Molt sovint, quan veiem una persona que es veu ben
clar que és africana, moltes persones pensen que... sí, ja sabem que tenen
molta necessitat i han de venir, però és que són tants... (això en el
millor dels casos, oblidem lo que pensen en el pitjor). Però uns i altres solen
veure el fenòmen com unes persones a qui fem un favor (i gros).
Doncs no, companys/es!!: Són unes persones a qui devem
un deute tan gros... que no el podrem arribar a pagar mai, per més que
n'acollim. Us ho explico:
Com ja podeu tots entendre, no és un deute actual,
sinó un deute dels nostres avantpassat envers el seus avantpassats. I tampoc és
un deute dels avantpassats espanyols, sinó que va ser cosa d'europeus en
general i sobretot d'anglesos i francesos, però espanyols i catalans també.
Durant els segles XVI, XVII i XVIII, es calcula que
poden arribar a un milió els africans i africanes que van ser «caçats», sovint
d'una manera sobtada (sense ni poder-se despedir de ningú), i van ser ficats en
vaixells, en unes condicions que molts morien durant el trajecte, i portats a
Amèrica, a treballar en plantacions o mines. Els dos principals destins eren
les colònies britàniques (actualment EUA) i les colònies espanyoles
(Sud-amèrica). O sigui: Espanya no va ser dels països més traficans, però sí
dels principals destinataris. I diem un milió dels transportat «legalment»,
però al segle XIX, ja abolida l'esclavitud, encara se n'hi van transportar
durant molts anys, com a «il·legals», no se sap quants perquè no consten
enlloc.
Acabada
l'esclavitud, no els vam (no els van) deixar pas tranquils. Llavors els van
sotmetre al colonialisme, de finals
del segle XIX a meitat del segle XX. També van ser sobretot francesos i
anglesos, però Espanya també va tenir la seva part (el Marroc). El colonialisme
era simplement robar-los lo que hi hagués de bo (una mica compensat pel fet de
fer-los algunes obres públiques).
Tot just es van treure del damunt el colonialisme (al
voltant de 1960), que semblava una gran victòria africana, doncs no:
aleshores els van fotre el neocolonialisme,
que no és una paraula tècnica, sinó que volia dir:
L'intercanvi
desigual.
Eren independents, podien fer lo que volguessin. Però havien de comerciar: hi
havia coses que els faltaven. I resulta que va ser molt freqüent que els
productes que ells ens enviaven baixessin sovint de preu (el mercat
internacional decidia), i en canvi els productes que els enviàvem cada vegada
eren més cars. Per comprar un tractor, cada vegada havien de vendre més sacs de
cacau, de blat, de fruites, o metalls. (Doncs... cada vegada eren més pobres.)
El deute
extern. Els
bancs europeus, rics i amb ganes de ser-ho cada vegada més, els oferien
crèdits. I els presidents africans, molt sovint
poca-vergonyes i lladres, els acceptaven contents i, sovint, servien per
enriquir-se personalment o per fer obres
monumentals. Ah, però..., fixeu-vos-hi: a l'hora de tornar-los, i amb interessos, que
eren els beneficis bancaris, aleshortes SÍ que hi havien de col·laborar TOTS,
a costa d'arrossegar la misèria.
Encara que
sembli mentida, amb el neocolonialisme, els europeus (vull dir els dirigents i
els capitalistes) no van pas quedar satisfets de tot lo que els havien robat.
Sempre volen robar més.
L'última etapa, per ara, a partir del voltant de 1980,
van ser els anomenats «programes de
reforma estructural». Què vol dir, això? Diguem que, com que les coses es
van modernitzant, ara ja no són els bancs, ara són el Fons Monetari
Internacional (FMI), l'expressió més acurada del lladronici, i el seu
lloctinent, el Banc Mundial. Val a dir que, aquesta vegada, no es tracta només
dels països africans, sinó de tots els que s'hi puguin encabir. Com podem
imaginar, amb totes les «operacions» anteriors, arriba un moment que ja ningú
no pot tornar els crèdits, ni tan sols exprement el poble. Va ser lo que es va
anomenar «la crisi del deute». No hi ha problema. Tot es pot arreglar. Els
ofereixen nous crèdits, ja per tal que puguin subsistir com a país, però amb la
condició (si no, no els els deixen) d'aplicar els «programes» que hem esmentat,
i que consisteixen en: rebaixar la despesa social, congelar els salaris, privatitzar els serveis públics, i coses per
l'estil, i... sobretot, sobretot, obrir les fronteres sense condicions.
D'aquesta manera tornaran els crèdits i, a més, els capitalistes occidentals
faran el seu agost. Els pobles... resistir
resisteixen, però... de quina manera.
Ara, si us plau, cada vegada que vegeu una persona
africana, recordeu tot això. I mireu-los amb uns altres ulls.
