Algunes idees molt interessants
del llibre «La mama desobedient» (Una mirada feminista a la maternitat), de la
companya Esther Vivas.
Coneguts de fa «segles»
d'aquelles lluites als moviments socials per coses que no aconseguíem mai. Però
l'Esther és molt polifacètica, i durant molts anys s'ha dedicat al tema dels
aliments. La distribució a Barcelona d'aliments produïts per cooperatives de
pagesos d'Àfrica o de Sud-amèrica, per tal que tinguin la venda assegurada i un
preu just, en comptes de ser malmenats pel mercat mundial. Però també sobre la
manera com ens els distribueixen, i els negocis que en fan. Ha publicat
«Supermercados no, gracias» (2007), i «El negocio de la comida» (2014).
Però, en una tercera fase, des de
l'experiència de ser mare, ara està lluitant perquè les dones embarassades
puguin tenir el part que elles desitgin, i no el part que els imposin uns
metges (o doctores, però amb la mateixa mentalitat que els metges). Enyora els
parts tinguts a casa, com el seu, amb l'assistència d'una dona experta (la
llevadora), com va ser durant segles, i, encara que reconeix que el part a
l'hospital, amb assistència mèdica, té més garanties d'assegurar la vida i la
salut de mare i fill/a, creu que la professió mèdica exagera la importància
dels seus coneixements i sotmet la dona a un seguit de condicions no sempre
necessàries, que se li imposen sense ni consultar-la.
Toca molts aspectes i no us els
puc resumir tots, però sí que exposaré la part més important i delicada, la que
ella anomena, amb un terme dur, com «violència obstètrica», referida a actituds
i actuacions durant el part, o la seva preparació.
Esmenta, en aquest sentit: el tacte vaginal dut a terme per diverses
persones; / l'ús de fòrceps didàctics, perquè els
estudiants practiquin en el cas d'un part real (l'Esther creu, i jo també, que
és clar que els estudiants cal que facin pràctiques, però que la part més
íntima del cos de la dona és una cosa massa personal perquè sigui
utilitzada per «un grup de persones, en bona part masculines», encara que sigui
per a l'educació dels futurs metges);
/ el subministrament de fàrmacs i
anestèsia si no són realment necessaris;
/ l'acció de pressionar l'abdomen
cap al fons uterí, per fer sortir la criatura més ràpid, que pot deixar
seqüeles, i és prohibit en diversos països;
/ les cesàries no del tot
necessàries, practicades per facilitar la situació; /
introduir un dit en el coll uterí per desprendre les membranes de la
bossa d'aigües i així «induir» el part, però hi ha el risc de trencament de la
bossa o de produir un sagnat abundant;
/ I el pitjor: un tall a la
vagina per fer més pas («episiotomia»). Aquesta ferida de vegades provoca dolor
en certes postures del cos, sobretot asseguda, durant molt de temps, i també
pot comportar dificultat en les relacions sexuals i, fins i tot, incontinència
urinària. Vegem que algunes d'aquestes
pràctiques són per acabar abans, perquè els metges (o las doctores) tenen
pressa. Diu l'autora que algunes dones, si han tingut la desgràcia de suportar
diverses d'aquestes coses juntes, diuen que han viscut i que recorden el part
com una violació. (I tant cesàries com episiotomies (tall a la vagina) s'han
disparat a tot el món els darrers anys. A l'Estat espanyol, ara, una cesària de
cada cinc parts.)
Però lo que indigna més l'Esther
és que hi hagi pràctiques (aquestes que hem dit o altres) que s'apliquen a la
dona sense consultar-la i sense deixar-li que «decideixi com vol tenir el seu
part». Que el personal mèdic ho tingui tot planificat i decidit, i la dona
només hagi d'obeir lo que li manen. I es tracta d'allò que és sovint lo més
important de la seva vida!!
I lo pitjor de tot: aquestes
pràctiques, aquesta manera d'imposar-les i alguns detalls de maltractament oral
són molt més aplicades a dones gitanes, immigrades, negres...
Però el personal mèdic quasi
sempre diu que tot està calculat perquè sigui lo millor per a la dona i per al
nadó. Que ells/es tenen la ciència, i que tot lo que se li fa és lo que més li
convé. Però alerta!! No sempre és tan segur com creuen!!
Exemple: Durant tota la primera
meitat del segle XX, quan en un part s'aplicava l'anestèsia, els metges ho
feien durant la segona meitat del part, quan la dona empeny avall el cos de la
criatura. Molt temps després, els metges (majoritàriament homes) van «descobrir»
que la dona té més dolor en la primera meitat del part, durant les fases de
dilatació i contraccions. L'Esther diu, amb ironia: «A les dones, durant anys,
ens han subministrat l'anestèsia quan ja no la necessitàvem.»
Una altra de les coses que indignen
l'Esther és la norma, d'obligat compliment, que tot just surt el nadó del cos
de la mare... se l'emporten. I no el veu fins, a vegades hores, i, a vegades,
l'endemà. Considera que això és una ruptura afectiva molt important per a la
mare. Una brusca separació entre acabar-lo de tenir i poder-lo veure, abraçar,
petonejar... Per una decisió més o menys «administrativa». Però... hi ha dones
(molt poques, però algunes) que, de resultes d'això, han sofert una ruptura
psicològica, i que... no poden estimar el nadó tal com voldrien, i això
dura.
En definitiva, ella demana que la
dona, en el moment més decisiu de la seva vida, pugui fer les coses com li
sembli més convenient, sobretot si té un projecte molt personal, i que el
servei mèdic l'ajudi, li posi els mitjans perquè pugui fer-ho de la manera més
pròpia que sigui possible. No que tot
estigui rígidament establert, i que la dona només hagi d'obeir.
Com diu una artista en un
curtmetratge que va fer per denunciar el seu cas:
El part és nostre. Que ens el tornin!!
