En un altre lloc he escrit que la
creença en el mite de l'infern és l'aberració més gran que hi ha hagut en la
història de la humanitat. Feia molt temps que volia saber com l'Església
havia adoptat la creença en aquesta barbaritat, quan, per culpa de qui. Però
semblava tot un tabú. En el meu llibre sobre «La Bíblia ben explicada» queda
clar que de la Bíblia no se'n pot treure cap aproximació en aquest sentit,
encara que un text de Crist «molt mal interpretat» sí que hi donaria lloc.
La primera sorpresa és que
aquesta adopció de l'heretgia no va ser en un moment, en una època, sinó de
mica en mica, al llarg de mil anys. (Sí, sí, mil anys.) La segona sorpresa és
que no va ser pas, com jo pensava, per la mala interpretació de les paraules
sobre el Judici final. Doncs no. Molt sorprenentment, el progressiu conreu
d'aquesta teoria es va fer del tot al marge de l'Escriptura, com si aquesta no
existís. No me'n sé avenir.
Una altra característica, aquesta
gens sorprenent, és que l'Església oficial reacciona davant el problema de
manera influïda per les opinions dels pensadors «cristians». Als primers
segles, aquests pensadors són els anomenats «Pares de l'Església».
Al segle III, només dos-cents
anys després de la predicació de Crist (només dos-cents anys!!) van començar
les mentides i les heretgies. Però no pas de cop! Al principi tot va ser molt
suau, fins i tot semblaria acceptable. Així Climent d'Alexandria i Orígenes
creien en una mena d'«infern espiritual»: l'ànima del pecador, després de la
mort, tindria un fort sentiment de penediment pels pecats fets, que la faria
patir. Però això seria temporal, i s'acabaria. Perquè la bondat divina faria
que, al final de tot, fins i tot el dimoni s'acabaria salvant. Si tot hagués
sigut així...
Al segle IV, amb sant Ambròs i Gregori
de Nisse, continua la mateixa tònica. Però, entre finals del segle IV i
començaments del segle V, s'esdevé la perversió: es comença a parlar d'un
infern de foc, que crema, i tot seguit, que és etern. Els autors de l'heretgia
són, primer, Joan Crisòstom, i després sant Jeroni. Joan Crisòstom afegeix una
segona barbaritat dient que tots els pagans hi aniran, perquè, al no haver
rebut el baptisme, son incapaços de fer res de bo.
Però amb sant Jeroni comença una evolució delirant, que cal explicar ben bé
i que sigui ben entesa, perquè és d'antologia. S'esdevé en tres fases:
1) Jeroni oscil·la, al llarg de la vida, en dues posicions: un infern amb
foc físic, i el seu retorn a la versió anterior, espiritual.
2) Finalment, Jeroni estableix aquesta teoria: la versió espiritual, del
penediment, és la veritat. Però no interessa explicar-la al poble. Aquest
necessita una cosa que li faci més por, per mantenir-se més o menys bo. Cal
predicar un infern de foc, que crema.
3) Conforme entrem al segle V,
s'esdevé un fenomen psicològic increïble: els successius pensadors, aquella
mentida oficial, que era per dir-la al poble, se l'acaben creient, tots. Ja no
es parlarà mai més d'un infern espiritual.
Al segle V, sant Agustí serà la
culminació d'aquestes concepcions aberrants i anticristianes. Aquest
superheretge, a més d'afirmar el caràcter físic de l'infern, i la seva
eternitat, assegura que hi seran condemnats tots els pagans, no evangelitzats
encara, o sigui la gran majoria de la
humanitat. Hi seran condemnats... els
nens morts sense batejar... (Asseguro que això ho diu Georges Minois, que ningú no es pensi que ho dic jo,
perquè jo no m'ho puc creure. Però ho diu Minois.) I, naturalment, hi
aniran tots els cristians que s'obstinin en el pecat. I aquest home l'han fet
sant, i no sols sant, que això ja es fa correntment, sinó que se'l té per una
de les ments més preclares de la història del cristianisme. (Doncs, vaja
que...)
Davant aquesta allau de mentides i despropòsits, una Església oficial ja
notablement divorciada de l'Evangeli, cedeix a la nova onada, molt aviat: abans
d'acabar el segle IV, fins i tot abans del missatge terrorífic de sant Agustí.
A finals del segle IV, i sota l'autoritat del papa Damas, es publica un Credo
que, entre les coses esmentades com a cregudes (és la funció d'un credo), ja
inclou la terrible frase de «suplicis eterns». Era lo essencial: suplicis
i eterns. No obstant això, encara es pot fir que, per una banda, era una
frase que incloïa lo essencial però no era encara un document complet, que
descrivís «tot» el fenomen. I per altra banda, era promogut per un papa, no per
un concili. Mitja autoritat...
I durant aquesta
llarga fase històrica (Antiguitat) les coses no anaren més enllà. Perquè, si bé
quasi dos segles més tard (any 543), el Concili de Constantinoble va condemnar
la doctrina dita de l’atenastase (paraulota que vol dir: seguretat d’una
salvació universal, en la qual fins i tot el dimoni, al final, retornaria a
Déu), condemnar aquesta teoria tan bonica era condemnar una cosa bona, però no
era aprovar res concret.
Ens quedem, doncs, de moment, amb
una frase terrible, però no formant part encara d’una doctrina plena i
coherent, basada en una autoritat forta. I, paradoxalment, aquesta mala frase
era deguda a un papa, Damas I, del qual diuen (però no és del tot segur) que
era català, nascut al poble d'Argelaguer (Garrotxa). Quina vergonya per a
nosaltres!!: el primer papa heretge!
Tot seguit s’assenyala la fase de
les reflexions en l’àmbit monàstic, al llarg de la l’Edat Mitjana. Però per
simplificar no he volgut seguir-ho, i he saltat a la tercera fase, la dels
(considerats) grans teòlegs dels segles XII i XIII. I singularment sant Tomàs.
I ja serà el desastre definitiu.
Aquests teòlegs no afegiren més
penes a la doctrina de l’infern, perquè ja no n’hi podia haver més. Sinó que es
dedicaren a fer tota una sèrie de precisions, com si diguéssim, dibuixar la
«cultura de l’infern»: Distingir entre pecat mortal i pecat venial, i que només
al primer corresponia la condemna de l’infern. I l'Església, amb la confessió,
tenia la clau de l'infern o del paradís. Més coses: Després de la mort té lloc
el «judici particular», que ja decideix, de manera que el Judici Final no és
més que una mena de cerimònia oficial d'una cosa ja decidida. I encara: Els condemnats
sofreixen dues penes: la pena de «dany» (no poder veure Déu) i la pena de
«sentit» (la cremor del foc). Aquest càstig només és per als qui moren en pecat
mortal. Els no batejats, els infants i els pagans no van pas a l'infern, sinó
als llimbs, on no sofreixen cap mena de turment físic. (Sant Tomàs, dintre de
tot, era molt més intel·ligent que sant Agustí.)
Però la característica pitjor
d'aquests teòlegs era que, en les seves reflexions, Déu hi apareixia sempre com
a JUTGE, i fins i tot com a jutge i part, perquè els pecats eren comesos contra
ell. (Però Crist ens l'havia presentat sempre com a «pare»... )
I.. ara sí que l'Església oficial
ja es va entregar del tot a l'enemic. L'any 1201, el papa Innocenci III
afirma l'existència de la pena de dany i la pena de sentit. És a dir: el
sofriment de l'infern. I, molt aviat, l'any 1215, el concili del Laterà afirma
l'eternitat de les penes. Ja ho teníem tot (ben espatllat). Però encara
semblava que ho aprovessin per parts, com si no volguessin espantar massa.
Però dos segles després, en el
Concili de Florència, del 1439, ara ja una Església plenament renaixentista,
rica, forta, molt afeccionada a l’art, mecenes generosa en aquest sentit, que
tenia totes les condicions que es poguessin desitjar, menys la de ser
cristiana, va aprovar la gran declaració, la que ja no deixava cap mena
de dubte, que ho deia tot, tot el mal que es pogués arribar a dir. La
vergonyosa declaració, tota ella herètica, sense ni una paraula que digués la
veritat, deia així:
«La santa Església romana creu
fermament, confessa i anuncia que ningú, fora de l'Església catòlica, ni pagà,
ni jueu, ni no creient, ni ningú que estigui separat de la unitat, no tindrà
part en la vida eterna, i caurà, al contrari, dins el foc etern, preparat per al
diable i els seus àngels, si no retorna a ella abans de morir.»
Però, per acabar la tan trista
història, recordem que aquesta Església, aquesta, és la que, al cap de
quatre dies (uns 80 anys), podrida de vicis i escàndols, seria la causa
principal de la divisió dels cristians/es (que encara dura).
