Una epidèmia de còlera, a
Londres, l’agost de 1854, causà una gran mortaldat.
Ni Londres, ni Anglaterra, no
havien conegut la malaltia del còlera fins uns vint anys abans. Aquesta
malaltia havia existit durant milers d’any a l’Índia, sobretot arran de les
aigües del riu Ganges. Però a la primera meitat del segle XIX es va començar a estendre
per Turquia, Pèrsia... Al 1831 arribà en un punt de Gran Bretanya, on va causar
les primeres víctimes, i una epidèmia de 1833 va causar més de 20.000 morts. I
una de 1848-49 arribaria als 50.000. Sense aquests extrems, en els anys finals
de la dècada dels 1840 i primers de la dècada dels 1850, es va anar repetint,
però en formes molt més lleus.
El còlera només es pot adquirir a
través del menjar o (principalment) la beguda. La bactèria es fica en l’intestí
prim, i allí provoca grans pèrdues d’aigua en forma de diarrees. La deshidratació
fa disminuir la sang i el reg sanguini deixa diversos òrgans sense irrigació. Si
la contaminació és forta, la mort pot produir-se en pocs dies.
La forma preferent d’adquirir la
bactèria del còlera és ingerint excrements d’altres persones contaminades, a
través d’aigües brutes.
En les dècades anteriors a 1854,
Londres, amb una població d’entre mig milió i un milió d’habitants, era la
ciutat més gran del món. El creixement de les ciutats comporta: abundància de
població en poc espai, sobretot en els barris més pobres; creixement continu de
deixalles, de tot tipus; lo més important són dos tipus de deixalles: l’aigua
utilitzada i els excrements humans. Si es combinava escassesa d’aigua potable, que,
com més augmentava la gent, era cada vegada pitjor, i desguàs d’aigües brutes,
sobretot en els barris pobres, les possibilitats de contaminació eren cada cop
més freqüents; tenint en compte que sovint molta gent llençava qualsevol
deixalla a qualsevol corrent d’aigua, per exemple al riu Tàmesi, o a una bassa,
o a un corrent derivat de la pluja.
Però el problema número u era la
recollida d’excrements (de la caca). Aquesta s’acumulava als «pous negres» de cada edifici, o, a vegades, si no en tenien, en un pati o
en un soterrani. Solia acumular-s’hi en grans quantitats, fins que ja no n’hi
cabia més. Aleshores venia un anomenat «netejador
de latrines o comunes» que,
amb els deguts atuells, s’ho emportava i ho venia als pagesos de la rodalia com
a adobs agrícoles. Això era correcte i normal, però les condicions en què
s’amuntegava en les cases, el temps que hi durava i les formes del seu transport
cap a la ruralia, eren de per si perilloses. Els carrers dels barris populars
feien una pudor molt molesta. La barreja d’aigua potable (els qui en tenien,
als barris més benestants) amb l’aigua bruta era l’element més perillós de la
vida londinenca. I, sobretot, a partir de la construcció d’unes noves
clavegueres, una gran part dels excrements anaven a parar al Tàmesi, que, en
poques dècades, es va convertir en la claveguera més bruta i més infecta del
món. Però és que hi havia moltes persones que bevien aigua procedent d’aquest
riu, i això feia que sovint una persona ingerís aigua on hi havia partícules,
si voleu petitíssimes, que ni es veien, de caca, que podien ser, o no,
contaminades. Era el camí privilegiat perquè les bactèries del còlera
arribessin als intestins de moltes persones. Si la contaminació era petita,
tenia efectes lleus, si no... podia ser mortal.
Un gran creixement urbà, si no va
acompanyat d’una paral·lela millora dels serveis públics, resulta de per si
perillós i no gens aconsellable.
Tot lo explicat, afegit a la
calor del mes d’agost, va fer que, en pocs dies, a partir del 28 d’agost, i
d’un dijous al diumenge, al barri populós i pobre de Golden Square, es produís
una mena d’explosió de contagis massius de còlera: famílies senceres
emmalaltien i morien d’un dia per l’altre, les persones de cases senceres eren
contaminades de manera fulminant, centenars de veïns es debatien entre la vida
i la mort, i els morts es comptaven per dotzenes (més de 500 en 4 dies). Al
diumenge, als carrers i barris dels voltants, al popular Soho, en comptes dels
habituals crits del venedors i la gentada que anava amunt i avall, hi havia un
silenci mai vist, tothom era o tancat a casa o fugint al poble on tinguessin
família, i els carrers eren buits, només hi corrien metges i sacerdots visitant
casa per casa per atendre malats. Tot Londres estava ple de por, preguntant-se
si aquell brot de còlera s’escamparia per la ciutat.
Què havia passat???
Al carrer de Broad Street (dins el barri
esmentat de Golden Square), hi havia un sortidor, tot el dia molt freqüentat, que rebia l’aigua
d’un pou situat a 9 metres sota el nivell del carrer. Aquella aigua era molt
apreciada per la població del barri, però moltes persones s’hi traslladaven des
de carrers distants, i hi feien cua, perquè es considerava que era l’aigua amb
més garantia de potabilitat que coneixien, en funció del pou d’on sortia.
El diumenge, el doctor John Snow
va sortir a passejar pel barri afectat, tot observant i alhora pensant. Aquest
no anava a visitar malats, sinó en busca de pistes. Ell feia anys que afirmava
que el còlera s’introduïa a través de l’aigua, però això no era compartit per
la majoria de metges, que opinaven que es contagiava a través de l’ambient:
l’aire que es respirava i la brutícia de les cases i els carres. Aquells dies el
doctor estava molt preocupat per lo que passava, però també per trobar
evidències de la seva hipòtesi. Quan va passar pel carrer de Broad Street, es
va parar davant el sortidor tan valorat, i, després d’una estona, va decidir
agafar una mostra d’aigua per analitzar-la. Com una superprecaució, perquè semblava
impossible pensar malament d’aquella aigua.
L’anàlisi no li va revelar res sospitós,
però, amb la tossuderia que ha de tenir un bon científic, hi va tornar i hi va
tornar. A la tercera anàlisi de la tercera presa d’aigua, va poder arribar a
mig veure uns diminuts puntets blancs. Va sotmetre l’aigua a un tractament
químic i va detectar que tenia un grau de clorur superior al normal. Amb
l’ajuda d’un altre doctor, van arribar a detectar la possibilitat que hi hagués
petitíssimes partícules orgàniques. Nosaltres sabem què volia dir allò, però el
doctor Snow encara no ho sabia. Ell creia en la contaminació a través de
l’aigua, però no sabia en quines condicions d’aquesta aigua. La cosa va portar molta
cua, com veurem un altre dia.
