Quan dic que el fet que el
Creador es fes persona (literalment en la versió de «Fill», però això és cosa
formal i secundària) determina que, automàticament, «totes les persones,
hagudes i per haver, queden elevades a una condició de filiació divina, i, a més
a més, enxarxades en una comunitat universal i intemporal d’iguals i
solidaris», és molt normal que els lectors i lectores es preguntin «què vol
dir això, en fets concrets».
Com sabem, sempre i en tots els
sentits, en fets... no gaire. Lo que puc explicar, i em sembla que seria la
primera vegada que això es fes, és en quins principis concrets s’ha expressat
al llarg de l’elaboració literal del Missatge bíblico-cristià, durant uns 800
anys i per part d’una vintena d’autors. (Anteriorment he donat altres xifres,
però rectifico.)
L’elaboració del Missatge comença
al segle VIII aC. I ho fa de manera que podríem dir amb empenta, per part d’un
grup de xoc compost de tres profetes importants en un sol segle: Amós, al regne del nord, i durant la primera meitat
del segle, i Isaïes i Miquees, al sud, a Judà, sobretot a Jerusalem, durant la
segona meitat. Aquesta és la primera fase d'elaboració del Missatge.
La segona, que la
completa, al segle VII (630-620 aC), és la redacció col·lectiva, per part d’un
equip de redactors convocat pel rei Josies, dels primers 5 llibres de la Bíblia
(Gènesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi, aquest darrer afegit més tard).
Aquesta fase s’ha d’explicar molt bé, perquè, si no, és una font de confusions molt
grans. La redacció comprèn:
1) Uns mites molt antics sobre la
suposada creació del món i de l’origen del poble d’Israel (durant segles i
mil·lennis, la humanitat va viure culturalment de mites imaginats, a falta
d’informació que no tenia ni podia tenir). És el llibre del Gènesi. Aquesta
part hem de pensar que, en un llarg temps, va complir la seva missió i que fa
molt que està «amortitzada». No l’hem de tenir en compte, pràcticament, com a valors
actuals.
2) Una Narració mítica
sobre un suposat passat del poble d’Israel: a Egipte, la seva sortida gloriosa,
sota la direcció d’un suposat Moisès, travessant el desert i amb una gloriosa
trobada al Sinaí (o Horeb) amb Jahvè. Aquest mite responia a la necessitat
d’aixecar els ànims d’un poble israelita moralment enfonsat, després de la
terrible invasió assíria del regne del nord (... 721), perdent la major part
del territori, de la població (deportada) i de la riquesa, i quedant reduït a
un territori petit i muntanyós. Bé, doncs, aquesta part també va complir
(encara que amb excés) la seva missió, i també està «amortitzada». Tampoc ens
aporta valors actuals.
3) Després d’aquestes «supressions»,
queda, en l’espai de part de l’Èxode, part de Nombres i part de Deuteronomi,
més el Levític tot sencer, lo que s’ha anomenat
sempre la Llei. La Llei del poble d’Israel. Aquesta Llei comprèn:
a) Els 10 Manaments, o Decàleg.
b) Una bona sèrie de principis socials (incomprensiblement no gens
coneguts).
c) Una llarguíssima tirada sobre normes de culte (comprenent les festes,
cosa molt important aleshores).
d) Un codi de dret penal (horriblement cruel!!).
e) Un ampli conjunt de lleis i disposicions diverses, sobre higiene,
sanitat, alimentació, relacions sexuals, economia, impureses i purificació
(algunes situacions, com la menstruació, el part, haver menjat carn de certs
animals, haver tocat el cadàver d'un animal... suposaven una situació
d’impuresa, que obligava a normes de purificació), i no sé si me’n deixo. Val a
dir que, pel que fa a les relacions sexuals (entre el Decàleg i el capítol 18
del Levític), es prohibia: l’adulteri, el seu simple desig, l’incest amb
familiars i la relació amb animals. Res més.
Aquesta Llei va complir la seva
missió durant segles dins el poble d’Israel.
Ras i curt: de tot aquest conjunt
dels 5 llibres, crec que només ens interessen el Decàleg i els principis socials. (D'un total d'unes 270 pàgines,
només en conservaríem l'equivalent de 9.)
El Decàleg és àmpliament conegut. Quins van ser els principis socials?
Però diguem, abans, que hi ha una
tercera fase en l’elaboració del Missatge: Jeremies (segle VII-VI), els
profetes del temps de l’exili a Babilònia (segle VI, 587-538): l’anomenat Segon
Isaïes i el Tercer Isaïes (continuadors del llibre del seu mestre, molt temps
després de la mort d’aquest). Puc afirmar que entre els profetes del VIII, els
legisladors del VII (només pel que fa a drets socials!) i els profetes del VI,
no hi ha diferències substancials i que la seva actitud és sempre: contra la
idolatria i contra les injustícies socials.
Enfront de les injustícies (robatoris, estafes, mentides, incompliment
amb un jornaler, sobretot judicis injustos...) tots els profetes les condemnen
i reclamen drets socials, i també fan igual els legisladors del rei Josies.
Vejam, doncs, els principis socials dels profetes i dels legisladors d’Israel.
1) El primeríssim de tots, el més important, el que
surt més vegades, és la protecció preferent de les viudes, els orfes i els
immigrants. Pel fet de ser considerats les persones més vulnerables. Amb greus
amenaces a qui gosés fer-los cap mal. La
protecció d'aquestes persones és, no sols el gran tema, sinó la «joia de la
corona», del nostre Missatge.
2) Un altre principi important era l'ajuda al necessitat.
Com a consell voluntari: «Si un dels teus germans israelites cau en la misèria
i veus que no es pot mantenir, assisteix-lo». Però també com a formes «reglades»:
a) Cada tres anys calia destinar una
desena part de la collita per repartir entre els necessitats (Dt 26: 12). b) Cada set anys calia fer reposar la terra,
i deixar la collita espontània amb la mateixa finalitat (Ex 23: 11). c) En cada collita calia deixar els marges
del camp o de la vinya sense segar o collir, perquè fos per als necessitats.
