En un article anterior vam veure com, en els segles VIII-VI aC, entre
profetes i legisladors, havien desenvolupat un ideal sòcio-humanista basat en:
1) una protecció preferent de viudes, orfes i immigrants; 2) ajuda a pobres o
necessitats, voluntària, però també obligatòria, fins al punt de reservar-hi un
percentatge de la collita; 3) control legal d'algunes incidències de la vida,
com préstecs, deutes, compra-vendes, per tal d'impedir que una mala incidència
ocasional o temporal pogués arruïnar una persona per sempre.
I després de l'exili) (587-538)? Desgraciadament, res no va ser igual. Els
reis perses van derrotar els babilonis o caldeus i van donar llibertat als
israelites per tornar al seu país, però... els van seguir governant, i fins al
segle IV (332 aC). I d'aquí van passar al domini dels grecs (selèucides), fins
al segle II aC (164). Van tenir un petit respir, i al segle I aC van passar
sota els romans (63 aC).
L'elaboració de l'ideal humanista (segles VIII-VI) s'havia produït en un
Israel en principi independent (malgrat les derrotes de 721 i 587). En una
situació de domini estranger, més les dificultats de convivència en què es van trobar
els retornat de Babilònia amb la gent que s'havia establert al país durant el
temps que aquest havia estat deshabitat, la vida política, la religiosa i,
sobretot, l'ideal humanista d'Israel van ser molt trastocats. Però, tot i així,
mai no van faltar els testimonis que recordaven l'ideal i l'exigien. Vegem els textos.
Nehemies. Segle V aC. Alt funcionari del rei persa,
però israelita:
«Per què feu préstecs
d'usurers als vostres propis germans? ...
Però ara us demano que tots abandonem aquest sistema de préstecs
d'usurer: retorneu, avui mateix, als vostres deutors els seus camps, les seves
vinyes, els seus oliverars i les seves cases, i restituïu els interessos de tot
el que els heu prestat: diners, gra, vi o oli.»
Malaquies. Segle V aC. Profeta considerat menor:
«Jo vindré enmig de
vosaltres per jutjar-vos. Acusaré... els qui estafen el sou dels jornalers, els
qui oprimeixen les viudes i els orfes, o maltracten els immigrants.»
(Vegem que es tracta d'una amenaça. És molt probable que l'autor tingui
consciència que les obligacions no es compleixen, i aleshores passi a paraules
majors. Tots dos textos del segle V demostren que la situació moral s'havia
corromput.)
Zacaries. Segle IV aC.
Profeta considerat menor:
«Judiqueu amb justícia, tingueu
els uns amb els altres un tracte lleial i compassiu. No oprimiu les viudes i
els orfes, ni els immigrants ni els pobres.»
Siràcida. Segle III-II aC. De Jesús, fill de Sira, considerat
«mestre de saviesa» de Jerusalem.
«No privis el pobre del que
necessita per viure.»
«Allarga la mà al pobre,
perquè Déu et beneeixi plenament.»
«Fes el bé al pobre.»
«Els ases salvatges són la caça dels lleons...
així els pobres són la caça dels rics.»
«Oferir un sacrifici amb
béns robats als pobres és com sacrificar un fill en presència del seu pare.»
Tobit. Segle II aC. Narració didàctica.
«Ajudar els pobres allibera
de la mort i neteja de tot pecat. Els qui ajuden els pobres s'asseguren una llarga
vida.»
I saltem ja al text més
eloqüent de tots els textos:
«Veniu,
beneïts del meu Pare... Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em
donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau
vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a
veure'm.» (Mateu 25: 34-36)
(En aquest text no hi falta cap
detall. I podem dir que és la culminació de l'expressió del Missatge.)
Els dos
altres textos fonamentals dels evangelis són:
Els principis morals fonamentals del Sermó de la Muntanya (Mateu 5).
I, en el
mateix passatge (però no necessàriament en la mateixa ocasió), les Benaurances: l'elogi de les persones
menystingudes per la societat per qualsevol raó; perquè són perjudicats: els
pobres, els qui ploren; perquè són «massa normals»: els humils, els compassius,
els nets de cor; perquè són «massa bons» i «molesten»: els qui tenen fam i set
de ser justos, els qui treballen per la pau, els perseguits pel fet de ser
justos.
Tota una
gran inversió dels valors de la societat, d'aquella i de totes.
Amb
caràcter complementari, encara tenim els escrits de sant Pau, i d'alguns altres
apòstols, però amb qualitat evangèlica baixa.
Després... hi ha hagut de tot. Al llarg de 2.000
anys s'han d'esmentar amb elogi dos tipus de persona, els rectors de poble (de
poble, no de ciutat) i les monges cuidadores, que han ajudat moltíssima gent. Així
mateix els missioners/res. Com més amunt... cada vegada menys. I al capdamunt
de tot... més aviat al revés. Hi ha hagut quasi sempre moviments que han «volgut
tornar» a lo bo, especialíssimament els franciscans (segle XIII).
