Una volta fracassat, més aviat podríem dir boicotejat, el
pla de rescat, o ajuda, sanitari europeu, perquè, en comptes d'actuar de manera
ràpida en el fort de la crisi sanitària,
es va entretenir en estúpides discussions en els òrgans europeus, ara ja
es planteja com una ajuda a llarg termini.
Ara es tractaria d'un fons comunitari per ajudar els
serveis sanitaris dels països europeus, per: 1) posar en condicions
d'operativitat normal el sector, i 2) preparar tot un pla a llarg termini per
«prevenir» la necessitat de qualsevol actuació immediata i eficaç davant la
possibilitat, més que probable, d'un rebrot d'aquest virus o d'un altre, en els terminis
de mig any, dos anys, cinc anys...
Per a això, comptem amb una suma de 240.000 milions (tot
i que, en principi, eren 500.000, i no se sap, o no se sap gaire, com i per què
en un mes s'ha reduït a menys de la meitat).
Aquesta ajuda seria només per a despeses sanitàries,
seria en forma de crèdits a tornar en 10 anys, i a Espanya n'hi tocarien 24.000
milions.
Doncs ara, en l'esfera no gaire pública, més aviat
reservada en els nuclis governamentals, es planteja el dilema següent:
El Govern d'Espanya pot sol·licitar el préstec europeu,
o, alternativament, pot demanar la mateixa quantitat de diners a bancs privats.
Quina és la diferència? El préstec europeu (públic) seria
més barat, perquè tindria un índex d'interès molt baix, però s'hauria de
sotmetre a un control sobre l'ús dels diners. No pas un control típic, de
visites d'inspectors, sinó una cosa més dissimulada... Es tractaria que cada
Govern estatal exposés a la UE un projecte de despeses concretes per a cada
tram d'ajuda que rebés (se'n rebrien partides progressives), i, a posteriori,
hagués de justificar documentalment les despeses realitzades.
En canvi, amb crèdits bancaris privats, costaria prop de
2.000 milions més d'interessos, però no hi hauria cap mena de control de ningú.
Per entendre la qüestió cal saber que: 1) els països del
nord d'Europa són més rics, i aquest avantatge l'han aconseguit en part (una
part) explotant els països del sud, de maneres indirectes, sobretot a través
del comerç. Però, simultàniament, 2) en el nord d'Europa hi ha hagut sempre un
sentiment difús en el sentit de considerar que els governs del sud d'Europa no
eren massa fiables, sobretot en la manera de gastar els diners. Per això (sense
que es digui mai una cosa així), si ajuden, volen controlar l'ús d'aquesta
ajuda.
Doncs el Govern d'Espanya hauria de decidir entre: 1) més
barat, però amb control, o 2) més car però més lliure.
I tot això... que ningú es confongui, eh: és només la
primera ajuda: la sanitària.
L'ajuda econòmica, a les empreses i per a inversions
públiques en nous camps d'activitat, per rellançar l'economia després del
desastre... Això és una altra cosa, diferent. Es parla d'uns 2 bilions d'euros,
però tot encara està per començar... Tot i que es necessitaria de manera ràpida
des del primer dia que totes les empreses obrissin i comencessin a
treballar.
