 aC, van aparèixer les restes
d’unes 250 comunitats rurals. Avui hi ha consens científic que “aquests” eren
els primers israelites.
Paral·lelament,
a les terres baixes, hi vivia la població cananea, majoritària al país, amb un
nivell material de vida sensiblement superior, i que presentava una situació
social fortament estratificada. En aquella època, Canaan depenia d’Egipte, i
era governat des d’aquell país. Però les
muntanyes quedaven al marge.
La població de
les comunitats muntanyenques vivia en cases sensiblement iguals, i no hi havia
edificis importants com palaus o temples. Treballaven en la ramaderia i
l’agricultura de cereals, i més endavant, en vinya i oliveres. No s’hi van
trobar armes, ni fortificacions, ni objectes de culte religiós. Tampoc s’hi va
trobar ni un sol os de porc. No menjaven porc, com sí el menjaven les
poblacions dels cananeus, els filisteus i tots els pobles veïns. Feien la
impressió de ser una societat pobra i igualitària.
Algunes d’aquestes
250 comunitats rurals, temps a venir, serien les ciutats de Jerusalem, Hebron,
Betel, Siquén, etc., al mateix lloc o a prop.
Estudiant les
restes dels estrats més antics, sembla que aquests pobladors de les muntanyes
havien sigut, abans, pastors nòmades, i que s’havien anat adaptant lentament a
la vida sedentària i agrícola.
Més antigament
encara, es creu que aquests grups de pastors nòmades tenien origen en grups de
persones fugides de la població cananea. Persones arruïnades per una crisi, o
disconformes amb l’explotació que patien, o amb l’opressió fiscal de les
autoritats, fugien a les muntanyes a viure lliures i en pau.
Aquestes
poblacions de la muntanya es van anar diferenciant progressivament entre les
més al nord i les del sud. Les del nord tenien unes condicions de terrenys i
clima millors, i eren més poblades, i cada vegada van anar esdevenint més
riques. Aquesta diferència s’havia d’anar traduint en una certa rivalitat. Però
compartien valors culturals importants. Per exemple, uns i altres adoraven
Jahvè, encara que no sabem des de quan, però també hi havia altres divinitats. Amb
el temps esdevindrien els regnes d’Israel i de Judà, respectivament.
Aquests eren els
israelites entre abans i després dels anys 1200-1300 abans de Crist. Va ser uns
500 anys després que, a la cort del rei Josies, a Jerusalem, es van redactar
els primers llibres de la Bíblia, imaginant un passat molt bonic, que ara calia
reproduir. El regne d’Israel estava dividit, una part, el regne d’Israel del
nord, havia sigut destruït pels assiris, i sols restava el regne de Judà, i
molt sovint persones d’aquest regne adoraven déus estrangers. El futur d’Israel
no estava assegurat, creia Josies. Aleshores, junt amb un grup d’escribes, va
impulsar la redacció d’uns textos que inculquessin intensament a la gent que: Eren
un sol poble, com originat en una sola família, havien guanyat gloriosament la
llibertat, la qual ja era, doncs, consubstancial amb ells, eren el “poble de
Déu”, i Déu els protegiria... sempre que...
complissin la seva llei. Havien d’evitar, de totes totes, els déus estrangers.
La Reforma de
Josies, desgraciadament, no va poder evitar que uns cent anys després, també el
regne de Judà fos destruït per Babilònia, i els israelites haguessin de patir
uns 50 anys d’exili. Però tornarien, i continuaren escrivint els llibres de la
Bíblia. Els primers, Gènesi i Èxode, havien tingut una finalitat calculada
d’inculcar uns ideals de salvació del poble d’Israel.
